Vistas de página en total

jueves, 27 de septiembre de 2012

El ressò de les mobilitzacions ciutadanes





Sento al Telenotícies de TV3 que “la majoria del Parlament ha fet seu l’esperit de la manifestació de l’Onze de Setembre” per a aprovar una moció que obligarà a convocar un referèndum “preferentment” (compte!) els propers quatre anys. Segur que aquest mateix esperit és el que ha servit perquè el President Artur Mas hagi avançat la convocatòria de les eleccions al 25 de novembre, una data que vaig anunciar en aquest mateix bloc el dia 19, abans inclús que els Presidents Mas i Rajoy s’entrevistessin. Per tant, un esperit i un sentiment que ha servit per modificar el calendari i les prioritats polítiques de Catalunya.

Sento tristor perquè la primera vegada que un Parlament i un govern d’Espanya es fa ressò d’una mobilització ciutadana es per qüestions identitàries i no per temes socials o d’altres que afecten directament la vida de la mateixa ciutadania.
Hi ha hagut mobilitzacions massives de tot tipus: contra el terrorisme, contra la guerra de l’Iraq, contra les retallades, contra el desmantellament dels serveis públics... En tots aquests casos, el govern de torn sempre a apel·lat a les obligacions, compromisos, al no hi ha més remei, les culpes són dels altres... per no fer ni cas del clam popular. A vegades, inclús, s’han ridiculitzat aquestes mobilitzacions amb el nombre d’assistents i s’ha ressaltat per sobre de tot a la majoria silenciosa que no assisteix a les manifestacions però que també se les ha de tenir en compte.

En aquest darrer any he assistit a dues manifestacions en contra de les retallades del govern de la Generalitat. Cap d’elles va assolir la gentada de la manifestació de l’11-S. Però fent un càlcul simple, per ocupació de carrers (algú ho hauria de fer), segur que hi havia la meitat, és a dir, 750.000 manifestants.
En cap moment el govern de la Generalitat va tenir en compte l’esperit d’aquestes manifestacions. Deu ser qüestió del nombre de manifestants: 750.000 pocs i 1’5 milions molts.

O és una qüestió d’oportunisme polític?

miércoles, 19 de septiembre de 2012

Catalunya i Espanya en una cruïlla



Després d'una setmana de la gran manifestació independentista de l'Onze de Setembre, amb la perspectiva que dóna el temps i els esdeveniments, declaracions i actes d'aquests dies, em plantejo una sèrie de qüestions amb serenitat, intentant no caure en el discurs fàcil o partidista. 

La manifestació va ser tot un èxit. Tot i el ball de xifres, el cert és que ha estat la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya. Una altra qüestió és que, a partir de la manifestació de l'any 1979, on es va assumir que hi havia un milió de persones sense cap fonament, des d'aquell moment les xifres sempre es comparen amb aquella. Diuen alguns experts que en l'espai que va ocupar la manifestació difícilment hi caben 300.000 persones. 
A favor dels convocants de la manifestació s'ha de dir que no van enganyar ningú. Van deixar ben clar el motiu de la manifestació i que, tot aquell que assistís, seria comptat com a independentista. Per tant, tot i que amb total seguretat hi havia moltes persones que no combreguen amb aquesta tesi, sabien perfectament on anaven. 
La cobertura dels mitjans de comunicació va ser excepcional, especialment de la televisió pública TV3, que va desplegar un dispositiu de mitjans tècnics i humans com jo mai havia vist. Crec que TV3 és una de les televisions més professionals i plurals que tenim, però amb el tractament de la manifestació de la Diada va estar en exclusiva al servei d'una idea i no de la pluralitat real del poble de Catalunya. Gairebé relataven l’entrada dels autocars d'un en un, com si es tractés d'una desfilada. No va existir durant tot el dia ni una sola veu crítica. 

És evident que administrar tot aquest sentiment col.lectiu no serà fàcil. Qui té més responsabilitat és el President de la Generalitat, Artur Mas, que va fer seu l'esperit de la manifestació i va encoratjar els catalans i el seu propi govern a assistir-hi. El President Mas no ho tindrà fàcil. Com va dir el propi Jordi Pujol, s'han acabat els temps de fer "la puta i la ramoneta", i per tant, li serà molt difícil navegar entre dos aigües, com ens te acostumats CiU. A partir d'ara, CiU ha d'escollir entre pacte fiscal o independència. Les dues coses a la vegada són incompatibles. I haurà de parlar d'independència de Catalunya en els seus discursos i en el seu programa electoral, tot i que li costi dir-ho. Ja no valen subterfugis i eufemismes com "les estructures d'estat" o refredar les coses amb calendaris incerts que ens portaran a una transició permanent, que justament és el que menys necessita aquest país. Diuen que Mas ha dit que, si no treu res de positiu a l'entrevista de demà amb Mariano Rajoy, convocarà eleccions el proper 25 de novembre. Amenaça? Sembla que Artur Mas està disposat a jugar fort en aquest carreró sense sortida en que s'ha ficat. En qualsevol cas, difícilment la seva posició te marxa enrere. Crec que la millor expressió democràtica són les urnes, i la realitat diu que, en aquests moments, dels 135 diputats al Parlament, només 14 es van presentar amb un programa nítidament independentista. 
El moment i la situació delicada que estem vivim obliguen a parlar clar. No es pot decebre els sentiments de la gent amb mentides i enganys. Prou desanimada està ja la nostra societat amb la crisi econòmica. Els nacionalismes català i espanyol es retroalimenten a base del conflicte permanent, i tinc por que tota aquesta moguda només serveixi com a cortina de fum per tapar els veritables problemes socials. És a dir, tot escenografia pura, de dos partits nacionalistes, el Partit Popular i CiU, que després pacten les seves polítiques i retallades tant a Madrid com a Catalunya. Però és cert que mai, a la nostra democràcia, havia crescut tant i tant ràpid la tensió territorial entre Catalunya i la resta d'Espanya. Segurament les polítiques recentralitzadores i regresives del PP tenen molt a veure, així com les declaracions contra Catalunya d'alguns dels seus dirigents, veritables màquines de fer independentistes. 
La difícil situació que pateixen moltes famílies i les retallades amb drets fonamentals com la salut, l'assistència social o l'educació, són el millor caldo de cultiu per a que prosperin aquestes idees, pensant, amb ingenuïtat o de bona fe que amb la independència es solucionaran els seus problemes. 

En tot aquest procés, el paper del PSC serà clau, determinant. Per això, és el gran adversari del sobiranisme i dels mitjans de comunicació nacionalistes, que el sotmeten a una pressió constant que d'altres no tenen. És significatiu que hagi tingut més ressò mediàtic l'assistència d'un grapat de militants del partit a la manifestació o el que un altre escriu al seu twitter, que els missatges del partit a través dels seus dirigents. Crec que, en aquests moments, hi ha dos criteris per mesurar els missatges d'uns i altres, que no són recollits de la mateixa manera. No obstant això, no és la primera vegada que això passa i, per tant, el PSC ho ha de combatre de la manera més efectiva: fent bé les coses, amb un missatge clar i unitari, sense complexos i amb claredat. Al PSC se li presenta una gran oportunitat, en uns moments en què Catalunya està dividida i necessita missatges clars i respostes ràpides. Tots plegats ens equivocaríem si oblidéssim els catalans i les catalanes que conscientment no van participar a la manifestació, però que comparteixen la preocupació sobre un autogovern insuficient i un finançament injust. En aquesta línea, el Primer Secretari del PSC, Pere Navarro, ha expressat amb claredat la posició del Partit. El PSC no està per la independència. La tradició i l'esperit del partit és inequívocament federalista i és aquest el millor encaix de Catalunya a Espanya, que necessita ser reconeguda pels seus fets diferencials. Com ha dit el mateix Navarro: Espanya serà federalista o no serà. 
I també s'ha de solucionar la qüestió del finançament d'una vegada per totes, i dotar a Catalunya d'uns recursos suficients per fer de motor econòmic que lideri la recuperació econòmica d'Espanya. El PSC ha de fer de pont i conciliar els necessaris consensos entre Catalunya i Espanya, començant pel PSOE, que ha d'agafar decididament la via del federalisme, i traslladant a la resta d'Espanya un discurs integrador, radicalment oposat al que aquests darrers anys i actualment està traslladant el Partit Popular, que enfronta permanentment a Catalunya amb la resta d'Espanya amb l'únic objectiu de replegar vots. Ja n’hi ha prou de jugar amb aquestes coses!!! 

Si fruit de tot aquest debat seré i amb totes les postures sobre la taula, sense enganys ni manipulacions, es considera oportú que els ciutadans de Catalunya s'expressin lliurement a través d'un referèndum si volen o no la independència d'Espanya, que així sigui. No cal dramatitzar. El PSC, tot i no estar d'acord, segur que no s'hi oposarà.

viernes, 7 de septiembre de 2012

Barcelona World, una inversió amb incerteses



Aquest matí, el govern de la Generalitat, encapçalat pel President Artur Mas, ha anunciat una important inversió a Catalunya. Es tracta d’un projecte d’oci al costat de Port Aventura, que ve a suplir la possible inversió d’Eurovegas. Benvinguda sigui.
Per a molts ha estat un alleujament, perquè el projecte d’Eurovegas no acabava de fer net. Un projecte i unes negociacions fosques, que en ocasions ha ratllat el ridícul amb aquesta absurda competència entre Barcelona i Madrid. Sense parlar de la idoneïtat o no d’aquest model d’activitat econòmica i de foment del turisme. Per tant, si s’han de fomentar les inversions, tan necessàries, sempre serà millor apostar per un espai d’oci familiar, capaç d’atreure un turisme familiar què un complex de casinos on es fomenti el joc i d’altres coses. Segur que és una millor opció.
Dit això, crec que el govern de la Generalitat ens haurà d’explicar algunes coses, si veritablement volen que ens prenem en serio aquest important projecte. Per començar, ens hauran d’aclarir si aquesta escenografia només està pensada per mitigar el gran fracàs de les negociacions amb el senyor Adelson. Suposo que aquest projecte no s’ha concretat en 24 hores, i per tant, si com es va dir ahir, el límit de la oferta per a Eurovegas era el 31 d’agost, perquè no es va anunciar el dia 1 de setembre? Potser les declaracions de la presidenta de Madrid Esperanza Aguirre ha precipitat tot aquest muntatge per no quedar en evidència? Si fos així, malament comencem.
Una altra pregunta, si aquest projecte és millor que Eurovegas, que crec que ho pot ser, Perquè no es va optar directament per ell fa uns mesos i així ens deslligàvem nosaltres del projecte fosc del senyor Adelson i ens haguéssim estalviat molts problemes i algun ridícul?
Arribat a aquest punt, només demanaria al govern de la Generalitat, que tota la il·lusió que aquest projecte pugui representar per a moltes persones i pobles, no sigui una cortina de fum per tapar altres vergonyes. Si us plau, no tornem a enganyar ni a jugar amb la il·lusió de la gent, que prous problemes te.
Uns parlen de 20.000, altres de 40.000 llocs de treball. Crec que tot això són conjetures que només serveixen ara per donar titulars. Si el projecte és un projecte d’èxit, com ho va ser Port Aventura, la resta vindrà sol.

jueves, 6 de septiembre de 2012

Els municipis també som Catalunya



Aquest matí, els alcaldes, alcaldesses i portaveus del PSC als diferents Ajuntaments del Vallès Occidental ens hem reunit a la Universitat Autònoma de Barcelona per consensuar i signar un escrit adreçat al President de la Generalitat Artur Mas.

Falten cinc dies per a la celebració de la Diada Nacional de Catalunya i els municipis volem alçar la nostra veu per reivindicar el nostre paper en la construcció de Catalunya. Estem a favor d’una millora en el finançament de Catalunya i del concert econòmic, però al mateix temps volem que aquesta mateixa responsabilitat i lleialtat s’apliqui des del Govern de la Generalitat vers els Ajuntaments. Tots som govern.


CARTA OBERTA D’ALCALDES I ALCALDESSES I PORTAVEUS DEL GRUP MUNICIPALAL PRESIDENT DEL PSC VALLÈS OCCIDENTAL AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT.

Molt Honorable President,

Els alcaldes i alcaldesses i portaveus del grup municipal del PSC Vallès Occidental que signem la present carta, creiem que la Diada Nacional de Catalunya ha de ser també un moment de reivindicació i posada en valor de les administracions locals, per a les quals reclamem també l’atenció de la més alta magistratura del país, especialment important i transcendent en aquests moments de crisi i incerteses.

Durant els més de trenta anys de democràcia local, els ajuntaments, -sovint amb més enginy que finançament- hem creat una extensa xarxa de serveis de proximitat, base sobre la que se sustenta el model de cohesió social i convivència del nostre país. Catalunya no seria el que és avui sense la feina ingent que s’ha dut a terme des de les corporacions locals. I el que és encara més important, el seu futur com a nació –sigui quina hagi de ser la forma que adopti com a conseqüència de la decisió del poble i les seves institucions democràtiques- no reeixirà sense uns ajuntaments democràticament i econòmicament forts.

Els electes locals no disposem de totes les competències sobre la vida pública dels nostres pobles i ciutats, però som la primera porta a la que es dirigeix un veí quan té qualsevol tipus de problema amb els centres educatius públics, amb els centres d’atenció primària, amb el transport públic, amb temes relacionats amb el medi ambient, amb l’atenció i l’ajuda a persones dependents, amb la cerca activa de feina, amb la formació per a l’ocupació o amb la posada en marxa d’un negoci o empresa... Som els ajuntaments els que afrontem el repte, sigui o no de la nostra competència, tinguem o no els recursos suficients i necessaris per afrontar-ho.

La vida dels catalans i les catalanes, Molt Honorable President, transcorre i es desenvolupa als carrers, les places, les escoles, els instituts, els pavellons, els centres cívics, les llars d’infants, els centres sanitaris, les residències d’avis, les botigues, les indústries, etc., i és lògicament en aquests espais col·lectius on la convivència pot créixer o deteriorar-se, cosa que depèn, en gran mesura, dels recursos econòmics i humans que es destinin a aquestes finalitats.

Si en èpoques de bonança els ajuntaments hem estat claus en el desenvolupament i el progrés del nostre país, en aquests anys de crisi severa esdevenim el principal aixopluc de les persones que més l’estan patint.

Hem gestionat i seguim gestionant amb responsabilitat. Els ajuntaments som pioners, dins l’administració pública, del treball en xarxa, compartint recursos, mancomunant serveis, innovant amb formules de concertació público-privades, sempre amb l’objectiu de fer créixer l’equitat i assolir la major cota possible pel que fa la igualtat d’oportunitats, especialment pels més desfavorits.

Per això és profundament injust, per fal·laç, que des de determinades instàncies públiques i privades es culpi els ajuntaments d’haver malbaratat recursos públics. I ho és, no només perquè els ajuntaments som les administracions amb menys deute (de fet no se’ns permet tenir dèficit), sinó perquè amb les inversions de cada municipi hem transformat Catalunya en un lloc millor on viure.

De la mateixa manera que exigim a l’Estat el pacte fiscal just i equitatiu que Catalunya mereix, ha arribat també l’hora, vista la situació i el rol clau que juguem els ajuntaments, d’exigir també –i amb la mateixa força i convicció- un NOU MODEL DE FINANÇAMENT LOCAL que garanteixi que les corporacions locals podrem continuar prestant serveis essencials als ciutadans i les ciutadanes.


Els ajuntaments som també una peça fonamental de l’estructura democràtica del nostre país. Trenta tres anys després d’haver recuperat la democràcia local no ens podem permetre el luxe de no defensar-la amb ungles i dents d’ocurrències frívoles i demagògiques com la de disminuir un 30% la representativitat en els plens municipals, doncs no només no reduirà despeses (la immensa majoria de regidors/es no cobren per la seva feina o cobren molt poc) sinó que cercenarà greument la pluralitat democràtica de pobles i ciutats.

És per tot això que els alcaldes i alcaldesses i portaveus del grup municipal del PSC Vallès Occidental que signem aquesta carta oberta, afirmem amb rotunditat que:

1.       Volem i necessitem una Generalitat de Catalunya que cregui en els ajuntaments i que ens vegi i ens tracti com un element vertebrador del país. Els ajuntaments també som Generalitat i Catalunya es construeix des de la seva base territorial que son els municipis.

2.       Volem i necessitem una Generalitat de Catalunya que confiï en la capacitat i provada experiència de les corporacions locals per prestar serveis de proximitat que garantint l’equitat, generin alhora igualtat d’oportunitats i noves fonts de riquesa pel país.

3.       Volem i necessitem una Generalitat de Catalunya que es comprometi a dotar les administracions locals d’un sistema de finançament just i equitatiu (Model de Finançament Local) amb el que es puguin garantir els serveis essencials que eviten l’exclusió i l’esclat social en època de severa crisi econòmica.

4.       Volem i necessitem una Generalitat de Catalunya que es comprometi de manera inequívoca amb la democràcia local i que lluiti colze a colze amb els alcaldes i les entitats municipalistes del país contra l’atac que suposa reduir les competències municipals.

5.       Volem i necessitem una Generalitat de Catalunya lleial amb els ajuntaments, que compleixi amb les obligacions adquirides i solidària amb els seus problemes. Els problemes dels municipis són els problemes reals del país, i deixar-los sense solució contribueix a generar major desafecció dels ciutadans en els seves institucions i desesperança en el futur.

De la mateixa manera que nosaltres no hem deixat ni deixarem sols els ciutadans i les ciutadanes dels nostres pobles i ciutats, i menys encara els més desfavorits, demanem al President de la Generalitat que compti amb els ajuntaments perquè, sense ells, mai serà possible aquesta Catalunya rica i plena que tots anhelem.


Cerdanyola del Vallès, 6 de setembre de 2012.

miércoles, 5 de septiembre de 2012

Rajoy no da la talla



Han pasado ocho meses desde que el PP ganara las elecciones generales y Rajoy asumiera la presidencia del gobierno, y lejos de mejorar, la situación de este país parece caótica y sin control.
El paro aumenta, los impuestos suben y la economía se hunde. Ante esta situación, Rajoy sale a la palestra y anuncia que es consciente de que no está cumpliendo su programa electoral, pero que la culpa es de la situación actual que le obliga a ello. Una de dos, o nuestro presidente es un inconsciente o un incompetente, que no está a la altura del cargo que ocupa. ¿Es que no era consciente de la situación que atenazaba a España y de las perspectivas de futuro?. Pues eso, Sr. Rajoy es la principal misión de un político y de un líder.
Y esto lo digo yo, y también muchas otras voces, entre ellas, cada vez más un sector importante del propio PP. Nunca jamás, un presidente había dilapidado en ocho meses tanto soporte electoral, consiguiendo que el 75% de sus votantes consideren su gestión mala o regular. Los medios internacionales como el Financial Times o el Wall Strret Journal le han puesto recientemente a caer de un burro, diciendo más o menos que es un inconsciente y un irresponsable que no tiene claro el rumbo que ha de tomar nuestro país, que no toma las decisiones acertadas, y sobre todo, las toma a destiempo. El problema es que el descrédito internacional de Rajoy va acompañado del descrédito de España
Todavía colea en Europa su decisión de retrasar los presupuestos tres meses para no influir en las elecciones andaluzas, y ahora, se teme en esos mismos foros, que el rescate se retrase para no influir negativamente en las elecciones vascas y gallegas, ya que esa petición irá acompañada de lo que muchos ya venimos anunciando desde hace tiempo: la bajada de las pensiones. Con este panorama, Rajoy mira más a los intereses de su partido que al del país, siguiendo nuevamente la línea del engaño a la ciudadanía.
Al PP en estos momentos, le crecen los enanos. Hay un sector potente y numeroso en su partido que le cuestiona más o menos abiertamente, los medios de comunicación de la derecha no le dan tregua y le ha salido un competidor con la reciente formación del partido de Mario Conde. Muchos allegados suyos temen que haga bueno a Zapatero, que soportó momentos iguales o peores, y que los ventiló con más acierto.

martes, 4 de septiembre de 2012

El parèntesi estival, s'acaba




El més d’agost s’ha acabat. La Festa Major de Ripollet, magnifica, com sempre, ja ha passat al record.
Ara toca iniciar la rutina, que el proper dia 12 de setembre serà definitiva amb l’inici del curs escolar.
Abans, però, tenim un esdeveniment important: la celebració de la Diada de l’Onze de Setembre. És el tema mediàtic i ho serà els pròxims dies. Alguns alcaldes estem el.laborant un manifest, per tal de traslladar a la ciutadania el nostre punt de vista, d’una realitat social complicada degut a la crisi, que sembla que no es te en compte pels governants del país. L’Onze de setembre ha de ser un dia de reivindicació nacional, però en aquests moments, esdevé més important la reivindicació social.