Vistas de página en total
miércoles, 24 de diciembre de 2014
martes, 25 de noviembre de 2014
Manifest del PSC amb motiu del Dia Internacional contra la violència de Gènere 2014
El 25 de novembre, els i les socialistes commemorem el Dia
Internacional contra la Violència de Gènere. Malauradament, ho fem amb
la convicció de retrocés en la lluita contra la seva eradicació per una clara manca de voluntat política.
El proper desembre farà deu anys que es va aprovar la Llei integral contra la violència de gènere (Llei
Orgànica 2/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral
contra la Violència de Gènere) impulsada pel darrer govern socialista i
que ha estat guardonada amb una de les mencions d’honor del premi de Polítiques de Futur
(Futur Policy Award 2014) que l’ONU Dones, el World Future Council i la
Unió Interparlamentària concedeixen a les millors lleis i polítiques
del món que tinguin com a objectiu posar fi a la violència contra les
dones i les nenes. Han ressaltat que aquesta llei és una de les normes
més importants i eficaces que existeixen per eradicar la violència
sexista en tot el món. Una violència que qualifiquen com una de les
formes més generalitzades d’abús contra els drets humans. Aquesta llei
és la clara mostra que per lluitar contra la xacra de la violència masclista s’ha de tenir voluntat política, i fer de la lluita contra la violència una prioritat absoluta dels governs.
Cal invertir recursos i esforços per visualitzar la Tolerància Zero
amb la violència masclista. Una societat que vol ser moderna i
cosmopolita no pot deixar de lluitar contra una xacra que cada any ens
deixa dones assassinades i nens i nenes víctimes.
Una voluntat política que no tenen ni el govern del PP a l’Estat, ni el de CiU, amb suport d’ERC, a Catalunya, que han fet desaparèixer el principi d’igualtat del discurs polític i la violència de gènere de les seves prioritats per fer que torni a ser un problema privat, invisible. Estan desmantellant la llei integral amb contínues retallades pressupostàries i amb reformes legislatives que ataquen directament la transversalitat i efectivitat de la llei, com la Llei Wert, la fallida reforma de l’avortament, o la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local que farà desaparèixer molts serveis municipals, com els de promoció i protecció de les dones (programes d’atenció, punts d’informació, pisos d’acollida per a dones maltractades,...). Tot això afeblirà més encara la xarxa d’entitats que donen suport a les dones maltractades.
Una voluntat política que no tenen ni el govern del PP a l’Estat, ni el de CiU, amb suport d’ERC, a Catalunya, que han fet desaparèixer el principi d’igualtat del discurs polític i la violència de gènere de les seves prioritats per fer que torni a ser un problema privat, invisible. Estan desmantellant la llei integral amb contínues retallades pressupostàries i amb reformes legislatives que ataquen directament la transversalitat i efectivitat de la llei, com la Llei Wert, la fallida reforma de l’avortament, o la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local que farà desaparèixer molts serveis municipals, com els de promoció i protecció de les dones (programes d’atenció, punts d’informació, pisos d’acollida per a dones maltractades,...). Tot això afeblirà més encara la xarxa d’entitats que donen suport a les dones maltractades.
Des del PSC reivindiquem tornar a prioritzar la perspectiva de
gènere i les polítiques contra la violència vers les dones, amb els
recursos i mesures desmantellades en els darrers anys. Perquè
les polítiques d’igualtat d’oportunitats, educació, salut,
d’acompanyament a la inserció laboral i les polítiques de suport a les
persones amb dependència són innegociables i imprescindibles per a la
justícia social.
Perquè hem d’exigir Tolerància Zero envers la violència contra les dones proposem:
1. Incrementar recursos, serveis i pressupostos per combatre la violència masclista en tots els nivells institucionals, tenint present que la dura i llarga crisi que patim ha posat moltes dones en situacions d’extrema vulnerabilitat.
2. Reforçar les campanyes públiques de sensibilització contra la violència sexista, i enfortir la detecció i el recolzament a les dones víctimes i els seus fills i filles menors.
3. Impulsar el desplegament i l’aplicació de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere en coordinació amb tots els poders públics, tant locals, com autonòmics i estatals.
4. Reclamar a la Generalitat el desplegament de la Llei per a l’eradicació de la violència contra les dones, assolint el compromís de finalització del desplegament de la xarxa de recursos per poder fer front a la recuperació de les víctimes de violència masclista, així com fer efectiu el fons per cobrir els impagaments de pensions.
1. Incrementar recursos, serveis i pressupostos per combatre la violència masclista en tots els nivells institucionals, tenint present que la dura i llarga crisi que patim ha posat moltes dones en situacions d’extrema vulnerabilitat.
2. Reforçar les campanyes públiques de sensibilització contra la violència sexista, i enfortir la detecció i el recolzament a les dones víctimes i els seus fills i filles menors.
3. Impulsar el desplegament i l’aplicació de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere en coordinació amb tots els poders públics, tant locals, com autonòmics i estatals.
4. Reclamar a la Generalitat el desplegament de la Llei per a l’eradicació de la violència contra les dones, assolint el compromís de finalització del desplegament de la xarxa de recursos per poder fer front a la recuperació de les víctimes de violència masclista, així com fer efectiu el fons per cobrir els impagaments de pensions.
viernes, 14 de noviembre de 2014
De nou, gràcies per la confiança
Ahir, l’Assemblea
de militants socialistes de Ripollet em va escollir com a candidat a les
properes eleccions municipals que tindran lloc el mes de maig de 2015.
Els meus companys
i companyes van dipositar en mi la seva confiança de forma majoritària (93%
dels vots). Va ser una Assemblea carregada d’emocions on varem tenir la
oportunitat de repassar l’actualitat política a Espanya i a Catalunya i també
la situació que travessa el nostre partit.
Amb la elecció
del candidat, el PSC de Ripollet inicia el seu camí per tornar a guanyar les
properes eleccions. Soc conscient que assumeixo una gran responsabilitat en uns
moments difícils, ja que les properes eleccions es presenten més obertes que
mai.
El fet de comptar
amb el suport dels meus companys m’estimula i és el millor combustible per
assumir aquest important repte.
miércoles, 29 de octubre de 2014
Otro grave error
Interesante artículo publicado ayer en El Periódico por Joan
Tapia. Definitivamente, el seny se ha esfumado de la vida política.
Ayer por la
mañana el presidente de las Cortes, Jesús Posada , un
conservador sensato y próximo a Mariano Rajoy , dijo que «el
9-N es la culminación de un camino que entre todos hemos hecho que sea
equivocado».
No sé si Posada sabía que el Gobierno a última hora de la
tarde iba a solicitar al Consejo de Estado el preceptivo informe para impugnar
«el proceso participativo» lanzado por el president Mas el
pasado martes 14, cuando aceptó la suspensión de la consulta dictada por el
Tribunal Constitucional. Entonces se rompió la unidad de las fuerzas políticas
soberanistas.
Tiene razón Posada . Es un camino equivocado. La primera
víctima –esta irrelevante– ha sido mi recién acabado billete en el que
comentaba el debate de ayer entre el catedrático Santiago Muñoz
Machado , que aboga por una vuelta al Estatut del 2006 acompañado de
una reforma constitucional, y el presidente del Consell Assessor per a la
Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer , en otro tiempo
vicepresidente del Tribunal Constitucional (TC). En el billete argumentaba
que Muñoz Machado hacía una propuesta provocativa, intelectual
y políticamente, pero que no podía caminar sino venía respaldada por una
propuesta en ese sentido del Gobierno de España. Pues no, el Gobierno no solo
no asume esa iniciativa sino que se propone también impugnar el denominado
«proceso participativo» lanzado por Mas .
Es un nuevo y grave error del Gobierno del PP porque emite una señal de
intolerancia y cerrazón. Catalunya (hay multitud de encuestas) apoyaba la
consulta. Quiere expresarse porque el TC ignoró su aprobación del Estatut del
2006. Pero es cierto que la consulta tal como estaba formulada –sin ser pactada
como en Escocia y sobre todo con una absurda doble pregunta en la que no podías
votar a la segunda si no decías sí a la primera– daba mucha
base para un recurso de inconstitucionalidad. Y el «proceso participativo»
de Mas es una chapuza. No tiene ninguna garantía democrática
(ausencia de censo y organización controlada por voluntarios).
Es más, la seudoconsulta sería solo una manifestación de los partidarios
del sí-sí que irían a depositar una papeleta en una urna. Por
eso como acertadamente indicó el notarioLópez Burniol no tenía
ninguna repercusión legal. Era un negocio jurídico no ya nulo sino totalmente
inexistente. Pero la libertad de expresión –incluso imaginativa– y de
manifestación es la base de la democracia y declarar inconstitucional algo que
no sería otra cosa que una manifestación sui géneris (y la válvula de escape de
una parte significativa y muy irritada de Catalunya) es un grave gesto de falta
de voluntad de diálogo con las fuerzas mayoritarias del Parlamento catalán (a
mi juicio equivocadas pero mayoritarias). Es una deriva muy poco justificada
hacia la respuesta autoritaria a una reivindicación.
Mariano Rajoy ha vuelto a cometer un grave error. Respecto a
Catalunya, quizá el mas grave desde que es presidente. No se pueden dar
portazos inconsiderados ni matar moscas a cañonazos. Un gobernante tiene que
saber torear , comprender… y pactar si es conveniente. Está
visualizando que no es capaz.
Un poco de ‘seny’
Tenía razón (desgraciadamente) la presidenta de la Assemblea Nacional Catalana
(ANC),Carme Forcadell , cuando pronunció el pasado domingo 19 –en
plena crisis de la unidad soberanista– la frase que ayer recordaba Enric
Hernàndez : «El Estado español, que nunca nos decepciona, también nos
ayudará a seguir juntos hasta el final». Es triste constatar que al frente de
Catalunya y de España hay dos presidentes legítimos y elegidos pero que no
están a la altura porque no saben que dialogar no es imponer. Los ciudadanos
nos merecíamos un poco más de seny .
sábado, 18 de octubre de 2014
martes, 7 de octubre de 2014
El federalisme s'imposa
Segons Metroscopia, un 47% dels catalans és partidari que Catalunya
segueixi formant part d’Espanya amb noves i blindades competències
davant d’un 29% que prefereix la independència i un 16% que prefereix
l’actual situació.
viernes, 19 de septiembre de 2014
miércoles, 3 de septiembre de 2014
MANIFEST DEL PSC AMB MOTIU DE L’ONZE DE SETEMBRE DE 2014
MANIFEST DEL PSC AMB MOTIU DE L’ONZE DE SETEMBRE DE 2014
En aquest Onze de Setembre en què commemorem 300 anys
del final de la Guerra de Successió, els catalans i les catalanes
tenim l’oportunitat de reflexionar sobre el nostre futur
amb la voluntat de construir una Catalunya lliure, segura,
pròspera, justa i honesta, especialment atenta al benestar
de tots i cadascun dels seus ciutadans i ciutadanes.
L’Onze de Setembre els catalans i les catalanes reivindiquem
el que som i la nostra voluntat de ser com a poble. Enguany,
però, volem subratllar la nostra denúncia i el nostre rebuig
per les situacions socialment injustes que es donen a casa
nostra, conseqüència d’unes polítiques tan equivocades per
afrontar la crisi que, simplement, la fan més greu i persistent.
Una crisi que castiga especialment els sectors més febles,
la gent que viu o que vol viure del seu treball, i el jovent del
nostre país.
Els i les socialistes volem insistir també en aquest Onze
de Setembre en la inajornable necessitat d’una regeneració
política i d’una renovació institucional que ens permetin
afrontar amb eficàcia els problemes polítics, socials i
econòmics que afecten els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya.
del final de la Guerra de Successió, els catalans i les catalanes
tenim l’oportunitat de reflexionar sobre el nostre futur
amb la voluntat de construir una Catalunya lliure, segura,
pròspera, justa i honesta, especialment atenta al benestar
de tots i cadascun dels seus ciutadans i ciutadanes.
L’Onze de Setembre els catalans i les catalanes reivindiquem
el que som i la nostra voluntat de ser com a poble. Enguany,
però, volem subratllar la nostra denúncia i el nostre rebuig
per les situacions socialment injustes que es donen a casa
nostra, conseqüència d’unes polítiques tan equivocades per
afrontar la crisi que, simplement, la fan més greu i persistent.
Una crisi que castiga especialment els sectors més febles,
la gent que viu o que vol viure del seu treball, i el jovent del
nostre país.
Els i les socialistes volem insistir també en aquest Onze
de Setembre en la inajornable necessitat d’una regeneració
política i d’una renovació institucional que ens permetin
afrontar amb eficàcia els problemes polítics, socials i
econòmics que afecten els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya.
Cal afrontar els problemes de fons de la societat catalana i la
insatisfacció profunda d’amplis sectors de la població sobre
l’actual relació entre Catalunya i la resta d’Espanya, superant
la decepció que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional
sobre l’Estatut, la percepció d’un tracte fiscal injust,
l’erosió de l’autogovern causada per la política del govern
del PP, i les incomprensions i atacs soferts per elements tan
essencials com la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre sistema educatiu.
insatisfacció profunda d’amplis sectors de la població sobre
l’actual relació entre Catalunya i la resta d’Espanya, superant
la decepció que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional
sobre l’Estatut, la percepció d’un tracte fiscal injust,
l’erosió de l’autogovern causada per la política del govern
del PP, i les incomprensions i atacs soferts per elements tan
essencials com la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre sistema educatiu.
En aquest sentit, volem reiterar el nostre convenciment que no hi ha cap solució viable a la greu crisi institucional que travessem que no passi pel diàleg, la negociació
i el pacte, com a condicions indispensables i prèvies a
la consulta a la ciutadania.
L’aspiració d’un millor i més just finançament però, sobretot,
l’aspiració del necessari reconeixement del caràcter nacional
de Catalunya han esdevingut avui la clau de volta de les
aspiracions de molts catalans i catalanes. Els i les socialistes
afirmem que aquest reconeixement, imprescindible ciment
de la nostra cohesió com a país, s’ha d’afermar mitjançant
una reforma federal de la Constitució que renovi el tramat
institucional de l’Estat, i asseguri l’encaix de Catalunya reconeixent
el caràcter plurinacional d’Espanya.
Avui com ahir, els i les socialistes reivindiquem amb orgull
el nostre compromís amb el catalanisme social, el catalanisme
popular que suma i cohesiona. Un sentiment transversal
que fa país, que relliga territoris i accents, que integra els
nouvinguts i que ens fa un sol poble. Catalunya s’ha de pensar,
defensar i construir sencera, sense exclusions. Cal seguir
fent país des de la Generalitat, els Ajuntaments i la societat,
com hem fet sempre en democràcia i com celebrem sempre
la nostra Diada.
i el pacte, com a condicions indispensables i prèvies a
la consulta a la ciutadania.
L’aspiració d’un millor i més just finançament però, sobretot,
l’aspiració del necessari reconeixement del caràcter nacional
de Catalunya han esdevingut avui la clau de volta de les
aspiracions de molts catalans i catalanes. Els i les socialistes
afirmem que aquest reconeixement, imprescindible ciment
de la nostra cohesió com a país, s’ha d’afermar mitjançant
una reforma federal de la Constitució que renovi el tramat
institucional de l’Estat, i asseguri l’encaix de Catalunya reconeixent
el caràcter plurinacional d’Espanya.
Avui com ahir, els i les socialistes reivindiquem amb orgull
el nostre compromís amb el catalanisme social, el catalanisme
popular que suma i cohesiona. Un sentiment transversal
que fa país, que relliga territoris i accents, que integra els
nouvinguts i que ens fa un sol poble. Catalunya s’ha de pensar,
defensar i construir sencera, sense exclusions. Cal seguir
fent país des de la Generalitat, els Ajuntaments i la societat,
com hem fet sempre en democràcia i com celebrem sempre
la nostra Diada.
Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, bona Diada Nacional!
Us animem a celebrar l’Onze de Setembre de 2014 amb confiança,
orgull i sentiment patriòtic. Fem de la senyera el símbol
de la unitat, fem del nostre himne, un cant a la confiança, i
fem de la nostra Diada un gest inequívoc de compromís cívic
i democràtic.
Us animem a celebrar l’Onze de Setembre de 2014 amb confiança,
orgull i sentiment patriòtic. Fem de la senyera el símbol
de la unitat, fem del nostre himne, un cant a la confiança, i
fem de la nostra Diada un gest inequívoc de compromís cívic
i democràtic.
Visca Catalunya!
martes, 26 de agosto de 2014
viernes, 27 de junio de 2014
Pobreza, desigualdad y reforma fiscal
La rebaja de impuestos que planea el Gobierno implicará previsiblemente el recorte del gasto público
El profesor de economía aplicada de la UAB Josep Oliver publicaba ayer en El Periódico este interesante artículo. Una buena reflexión sobre los impuestos y su relación en la redistribución de la riqueza y el mantenimiento del estado del bienestar. Con el anuncio de la rebaja del IRPF que pretende aplicar el gobierno de Rajoy nos podemos encontrar una vez más con el "pan para hoy y hambre para mañana". Esta manía de algunos gobiernos de derechas de bajar los impuestos (curiosamente siempre aprovechan para bajar más a los que más tienen) y el populismo mediático que nos bombardea a diario, solo tiene un objetivo: adelgazar y debilitar la capacidad de redistribución de la riqueza y por lo tanto, quien más lo sufrirá son las clases bajas. El profesor Oliver lo explica estupendamente.
Llegó la reforma fiscal de Montoro.
Y con ella, las críticas y los entusiasmos, según fuera la factura
fiscal de cada uno. No voy a entrar en ese debate, que hurta lo más
importante. Permítame el lector tirar por elevación y situar esa reforma
en el contexto de nuestra creciente desigualdad y pobreza.
Conviene recordar que una parte sustancial de la redistribución de la
renta se efectúa a través del gasto. El consumo de servicios públicos o
el complemento de pensiones y otras ayudas sociales son muy
redistributivos. Y eso, simplemente, porque están inversamente
relacionados con el ingreso. Cuanto más baja es la renta del hogar,
mayor consumo de sanidad o educación pública, o mayor probabilidad de
recibir ayudas. Por eso una rebaja de impuestos que no tenga en cuenta
la contracción del gasto efectuada estos últimos años debería levantar
todas las alarmas. Porque implicará, en el mejor de los casos, el
mantenimiento del insuficiente gasto público actual, y en el peor y más
previsible, su disminución.
POR SI ESO no fuera suficiente,
la redistribución de la carga tributaria que se plantea, con
reducciones más altas para las rentas más bajas, oculta que sus grandes
beneficiarios son otros: los salarios más elevados, los ingresos del
capital y las rentas empresariales. La reducción del impuesto de
sociedades (del 30% al 25%) se vende sin hablar de sus desgravaciones,
que provocan que el impuesto finalmente devengado por las grandes
empresas esté muy lejos de ese 25%. Por su parte, la disminución de la
tributación en el ahorro va a provocar la amarga situación de que, en
proporción a sus respectivas rentas, tribute igual un contribuyente que
viva de sus inversiones (ingrese lo que ingrese) que un asalariado con
menos de 30.000 euros. Y, finalmente, al reducir los tramos, y en
especial rebajar el más alto del 52% al 45%, los salarios elevados verán
una notable reducción en su factura. Y el régimen de las Sicav,
intocable.
Y todo ello en una economía, la española, en la que
el gasto de las administraciones públicas está muy alejado de la media
de la Unión Europea. Con algo más del 42% del PIB en el 2013 (por
subsidios de paro e intereses), continúa lejos del 47% del área del
euro, por no hablar de los referentes nórdicos o de países como Francia,
Bélgica o Italia, con gastos públicos por encima del 50% de su PIB.
La reducción de impuestos directos se efectúa al margen de las ingentes
necesidades sociales del país. Y en unos momentos, además, en los que
la pobreza crónica se amplía a extremos insoportables. Para muestra, dos
botones. Anteayer mismo, Unicef denunció las carencias --alimentarias y
de todo tipo-- de más del 25% de los niños de este país. ¡Más de dos
millones de pequeños! ¡Dios mío! Por no hablar de lo que indica, sobre
el nivel de nuestro gasto público, el ingente esfuerzo de las
organizaciones que mantienen el comedor escolar los meses de verano.
¡Para evitar hambre!
¿Y qué sucederá con el déficit? El Banco de
España recordaba que, entre hoy y el 2017, el país tiene que ajustar sus
cuentas en 55.000 millones de euros. Si ahora reducimos los ingresos en
cerca de 10.000 millones, ya me dirán cómo lo hacemos. Y visto el
percal que se cuece, todo apunta a que el gran pagano va a ser, una vez
más, el gasto. Porque la respuesta del comisario europeo de Economía, Olli Rehn,
ha sido de todo menos amable al recordar que la Comisión Europea aún
debería analizar estas cuentas e insistir en que España debe cumplir con
sus compromisos. Es decir, un déficit público por debajo del 3% el
2016.
El meollo de la cuestión es que aquí los ingresos de
nuestras administraciones son bajos: el 37% del PIB en el 2013, muy
lejos del 46% de media de la eurozona, del 44% alemán, el 50% belga o el
53% francés. De ahí la perversidad de esa reforma, porque su núcleo
duro es la reducción de la tributación de las rentas de la propiedad, de
la empresa y de las más elevadas del trabajo. Y dado que hay que
cumplir con el déficit, se da un paso más en la desconstrucción de
nuestro pobre Estado del bienestar, hacia su jibarización.
A
NADIE LE AMARGA un dulce. Y por eso la rebaja fiscal ha sido bien
recibida. Pero no se confundan, en especial los mileuristas. Si
efectuasen un balance entre lo que aportan (en IRPF, IVA, cotizaciones
sociales, etcétera) y lo que reciben (en educación, sanidad, pensiones,
etcétera), verían que, para ellos, ese saldo es favorable. Y que es
negativo para los que más ingresan. En eso consiste, justamente, la
redistribución, la esencia del Estado del bienestar. La misma esencia
que pretende reducir esta reforma. La alegría en casa del pobre dura
poco. Y la que tenga por la reducción de su IRPF la va a pagar muy cara.
Con menos --y ya es decir-- servicios públicos.
lunes, 26 de mayo de 2014
Gracias Ripollet
Ripollet, una vez más ha votado mayoritariamente socialista.
En las elecciones europeas celebradas ayer 25 de mayo, en Ripollet el PSC ganó
en 29 de las 34 mesas electorales, siendo la primera fuerza más votada a una
gran distancia de la segunda.
Teniendo en cuenta la situación especial que vive Catalunya,
con el proceso soberanista de fondo, y una atomización del voto en candidaturas
minoritarias, el PSC de Ripollet ha demostrado su fortaleza.
Es evidente que el voto independentista se ha movilizado,
puesto se que se le ha querido dar a estas elecciones un significado más allá
de la representación en el Parlamento Europeo.
Gracias a todos los militantes y simpatizantes que en el día
de ayer dedicaron su tiempo al Partido en las diferentes mesas electorales, y sobre
todo, gracias a los vecinos y vecinas que una vez más han votado
mayoritariamente al Partido socialista.
Resultados electorales de Ripollet:
Para consultar datos por circunscripciones y municipios:
http://www.resultados2014.interior.es/99PE/DPE99999TO.htm
jueves, 15 de mayo de 2014
Ripollet, segon municipi menys endeutat
El Ministeri
d’Hisenda acaba de publicar les dades d’endeutament municipal al tancament de
l’exercici 2013. Les dades confirmen la bona salut del deute de l’Ajuntament de
Ripollet que s’ha rebaixat un 33’8 per cent els darrers 5 anys, fent que
Ripollet passi de ser el tercer municipi de més de 20.000 habitants menys
endeutat de Catalunya ara fa un any a ocupar el segon lloc, amb un deute de
202’43€ per habitant.
Si les previsions
es confirmen, al tancament de l’exercici 2014 el deute haurà baixat fins a
situar-se als 187 € per habitant.
En aquests
moments de crisi és molt important gestionar el deute per evitar pagar
interessos que poden servir per a fer front a l’increment de la demanda de
despesa social corrent, especialment un Ajuntament com el nostre amb poca
capacitat de generar recursos degut a la limitació del seu terme municipal (4’3
Km2). Aquesta va ser l’aposta del govern municipal de Ripollet al començament
de la crisi, i crec que està donant molt bons resultats.
Per altra banda,
aquest fet no implica una disminució de la inversió municipal, ja que aquest
mandat haurem invertit prop de sis milions d’euros en millores d’instal·lacions
municipals, carrers, zones verdes i places, sense comptar la inversió del nou
tanatori (2’4 milions d’euros). Pràcticament la totalitat d’aquestes inversions
han estat finançades per altres administracions, per la qual cosa, l’Ajuntament
no ha necessitat recórrer al deute. A més, la majoria han estat i estan sent executades
directament per l’ajuntament o pel Patronat Municipal d’Ocupació, fet que ens
garanteix que les persones contractades són aturats i aturades de Ripollet.
Aquestes xifres
son el resultat d’un objectiu comú, de la implicació del govern municipal i
també dels treballadors de l’Ajuntament. Enhorabona!
http://www.economiadigital.es/es/deuda-ayuntamiento.php
Deute per habitant dels municipis de + de 20.000 h. de Catalunya
MUNICIPI | CENS 2013 | Deute viu a
31/12/2013 (milers d'euros) |
Deute € / habitant | |
1 | Sant Adrià de Besòs | 34.822 | 4.099 | 117,71 € |
2 | Ripollet | 37.234 | 7.537 | 202,43 € |
3 | Sant Andreu de la Barca | 27.329 | 6.048 | 221,31 € |
4 | Sant Vicenç dels Horts | 28.181 | 7.003 | 248,49 € |
5 | Sant Pere de Ribes | 28.730 | 7.453 | 259,42 € |
6 | Premià de Mar | 28.136 | 7.381 | 262,33 € |
7 | Olesa de Montserrat | 23.742 | 6.494 | 273,52 € |
8 | Viladecans | 65.444 | 20.495 | 313,17 € |
9 | Palafrugell | 22.942 | 8.379 | 365,21 € |
10 | Sant Joan Despí | 32.812 | 13.923 | 424,33 € |
11 | Esparreguera | 21.926 | 10.119 | 461,49 € |
12 | Sant Feliu de Llobregat | 43.769 | 20.946 | 478,55 € |
13 | Esplugues de Llobregat | 46.667 | 22.528 | 482,73 € |
14 | Santa Perpètua de Mogoda | 25.473 | 12.301 | 482,90 € |
15 | Montcada i Reixac | 34.863 | 16.862 | 483,67 € |
16 | Cerdanyola del Vallès | 57.642 | 28.106 | 487,60 € |
17 | Prat de Llobregat, el | 63.419 | 31.608 | 498,40 € |
18 | Sant Boi de Llobregat | 83.408 | 42.234 | 506,35 € |
19 | Vilafranca del Penedès | 38.929 | 20.499 | 526,57 € |
20 | Hospitalet de Llobregat, l' | 254.056 | 133.860 | 526,89 € |
21 | Masnou, el | 22.595 | 12.169 | 538,58 € |
22 | Sant Feliu de Guíxols | 21.945 | 11.913 | 542,86 € |
23 | Girona | 97.292 | 53.323 | 548,07 € |
24 | Vilassar de Mar | 20.030 | 11.015 | 549,93 € |
25 | Pineda de Mar | 26.157 | 14.914 | 570,18 € |
26 | Badalona | 219.708 | 127.300 | 579,40 € |
27 | Sabadell | 207.649 | 123.997 | 597,15 € |
28 | Rubí | 74.468 | 48.687 | 653,80 € |
29 | Castelldefels | 63.077 | 41.893 | 664,15 € |
30 | Martorell | 28.108 | 19.102 | 679,61 € |
31 | Valls | 24.649 | 16.785 | 680,96 € |
32 | Barcelona | 1.611.822 | 1.110.000 | 688,66 € |
33 | Granollers | 59.753 | 41.174 | 689,07 € |
34 | Barberà del Vallès | 32.580 | 23.541 | 722,57 € |
35 | Sant Cugat del Vallès | 86.108 | 63.572 | 738,28 € |
36 | Figueres | 45.123 | 33.747 | 747,90 € |
37 | Vila-seca | 21.689 | 16.841 | 776,48 € |
38 | Molins de Rei | 24.878 | 19.516 | 784,48 € |
39 | Salt | 30.247 | 23.897 | 790,06 € |
40 | Olot | 33.981 | 27.038 | 795,68 € |
41 | Amposta | 21.511 | 17.179 | 798,59 € |
42 | Salou | 26.752 | 21.912 | 819,08 € |
43 | Manlleu | 20.435 | 16.903 | 827,16 € |
44 | Mataró | 124.099 | 106.602 | 859,01 € |
45 | Santa Coloma de Gramenet | 120.029 | 103.459 | 861,95 € |
46 | Lleida | 139.809 | 124.050 | 887,28 € |
47 | Mollet del Vallès | 51.954 | 46.191 | 889,08 € |
48 | Castellar del Vallès | 23.455 | 21.331 | 909,46 € |
49 | Lloret de Mar | 40.803 | 37.408 | 916,80 € |
50 | Vic | 41.647 | 38.589 | 926,57 € |
51 | Manresa | 76.170 | 73.286 | 962,14 € |
52 | Terrassa | 215.055 | 211.276 | 982,43 € |
53 | Blanes | 39.660 | 39.130 | 986,63 € |
54 | Gavà | 46.377 | 48.291 | 1.041,27 € |
55 | Cornellà de Llobregat | 86.687 | 92.289 | 1.064,62 € |
56 | Sitges | 29.140 | 36.676 | 1.258,60 € |
57 | Igualada | 38.978 | 50.408 | 1.293,24 € |
58 | Tarragona | 133.545 | 179.225 | 1.342,06 € |
59 | Vilanova i la Geltrú | 66.275 | 91.837 | 1.385,70 € |
60 | Tortosa | 33.992 | 50.575 | 1.487,86 € |
61 | Cambrils | 33.775 | 55.332 | 1.638,25 € |
62 | Calafell | 24.563 | 41.128 | 1.674,40 € |
63 | Vendrell, el | 36.747 | 82.983 | 2.258,22 € |
64 | Reus | 106.790 | 287.487 | 2.692,08 € |
Catalunya | 7.553.650 | 5.500.171 | 728,15 € | |
Província de Barcelona | 5.540.925 | 3.592.929 | 648,43 € | |
Municipis Cat. +20.000 hab. | 5.329.631 | 4.141.848 | 777,14 € |
martes, 13 de mayo de 2014
Raimon, un símbolo de libertad que merece respeto
Dos artículos interesantes publicados estos últimos días: "Antes está el derecho a dudar" publicado por Lluís Bassets en El País el 11 de mayo y "¡No me toquen a Raimon!" publicado en La Vanguardia por Antoni Puigverd el 12 de mayo. Invito a su lectura y a una reflexión serena.
Antes está el derecho a dudar
En la duda y no en la certeza está la clave. Sin duda no hay pensamiento. Tampoco deliberación, ni confrontación racional de argumentos. En la duda y no en la certeza está el fundamento de la ciudadanía activa y en consecuencia de la democracia.
La duda no sirve a quienes quieren reducir la democracia a depositar una papeleta en una urna cada cuatro años. Pero menos sirve todavía a quienes quieren organizar una votación única y definitiva, un vuelco inexorable, determinado por una dinámica de la historia inscrita en los astros.
Los dubitativos, y todavía más los dubitativos conscientes y reivindicadores, son un estorbo para quienes quieren aprovechar una oportunidad inesperada. Las dudas no convienen a creyentes, convencidos y conformistas. Menos todavía a acomodaticios y oportunistas que se han pasado de bando y se han dejado empujar e intimidar. Nadie más intransigente que un converso. En tiempos de hegemonías oceánicas y unanimismos, las preguntas ofenden.
Veamos lo que nos dicen las certezas. La hoja de ruta está ya trazada. No hay marcha atrás. Sí o sí, o incluso sí y sí. Hay líneas rojas que no podemos pisar. Tenemos un calendario y una fórmula irrenunciables. Hay plazos perentorios. Tenemos prisa. No reconocemos ninguna vía tercera o intermedia entre la nada que identificamos con lo que tenemos y el todo que queremos y creemos obtener de inmediato.
¿Qué papel queda para el ciudadano que duda? Quien dude de la fecha, las preguntas y el objetivo histórico, merecerá quedar descalificado, ya no como enemigo de la patria, sino incluso como enemigo de la democracia.
Y sin embargo, la duda no excluye el problema. Al contrario, le da profundidad y amplitud. Si partimos de la duda, podemos al final incluirnos a todos. Si partimos de la certeza dictada por alguien que ha decidido ya el camino y el destino, entonces es seguro que nos dividiremos y fracasaremos. Todos por igual, por cierto.
El problema es real y consistente. Es una cuestión de democracia: una población circunscrita en un territorio perfectamente reconocible no puede ser gobernada civilizadamente sin su consenso, algo que todos sabemos cuándo y por qué se rompió.
El lehendakari Urkullu ha señalado los pasos y el orden de los factores, sea cual sea la sustancia: diálogo, negociación, pacto, y al final, ratificación democrática. El presidente Mas, en cambio, ha situado las urnas por delante, en forma de una consulta para la independencia. Todo lo ha decidido unilateralmente sin pasar antes por unas elecciones con un programa claro como los nacionalistas escoceses: Junqueras sí esgrimió la independencia; CiU, solo el confuso Estado propio dentro de Europa. Mas quiere el derecho a decidir lo que ya está decidido. Por eso quienes dudan estorban.
El derecho a decidir está muy bien. Lo avala el Tribunal Constitucional. Pero antes y por encima está el derecho a dudar, obligación incluso para quien quiera pensar por sí mismo. Y eso es lo que ha avalado en sus declaraciones y en sus recitales, con su tranquila apología de la duda, el último Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Raimon Pelegero.
Ya es notable y merecido que vaya a Raimon el premio que da Omnium Cultural a quien "per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans". A fin de cuentas, es el primer cantante y autor de canciones que lo recibe. Pero más notable es que sea porque, en efecto, ha contribuido como muy pocos a la preservación de la lengua y de la cultura de los ciudadanos de habla catalana sin dejar de expresar dudas ni de interrogarse, incluso ahora mismo, en el tiempo de las grandes certezas y unanimidades.
Independencia o asimilación, tal es la dicotomía radical que plantean quienes han impulsado el proceso, convencidos, nos dicen, de que no hay terceras vías en el futuro de Cataluña. Es una tesis que exige la foto fija del actual momento político, desde que han descarrilado los consensos y la crisis ha corroído las instituciones. Desde Valencia y también desde Mallorca, no tan solo es legítimo sino racional y obligado, incluso para la más plena visión catalanista, evaluar la tercera vía con algo más de cuidado. No está claro que la independencia sea más beneficiosa para la unidad de la lengua y la cultura catalanas de lo que pudiera serlo combatir por la continuación de la convivencia de todos los ciudadanos catalanohablantes dentro de una España plural, organizada como un Estado federal y plurinacional.
Si en las dudas de Raimon despunta la tercera vía, no es solo por su temple de intelectual crítico sino también por su preocupación por la unidad catalana y por el futuro de la lengua en Valencia y Mallorca. Omnium Cultural ha premiado, quizás sin calcularlo, la ejemplaridad de sus dudas. Por eso el Premio y los cuatro recitales en el Palau desde el pasado jueves hasta ayer, además de un goce para sus numerosos admiradores y amigos, son una incitación a la duda y un llamamiento a que todos las respeten, tanto las del cantante como de quienes quieran seguir su ejemplo.
¡No me toquen a Raimon!
Ahora es Raimon el problema. Manifestó ciertas dudas sobre la independencia y una numerosísima legión de tuiteros y comentaristas de diarios digitales catalanes sentenció, en los oscuros juzgados de internet, que Raimon sea expulsado del templo de la catalanidad. “¡Vete a Valencia –le dicen– con los del PP!”. Esta es la grosería más dulce que le vomitan encima. No son cuatro insensatos. Son muchísimos. Tantos, que deben ser considerados, no anécdota, sino categoría. Se burlan de la trayectoria de Raimon. Lo tratan de miserable, vendido y cobarde.Saben que Raimon ha sido excluido de su País valenciano precisamente porque desde hace 50 años, habiendo nacido en la calle Blanc de Xàtiva, es el emblema de la unidad de la lengua de Llull, March y Rodoreda. Saben que sin Raimon, sólo los eruditos podrían citar ahora versos de Ausiàs March, Roís de Corella o Espriu. Sin Raimon, la lengua catalana quizá no habría llegado a la democracia en condiciones de ser protegida, ya que, en el inacabable silencio de la dictadura, fueron muchos los que, a pesar de haberla recibido de los padres, ya no la usaban ni en la calle, ni en las tiendas, ni cantando bajo la ducha.Cuando los Sírex y Mustang, por legítimas y naturalísimas ganas de vender discos, componían sus éxitos en castellano y salían cada domingo en Escala en Hi-Fi de la televisión franquista en blanco y negro, Raimon componía y cantaba en su lengua natal y, por ello, era vetado en radio y televisión. Sus recitales eran prohibidos o parcialmente censurados, siempre férreamente vigilados. Sin Raimon, la cançó no habría alcanzado ni el vuelo interior ni la proyección internacional que conquistó. Cuando, por miedo o por comodidad, la mayoría de los catalanes callaban y se acomodaban al franquismo, Raimon cantaba a pecho descubierto y avanzaba el amanecer democrático.Raimon es, por encima de todo, un artista originalísimo, con un sentido musical extraordinario, que ha avanzado a contraviento, desafiando las modas pop, folk y rock que han imperado en su época. Sin olvidar otra de sus grandes virtudes: es un poeta delicioso.Si los más intransigentes partidarios de la nación catalana desprecian el formidable bagaje de Raimon es que se ha producido una mutación aberrante en una parte del catalanismo. Una mutación pariente de la estridencia de Beppe Grillo y del tremendismo de Roberto Calderolli. Al detectarse esta ola subterránea, sulfurosa y excluyente, debería haber encendido una luz de alarma, en los partidos y organizaciones soberanistas.Raimon es el flamante Premi d’Honor de este año, un galardón que Òmnium concede para honrar a una gran obra cultural y a una personalidad ejemplar al servicio de la cultura catalana. Pero Muriel Casals no lo ha defendido. Lo ha justificado: “Hay gente que necesita más argumentos para tomar su decisión y otros que lo tienen muy claro”. No, Muriel, no es esa la respuesta que requerían los miserables ataques que ha recibido Raimon, desde que Sílvia Cóppulo lo entrevistó. Estas legiones que vociferan en el circo del populismo, amparadas en el secreto, pero cobijadas por medios no sólo digitales, no pueden ser puestas en el mismo plano que Raimon. He echado de menos que alguien (no sé: el presidente de la Generalitat o la propia presidenta de Òmnium), con ese tono indignado que a veces gastaba Pujol, exclamara: “Però qui s’han cregut que són, aquests!”.Siempre he temido la división social catalana, pero hoy no hablamos de eso. No hablamos tampoco de violencia política (entre otras razones porque Raimon, como tantos valencianistas, con el añorado Joan Fuster al frente, ha notado durante décadas, y continúa notando, los efectos de la exclusión, la censura y el sabotaje cultural: en la Valencia actual los ciudadanos españoles más inquietos encontrarán rastros de intolerancia institucional, violencia soterrada y persecución de minorías). No. Hoy hablamos de la división en el interior del catalanismo.Sectores populistas intentan aprovechar el desplazamiento del eje catalanista hacia el independentismo para asaltar su dirección. Prueba fehaciente de ello son los ataques furibundos y masivos contra Raimon. Mirar para otro lado, como hacen los presidentes de clubs de fútbol con sus ultras, es una manera de darles la razón.El nacionalismo catalán hace ya décadas que les regala razones. Cuando explica el pasado inmediato, por ejemplo.Los jóvenes independentistas creen que las generaciones catalanas de la transición fueron blandas, cobardes e ingenuas, al pactar la recuperación de los derechos de Catalunya. Les han explicado un relato falso. Dejando de lado la valoración positiva o negativa de aquella transición, un hecho está fuera de discusión: salvo excepciones como la de Jordi Pujol, el nacionalismo catalán fue muy débil durante el franquismo. Y llegó corto de tamaño a la transición. El antifranquismo catalán era catalanista, habló a menudo andaluz y siempre vinculaba la reivindicación de los derechos sociales a la de los culturales. El catalanismo antifranquista era conciliador e inclusivo; defendía el mínimo común denominador y estaba abierto a la España democrática. Raimon fue entonces pieza clave. Quien salvó las palabras fue él; y gente como él. Gente heroica y anónima que arriesgaba el tipo cada día por este país (mientras la mayoría de los catalanes, incluidos los nacionalistas, callaba, prudentemente, y esperaba tiempos mejores). Hace demasiados años ya que aquella gente heroica es acusada de blanda, cobarde y mezquina. ¡No me toquen a Raimon! Hasta ahí podíamos llegar.
miércoles, 30 de abril de 2014
Cap a la segona reindustrialització del Vallès Occidental
Aquest matí s'ha
celebrat l’acte de signatura de la declaració “Cap a una segona
reindustrialització del Vallès Occidental”. L’acte ha tingut lloc a la sala
d’actes del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Un projecte
esperançador, innovador, amb vocació de futur que vol ser referència arreu del
país. La nostra comarca ha estat sempre un motor econòmic i industrial molt
important, que ha sabut adaptar-se als canvis. Dels de els anys 80, el teixit
productiu industrial de la nostra comarca ha experimentat una important
evolució, transformant una indústria majoritàriament tèxtil en una
diversificació d’indústria més tecnològica, que ha estat l’element clau per
liderar les exportacions.
A ningú se li
escapa què la reindustrialització de la nostra comarca, amb la reconversió
d’empreses, amb la generació de noves amb valor afegit, amb una aposta clara
per la formació professional, per un nou plantejament de les infraestructures
viàries, tecnològiques i de transport públic, és imprescindible per sortir de
la crisi, i el més important, per generar llocs de treball.
Comptem amb una
llarga experiència, amb infraestructures tecnològiques de primer nivell (Parc
Tecnològic, Sincrotró...) Universitats (UAB, UPC, UIC), Gremis, Patronals, Sindicats,
i uns pobles i ciutats amb un comerç potent i serveis de qualitat.
Avui, tots els
actors socials i representants polítics de diferents colors hem unit les
nostres forces per un projecte comú. Hem posar la “primera pedra” d’aquest
projecte, que de ben segur incorporarà nous actors que tenen molt a dir. En els
propers mesos haurem de posar fil a l’agulla i concretar les diferents
propostes, i també anar avaluant els resultats, especialment els que fan
referència a la creació de nova ocupació.
DECLARACIÓ DEL VALLÈS OCCIDENTAL CAP A LA SEGONA REINDUSTRIALITZACIÓ:
martes, 29 de abril de 2014
Duran Lleida: "La tercera vía es la única solución y está más viva que nunca"
Duran i Lleida és
un polític incombustible. Al marge de les diferències ideològiques, no es pot
negar la valentia a l’hora d’exposar les seves opinions, inclús contràries a la
corrent majoritària que impera a la coalició a la que pertany.
Tant de bo què el
temps li doni la raó i s’imposi el sentit comú per a solucionar la greu crisi
política que vivim a Catalunya.
Entrevista
publicada al diari La Vanguardia el passat diumenge 27 d’abril:
viernes, 4 de abril de 2014
El Consorci de Turisme i els municipis propers al riu Ripoll impulsen millores de l'entorn
Els ajuntaments de Barberà,
Castellar del Vallès, Montcada, Ripollet, Sabadell i el Consorci de Turisme del
Vallès Occidental han signat aquest dimarts, 1 d'abril, un conveni de
col·laboració per a l'execució del Projecte d'arranjament de la xarxa de camins
de l'entorn del riu Ripoll. L'acte ha tingut lloc a l'edifici El Mirador de
Castellar i ha comptat amb l'assistència dels alcaldes dels cinc municipis
(Joan Carles Sánchez,
Juan Parralejo,
Maria Elena Pérez,
Anna del Frago
i Ignasi Giménez,
respectivament) i de la presidenta del Consorci, Olga Olivé. Les actuacions a
Ripollet inclouen crear accessos a la llera del riu.
L'objectiu d'aquestes obres i
arranjaments és generar un entorn territorial basat en la qualitat de l'oferta,
millorant les infraestructures turístiques. Així, es pretén potenciar la zona
del riu Ripoll, un espai que és molt utilitzat tant pels hortolans com pels
ciutadans que el freqüenten en el seu temps de lleure.
El conveni formalitza l'execució de diferents actuacions que es duran a terme aquest any, donant continuïtat a les tres accions que es van realitzar l'any passat a la part més alta del riu i que van incloure el municipi de Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès. Les obres d'aquesta nova fase, per un import de 126.475.86 euros, compten amb una subvenció del 95% del Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya 2008-2011 de la Generalitat i amb una aportació dels municipis del 5%.
Actuacions als diferents municipis
Les obres s'iniciaran durant els propers dies al municipi de Montcada i Reixac, on es transformarà en un camí transitable per bicicletes i vianants un sender de 700 metres lineals, situat entre el final del terme de Ripollet i la cantonada entre els carrers de Bach i Can Tapiola.
A continuació, al municipi de Ripollet s'enderrocarà el mur existent en un tram on coincideixen els marges del riu i del camí i s'efectuaran uns accessos a la llera del riu. A més, es construirà un talús i es refarà el tram de camí.
A Barberà del Vallès es faran un total de tretze actuacions al tram de camí que uneix la trama urbana del municipi amb la zona de la Verneda i el passeig que voreja el riu fins al pont del carrer Dr. Crusafont, com ara la millora del ferm, el tancament als vehicles a l'entrada de l'àrea de la Verneda o la plantació d'arbres i arbustos al llarg del passeig fluvial.
Es seguirà a Castellar del Vallès, on es construirà una passera fixa de 23 metres de llarg al pas del riu pel Molí d'en Busquets i s'arranjaran els paviments i les cunetes adjacents.
Finalment, a Sabadell, les obres consistiran en la col·locació d'una barrera de formigó tipus New Jersey, sobre el mur de protecció existent al tram de camí que discorre paral·lel al riu Ripoll des de Sabadell fins a Castellar, en un tram d'aproximadament 320 metres lineals, en el tram de la Verneda de Can Deu i uns altres 40 metres lineals a la Font dels Degotalls.
El conveni formalitza l'execució de diferents actuacions que es duran a terme aquest any, donant continuïtat a les tres accions que es van realitzar l'any passat a la part més alta del riu i que van incloure el municipi de Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès. Les obres d'aquesta nova fase, per un import de 126.475.86 euros, compten amb una subvenció del 95% del Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya 2008-2011 de la Generalitat i amb una aportació dels municipis del 5%.
Actuacions als diferents municipis
Les obres s'iniciaran durant els propers dies al municipi de Montcada i Reixac, on es transformarà en un camí transitable per bicicletes i vianants un sender de 700 metres lineals, situat entre el final del terme de Ripollet i la cantonada entre els carrers de Bach i Can Tapiola.
A continuació, al municipi de Ripollet s'enderrocarà el mur existent en un tram on coincideixen els marges del riu i del camí i s'efectuaran uns accessos a la llera del riu. A més, es construirà un talús i es refarà el tram de camí.
A Barberà del Vallès es faran un total de tretze actuacions al tram de camí que uneix la trama urbana del municipi amb la zona de la Verneda i el passeig que voreja el riu fins al pont del carrer Dr. Crusafont, com ara la millora del ferm, el tancament als vehicles a l'entrada de l'àrea de la Verneda o la plantació d'arbres i arbustos al llarg del passeig fluvial.
Es seguirà a Castellar del Vallès, on es construirà una passera fixa de 23 metres de llarg al pas del riu pel Molí d'en Busquets i s'arranjaran els paviments i les cunetes adjacents.
Finalment, a Sabadell, les obres consistiran en la col·locació d'una barrera de formigó tipus New Jersey, sobre el mur de protecció existent al tram de camí que discorre paral·lel al riu Ripoll des de Sabadell fins a Castellar, en un tram d'aproximadament 320 metres lineals, en el tram de la Verneda de Can Deu i uns altres 40 metres lineals a la Font dels Degotalls.
Noticia: ripollet.cat
Suscribirse a:
Entradas (Atom)