Ahir diumenge es va inaugurar
Ha estat una remodelació important, compromesa per aquest govern municipal en el seu Pla d’Actuació Municipal per a aquest mandat, dintre d’un projecte més ampli de remodelació de la part més antiga de la nostra vila, que pretén donar més protagonisme a les persones en detriment dels cotxes, potenciant espais tranquils i d’estada. Amb aquesta idea hem remodelat
Moltes persones es van adreçar a mi per felicitar-me pel resultat aconseguit, però també hi ha d’altres que no els agrada. Parlo d’alguns veïns al voltant de
Avui surt a El Periódico una editorial que parla del projecte de reforma de la Diagonal que ha endegat l’Ajuntament de Barcelona (recomano la seva lectura). La veritat és que es poden fer alguns paral·lelismes amb el projecte de remodelació de la nostra Plaça Clos. Diu que la primera pregunta que cal fer és si “la reforma és necessària”. En el cas de la Plaça Clos, crec que tothom està d’acord que la plaça necessitava una reforma , fins i tot els que no els agrada el resultat. Parla de espais desfasats, amb usos que no són els que la ciutat necessita. En el cas de Ripollet podem dir el mateix. Una frase curiosa que també es pot aplicar al cas nostre: “ Només els que miren pels seus interessos més curts i immediats poden defensar que la reforma no és necessària”. Parla inclús que “ la consulta als ciutadans era segurament innecessària” afegint que “la democràcia referendària no és més pura que la que es basa en la representativitat”.
Estic d’acord amb aquestes reflexions. L’Ajuntament de Barcelona, segurament amb bona fe, ha volgut traslladar als veïns la responsabilitat d’escollir el projecte a realitzar, però això no és garantia de res, ni de que surti escollit el millor projecte, ni que garanteixi que tothom estarà content. Tot al contrari, estic segur que sentirem molt a parlar del tema, i sobretot, dels que no els hi agradi l’opció escollida. El guió és fàcil: grup de veïns que no els hi agrada, encoratjats pels grups polítics de l’oposició i amb molt de ressò en els mitjans de comunicació, perquè per desgràcia, ven més el anar a la contra del govern que anar a favor.
A Ripollet s’ha seguit el guió fil per randa. Uns quants veïns descontents (que quan parles amb ells a soles, no saben exactament el que no els hi agrada), i el PP i el COP al darrera, com a grups de l’oposició, intentant treure profit polític per arreplegar algun vot i apel·lant a la preservació del nostre patrimoni històric. On eren aquests veïns i aquests grups polítics quan es va tirar a terra la masia de Can Clos que li dóna nom a la plaça? Perquè no van dir res ni van protestar quan es va perdre aquest important patrimoni? I estem parlant de temps en els quals ja hi havia consciència de tot això, no del franquisme.
Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de visitar el remodelat teatre del Centre Parroquial, i en aquest mateix bloc, vaig comentar que era una bona obra, i que posava aquest espai en condicions de les noves necessitats. Aquí també podríem parlar de desfàs.
Be, el cert és que vaig sentir a algunes persones que comentaven que potser el teatre havia perdut part de la seva personalitat a canvi de guanyar funcionalitat i adaptació a les noves necessitats. I efectivament és així, però ningú ho posa en dubte, al marge de què a uns els hi agradi el color blau de les cadires i a d’altres els hi agradi més el color gris. El cas de la remodelació de la Plaça Clos ve a ser el mateix.
Aquest tipus de projectes, normalment generen controvèrsia, i s’ha d’acceptar així, perquè els sentiments són molt personals i els records de les coses i dels espais que cadascú de nosaltres tenim, son nostres i ens agrada recordar-los. Hem volgut fer un projecte per millorar les condicions de la plaça, i per tant, dels veïns. Una plaça menys sorollosa, amb espais que els veïns han d’ocupar i gaudir. Altres, s’han limitat a posar noms ocurrents a la plaça, igual que ja ho van fer quan van nomenar “boñiga” al parc del riu Ripoll o “nyap” a la remodelació de la plaça Pere Quart. L’historia es repeteix.
Una reflexió: Aquells municipis que amb l’arribada dels ajuntaments democràtics van voler preservar els nuclis antics, i van aprovar normatives urbanístiques excessivament restrictives i rígides, es troben molts d’ells immersos en un gran problema, ja que s’ha aconseguit l’efecte contrari, es a dir, nuclis degradats, que ara s’estan recuperant amb la Llei de Barris. Ripollet pot dir amb orgull, que el seu nucli antic és un espai amb una alta qualitat de vida i que no s’ha degradat amb el pas de temps. Estic convençut de què obres com les realitzades en la Plaça Clos i el carrer Padró contribueixen a que això sigui així.
Vull acabar aquets escrit convidant tothom a que visiti la plaça i valori per si mateix si la remodelació ha valgut la pena. També vull agrair a les entitats locals la seva participació en els diferents actes: La Coral del Vallès, Ripollet Natura, Centre d’esplai La Gresca, Trabucaires de Ripollet i a la colla de Gitanes.
foto: ripollet.cat
2 comentarios:
Hola,
En l'article que l'adjunto trobarà una visió contraposada a l'editorial d'El Periódico i amb la qual hi estic molt d'acord:
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Viabilidades/elpepuespcat/20100507elpcat_19/Tes
Per altra banda jo tampoc crec que un referèndum hagués estat necessàriament la millor opció en el tema de la Plaça Clos. Però per motius ben diferents als que apuntes. La democràcia participativa no ha de ser entesa només com a democràcia referendària. En el meu parer el referèndum ha de ser l'últim recurs del qual s'ha de valer una democràcia més participativa, especialment si parlem del nivell local. Hi ha mètodes que obeeixen amb més fiabilitat l'esperit de la democràcia participativa. Per exemple, la deliberació. Una deliberació portada sense presses, on les veïnes i veïns donessin el seu punt de vista i aprenguessin pel diàleg resultant entre uns i altres (d'aquesta forma es resoldria el problema del veí que no sap ben bé que canvaria) mentre ens esforcem que VERITABLEMENT hi participi el major i més heterogeni nombre de persones. Evidentment l'equip de govern i els tècnics (les recomanacions dels quals tenen unes implícites càrregues polítiques i no neutrals i pecaríem d'innocents si no les tinguéssim en compte) haurien de poder dir la seva però a poder ser sense marcar uns límits massa tancats que impedeixin des d'un principi la presa en consideració de possibles propostes d'algunes veïnes i veïns. D'aquesta manera la dinàmica representativa es veuria complementada i enriquida per una vessant més participativa i deliberativa.
I és que allò que més m'ha entristit del seu escrit és que no lamenti que tot plegat es podria haver fet d'una altra manera (només lamenta que no a tothom li agradi el resultat final). La democràcia participativa no sempre ni necessàriament ha de ser més efectiva que la representativa (per cert, tampoc al contrari) i efectivament això és el que passa quan no ens la creiem, quan hi apostem a mitges, quan recorrem a ella per obligació d'una llei superior... i això és el pa de cada dia de les institucions que ens envolten. Trobo indubtable que la reforma de la Plaça Clos s'hauria pogut portar a terme fàcilment d'una forma més democràtica tant des d'un punt de vista de procés com de resultat final.
Sobre les valoracions polítiques no tinc res a dir sobre la del PP, evidentment aquesta gent ho faria tot de forma més despòtica i sí que estaven allà únicament per arreplegar vots, respecte el COP divergeixo, és un grup compromès amb la participació ciutadana (sí, i també amb el patrimoni històric; pot ser que en altres ocasions no haguessin protestat per casos semblants -que no ho sé certament- però una cosa no treu l'altra), així que és normal que protesti allà on hi ha hagut un clamorós dèficit participatiu.
Laura,
He llegit l’article de Joan Subirats al que fa referència, i el trobo interessant. En la línia del Joan, al qual coneixo molt be perquè va ser professor meu en un màster que vaig fer sobre política i govern. Parla de la utilitat de la experiència, i dels equilibris entre les diferents viabilitats. El Joan és un romàntic de la participació ciutadana, i em consta que ha dirigit experiències molt interessants de participació, per exemple a Rubí, que per desgràcia, al final van quedar en un no res.
La qüestió no es si és bo fomentar la participació o no. La participació ciutadana sempre és saludable. El problema és que el nostre sistema està viciat “per se” i els diferents interessos (politics i particulars) moltes vegades s’imposen a l’interés general. Evidentment, això no vol dir que sempre sigui així.
En el cas de la Plaça Clos, Qui hauria d’haver participat, els veïns de la Plaça o tots els veïns del poble? Qui decideix això, una altra consulta? Qui són realment els veïns de la Plaça Clos? On està el límit?
Crec que aquí està el quid de la qüestió, és a dir, quan es patrimonialitza erròniament allò que és de tots. Aleshores, el debat pot sortir viciat per visions “excessivament curtes”. Per altra banda, per una qüestió de sentit comú, seguint aquesta lògica, en tots els projectes que es fan des de les administracions s’haurien de fer processos participatius (urbanitzacions de carrers, espais públics, equipaments...). Si això fos així, s’haurien de canviar moltes coses (normes urbanístiques, processos administratius, subvencions, temps de les legislatures...). Estem parlant de canviar el sistema. O potser, el millor seria posar un tècnic al front de l’Ajuntament i fer-ho tot demanant l’opinió als veïns.
El sistema actual preveu “castigar” o “premiar” la gestió política amb la participació lliure i democràtica dels veïns. És una opció, segurament amb deficiències, però és una opció democràtica.
Publicar un comentario