Vistas de página en total

jueves, 28 de noviembre de 2013

El ‘efecto túnel’ de la recuperación


Este artículo ha sido publicado hoy en El Periódico por el catedrático de política económica de la UAB Antón Costas. Un análisis comparativo, con un ejemplo más que elocuente de lo que le puede pasar a la sociedad española si la recuperación económica no se traduce en una mejora para todos y en una disminución de las desigualdades que ha acrecentado esta crisis.


España tiene experiencia en las nefastas consecuencias de un mal reparto de la mejora de la riqueza

La economía española ha dejado atrás la recesión, pero muchos ciudadanos no se lo acaban de creer. Ellos no notan ninguna mejora en su situación.
 Sin embargo, no solo el Gobierno, sino muchos financieros y grandes empresarios, afirman que se ha iniciado la recuperación. El banquero Emilio Botín ha dicho que el dinero entra a raudales en España. Para César Alierta, presidente de Telefónica, la recuperación es un hecho. La liquidez en las cajas de las grandes empresas mejora notablemente. Y la bolsa experimenta un fuerte repunte.
 Pero esta mejora no llega, al menos de momento, a la población de a pie. Esta percepción de desigualdad puede dar lugar a un efecto túnel con graves consecuencias para el crecimiento económico y la vida política. Déjenme explicar esta metáfora.
 Imaginemos que vamos circulando por una carretera de dos carriles, entramos en un túnel y de repente la circulación se para. No sabemos lo que ocurre, ni vemos la salida. Estamos enfadados, pero ver que todos están en la misma situación nos hace tolerantes. Contenemos nuestro enfado, apagamos el motor y esperamos.
 Después de un rato más o menos largo, observamos que los coches del carril de la derecha comienzan a moverse. Nosotros aún no, pero suponemos que de un momento a otro también nuestro carril se pondrá en marcha. Toleramos que los otros mejoren, porque esperamos que nosotros también lo haremos. Ante esa expectativa, encendemos el motor y quedamos expectantes.
 Pero va pasando el tiempo y no arrancamos, a la vez que vemos con irritación que los coches de nuestra derecha circulan cada vez a más velocidad. Comenzamos a mosquearnos. Para más inri, algunos de los conductores de la derecha que pasan a nuestro lado se vanaglorian de su mejora y nos hacen algún gesto provocador con la mano Llegados a este punto, nuestro malestar llega al límite y dejamos de ser tolerantes. O todos o nadie. Y cruzamos nuestro coche bloqueando el tráfico.
 ¿Es una simple ficción lo que acabo de contarles? No. Los cambios repentinos en la tolerancia de la sociedad hacia una recuperación desigual son frecuentes. La historia de nuestro país nos ofrece un ejemplo significativo para el momento actual.
 Ocurrió en la segunda mitad de los años 80. En 1986 la economía española comenzó a salir del largo túnel de la recesión que se había iniciado con la segunda crisis mundial del petróleo de 1979. El primer Gobierno socialista de la democracia, presidido por Felipe González, aplicó a partir de 1983 una política no pactada de reducción de los salarios nominales. El objetivo era favorecer la recuperación de los excedentes empresariales. El argumento del ministro de Economía, Miguel Boyer, fue que esa política impulsaría la inversión empresarial, la recuperación y el empleo y acabaría siendo beneficiosa para todos.
 Los dos grandes sindicatos mayoritarios, UGT y CCOO, mal que bien contuvieron su malestar y dieron un margen al Gobierno a la espera de ver si la recuperación tenía los resultados anunciados. La recuperación se inició en 1985, coincidiendo con la entrada de España en la Comunidad Económica Europea. Los capitales extranjeros comenzaron a entrar a raudales. Los primeros beneficiados fueron los inversores especulativos. La bolsa española se disparó.
 Pero esa mejora solo estaba beneficiando a los que circulaban por el «carril de la derecha». Una gran parte de la sociedad española inicialmente toleró esa mejora parcial. Pero poco a poco comenzó a mosquearse con la situación de desigualdad que creaba la recuperación. Los sindicatos comenzaron a reclamar el dividendo social de la recuperación. Y viendo que la cosa no mejoraba, cambiaron su tolerancia con la desigualdad y convocaron la primera huelga general de la democracia, el 14 de diciembre de 1988. El éxito fue enorme. El país se paralizó totalmente durante 24 horas.

 Aquel giro en la tolerancia hacia el reparto desigual de los beneficios de la recuperación aumentó el conflicto social y debilitó la capacidad reformadora del Gobierno de Felipe González. El nuevo ministro de Economía, Carlos Solchaga, confió entonces las reformas a la presión que vendría de fuera con la entrada de la peseta en el sistema monetario europeo. El resultado fue un fiasco. Muchas pequeñas y medianas empresas tuvieron que cerrar. El modelo productivo español se orientó hacia las actividades especulativas y en contra de la industria.
 La moraleja de este cuento es que una recuperación mal gestionada puede dar lugar a un efecto túnel, con consecuencias sociales y económicas perversas. Nuestros gobiernos y nuestras élites empresariales deberían tenerlo en cuenta y aprender de esta historia.

jueves, 7 de noviembre de 2013

Un escenari desitjable per al 2015



Aquest article publicat ahir a El Periódico pel Vicepresident de Federalistes d'Esquerres Antonio Sitges-Serra sembla el conte de la lletera. Tothom te dret a somniar, i a vegades, els somnis es fan realitat.

«En la història d'Espanya, els separadors han precedit els separatistes».
Luis Moreno
D'aquí dos anys tindran lloc les eleccions legislatives més transcendents de la democràcia. Hi ha en joc la credibilitat d'Espanya i el prestigi de la política. Mentrestant...
1. El Rei haurà abdicat en el seu fill, Felip. A Joan Carles li resulta cada vegada més difícil complir amb els seus compromisos; però la salut no és la raó per la qual el Monarca es retira al seu escorial. Assumeix que la seva missió s'ha acabat i que Espanya enfila una segona regeneració moral i política per a la qual fan falta nous ànims i sang jove. En el seu fill hi ha dipositada la confiança de la Casa Reial; reté encara cert carisma i s'ha fet amb l'elit política mundial amb discreció i cortesia.
2. A Catalunya la consulta ha fracassat; o bé no s'ha arribat a celebrar o s'ha fet en un clima crispat al voltant d'una pregunta inacceptable per més de la meitat dels catalans. El carreró sense sortida en el qual es van endinsar Mas i Junqueras s'ha tornat fosc i solitari. CiU es troba a un pas de l'abisme electoral i a un pas de desaparèixer. Alguns dels seus notables ja han abandonat el vaixell. ERC perd la seva raó de ser. Ciutadans recull les despulles del PP i creix. L'esquerra federalista remunta. Molts catalans se senten traïts, però s'adhereixen a la realpolitik i accepten negociar un nou estatus per a Catalunya que no impliqui canviar la senyera de Guifré el Pilós per l'estelada messiànica.
3. Novembre del 2015: eleccions legislatives. L'anèmica recuperació econòmica no arriba a beneficiar les classes mitjanes. Minat pels casos de corrupció, el PP rep un càstig a les urnes. El PSOE -que ha abandonat el jacobinisme com va abandonar al seu dia el marxisme- guanya sense majoria absoluta. El vot es fragmenta i el país es troba en una situació econòmica, política i educacional crítica. El sentit comú i la imperiosa necessitat d'abordar units el mal pas pel qual estem passant s'imposa als interessos de partit. La nova fornada de polítics al Congrés pacta un govern pluripartidista de concentració -a l'estil del que passa a Alemanya des del 2005- presidit pel PSOE. El rei Felip promou i beneeix l'acord entre forces, i els ciutadans, admirats, atorguen un vot de confiança a les institucions de l'Estat.
4. En l'agenda política una qüestió prioritària: la reforma constitucional. Aborda dos temes urgents: la regeneració democràtica i la política territorial. Es constitueixen les corresponents comissions amb profund sentit d'Estat. La insostenible desafecció política obliga a: 1) una nova llei de partits i el seu finançament, 2) una suspensió de la disciplina de vot, 3) llistes obertes i 4) eleccions primàries obligades.
5. La qüestió territorial es tracta amb generositat, amplitud de mires i amb ànim de trobar una solució que aspiri a ser definitiva. No pot ser cap altra que la federalització d'Espanya. Compartir el poder, evitar duplicitats, aprimar l'Administració, assegurar polítiques socials d'abast universal i reequilibrar les polítiques fiscals entre les autonomies amb especial consideració amb les nacionalitats històriques. El Senat es converteix en el fòrum de representació territorial. Els senadors no s'escullen per províncies.
6. Es convoca la ciutadania a un referèndum en el qual s'aprova la reforma constitucional per àmplia majoria malgrat les reticències del nacionalisme populista i dels republicans de l'elit intel·lectual. L'ambient al carrer és festiu. La unitat entre els partits per fer sortir el país del profund impàs en què es troba comença a donar els seus fruits i és celebrada pel poble que es manifesta. A Europa, el país comença a recuperar la credibilitat perduda per tantes picabaralles, tant totxo dolent i tants informes Pisa desfavorables.
7. La política recupera l'agenda social i posa els mercats al seu lloc. Havent vist el que s'ha vist, el neoliberalisme cedeix terreny: els ciutadans no permetran mai més que les decisions sobre el seu present i el seu destí es prenguin als despatxos de la banca o de les multinacionals. Amb això es posa límit, entre altres coses, a la medicalització social i es pacta una cartera de serveis sanitaris mínims sostenible i comuna a tots els espanyols; aquests, al seu torn, assumeixen més responsabilitat en la gestió de la seva salut. Repunta la natalitat i, per primera vegada en molts anys, l'edat materna del primer part baixa.
Ens queden dos anys perquè es facin possibles molts somnis. Som-hi.