Vistas de página en total

sábado, 20 de febrero de 2010

Ahora no es el momento de políticas populistas


Estamos viendo cómo la derecha se resiste a colaborar con los diferentes gobiernos para arrimar el hombro e intentar solucionar los verdaderos problemas de los ciudadanos.

Las excusas son diversas. Entre ellas, la imposición de planteamientos inasumibles por cualquier gobierno que se precie. Todo con una estrategia calculada, cuyo único objetivo es el desgastar al gobierno. Estos son los que se hacen llamar patriotas. ¡Qué diferencia a las actitudes responsables de otros países de Europa! donde lo que verdaderamente prima en situaciones excepcionales como la que estamos viviendo es el interés general y no el partidista. La derecha en España no tiene remedio. Siempre ha sido así y no tiene visos de cambiar.

Si con la que está cayendo y con los índices de popularidad del presidente Zapatero más bajos desde que llegó a la Moncloa, Rajoy sigue por detrás, es que algo en la oposición no funciona. Es sencilla y llanamente que los ciudadanos, en estos momentos, no quieren confrontación ni debates estériles. Quieren que todos los partidos trabajen para salir de la crisis cuanto antes. Aportando ideas y propuestas de carácter estratégico, y no haciendo planteamientos populistas para quedar bien. Porque a estas alturas, nadie se cree que se puede dar más con menos recursos y bajando los impuestos.

El tiempo dirá si la política responsable, de toma de decisiones valientes, se impone a la política oportunista, la de decirle a la gente lo que quiere oír, sin aportar ideas ni soluciones.

Que no se nos olvide que la derecha, guando gobernó en España, en la época de las vacas gordas, cuando se fomentó la especulación más brutal de nuestra historia, cuando el Estado recaudaba más que nunca, entonces, se congelaba el salario a los funcionarios y no se subían las pensiones. Mucha culpa de la situación actual es debido a aquellas políticas expansionistas y megalómanas del Sr. Aznar, basadas en el enriquecimiento rápido a base de la especulación del ladrillo y el desmantelamiento de nuestro tejido industrial.

Sí, el Sr. Aznar, ese que va levantando dedos desafiantes.

jueves, 4 de febrero de 2010

Les Aules per a la Gent Gran


Ahir sortia publicat al diari Avui aquest article que defineix molt be una iniciativa molt engrescadora, innovadora i amb molt de futur: Les Aules per a la Gent Gran. Ripollet és un dels municipis que forma part d’aquesta interessant xarxa amb un èxit de participació que ha superat totes les previsions.
UNA INICIATIVA CULTURAL QUE MOU MILERS DE PERSONES ARREU DEL PAÍS

Les Aules per a la Gent Gran

Antoni Dalmau / EScriptor

No tot són debats agres ni males notícies, esclar. I no tota la vida pública del nostre país es redueix a les gestes esportives, a les peripècies dels famosos o a les controvèrsies polítiques, ara que l'obstinat virus preelectoral ja ho contamina tot (més que normalment, vull dir...). Al costat de la superfície més aparent i més visible de les coses, sovint en passen algunes d'imperceptibles que, sense platerets ni bombo, constitueixen una esplèndida notícia, fins i tot un exemple. Concretament, fa temps que vull parlar d'una realitat cultural catalana que m'omple sincerament d'admiració. De fet, i malgrat la seva transcendència, ningú no en parla gaire en veu alta, a desgrat de mobilitzar milers de persones, d'una manera certament discreta. Es tracta del que podríem designar com a Aules per a la Gent Gran.

VET AQUÍ QUE, APROXIMADAMENT un cop a la setmana, a mitja tarda, i en una distribució geogràfica realment impressionant per tot el nostre territori, milers i milers de persones, majoritàriament dones i majoritàriament d'una certa edat -aquesta és la realitat-, acudeixen amb una puntualitat extrema a algun local públic del seu municipi per escoltar una conferència. No es tracta dels socis de cap entitat convencional, com ara un ateneu o un centre excursionista, sinó de gent que paga una modesta quota per tenir accés a aquesta via de coneixement, de reciclatge, de culturització. Amb tota la intenció, els temes de què s'hi tracta són d'allò més variats, des del món de les humanitats fins a la salut, passant pels viatges o la ciència. A vegades les conferències es complementen amb concerts o representacions. El nivell, com és natural, és una mica fluctuant, però es busca per damunt de tot una divulgació que resulti accessible per al màxim nombre d'assistents, que acudeixen a la conferència setmanal amb un bagatge personal lògicament molt divers.

POTSER ELS QUE S'HO MIREN DE LLUNY se'n poden fer una idea equivocada, però convé advertir-ho de seguida: no es tracta d'un simple entreteniment, una manera civilitzada de passar la tarda per a jubilats que tal vegada no saben què fer, ni tampoc un ensenyament estrictament reglat, que finalitza quan s'assoleix un determinat nivell i tothom se'n torna a casa seva. Tot al contrari: és una autèntica revolució cultural, una dosi regular de coneixements que s'administra de forma lleu però sistemàtica, que eixampla els horitzons de la gent, que contribueix a això que ara està tan de moda: la formació permanent, el reciclatge. Per això, i encara que a vegades es vinculi a alguna universitat, no és aquesta la via d'actuació principal o, si més no, única de les aules catalanes, que ofereixen algunes variants en el seu model concret. Al capdavant de l'organització, persones entusiastes que contacten amb els conferenciants, que administren els diners, que dediquen hores i esforços a garantir que tot rutlli, que tot vagi com una seda. I tot hi va, com una seda: el qui això signa en dóna testimoni, ja que l'han cridat una colla de vegades... Per damunt de l'estructura local, les aules s'associen en l'Agrupació d'Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya (AFOPA), que al seu torn forma part també d'una associació de caràcter internacional.

NO SÉ SI AQUESTA INICIATIVA ÉS GAIRE USUAL fora de Catalunya, ni pretenc oferir-ne un retrat exhaustiu en aquest article de diari. Pel que m'han dit, sembla que caldria buscar-ne l'antecedent en les Universités du Troisième Age que el professor Pierre Vellas va endegar a França a l'inici dels anys setanta del segle passat. En qualsevol cas ens honora, perquè la força i l'arrelament que té entre nosaltres és realment impressionant. Val la pena posar-lo com a exemple d'una tasca silenciosa i encomiable que a mi em recorda dos altres àmbits ben diferents en què, tanmateix, els catalans ens hem sabut distingir: la xarxa de les publicacions periòdiques i les emissores de ràdio i televisió d'abast local i comarcal, dos corrents poderosos que han assolit en els anys de la nostra vida democràtica recent una expansió que ningú no hauria estat capaç d'imaginar. Si completem aquest triplet relativament jove amb la força tradicional, molt més antiga i consolidada, que representa el nostre amplíssim teixit associatiu, tenim un país que, més enllà de l'autoflagel·lació constant amb què a alguns els agrada castigar-se, qualsevol diria que és ben travat i complet: la societat civil que s'organitza, que canalitza les seves inquietuds culturals, que no es resigna a esperar que els poders públics li ho facin tot. En aquest sentit, el model sembla realment impecable: les administracions hi són al darrere, per ajudar i per empènyer sempre que convingui, però la capacitat d'organització i decisió pertany a la gent que s'agrupa amb un objectiu comú, que decideix què vol fer i com ho vol fer, de manera que les intromissions ideològiques o polítiques hi resulten francament difícils.

REALMENT, ELS ÀMBITS DE SOCIABILITAT canvien i els hàbits de la gent també. D'altra banda, la vida s'allarga i cada vegada hi ha més gent que té al seu davant la perspectiva d'ocupar una àmplia franja de temps amb activitats que li mantinguin l'esperit amatent i li omplin les hores i els dies de sentit. Per això és difícil de predir quina serà l'evolució que anirà seguint aquesta iniciativa plural, cada cop més estesa, cada vegada més rica, que conviu de forma natural amb el simple entreteniment, amb els serveis voluntaris i les ajudes solidàries de tota mena, amb els viatges de la tercera edat, amb les obligacions de caràcter familiar. Però constatar que entre tots hem estat capaços de crear un instrument de formació i de cultura que trenca la solitud individual, que fa apagar unes hores la televisió per sortir al carrer a trobar-se amb altra gent i mirar d'aprendre alguna cosa que no saps, resulta realment reconfortant...

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dimecres, 3 de febrer del 2010