Vistas de página en total

martes, 24 de enero de 2012

Rajoy nos sube el IBI

Ha hecho falta sólo un mes para desenmascarar los engaños del Partido Popular de Rajoy. Decían los del PP que no iban a subir los impuestos y han subido el IRPF, que grava las rentas del trabajo, por lo que los trabajadores cobrarán menos y también los pensionistas, pese a anunciar a bombo y platillo que subirían un 1%. A final de mes, cuando se cobren las nóminas, la realidad se impondrá a la propaganda y a la mentira.
Mientras tanto, las rentas de capital, que afecta a los que más tienen, se mantienen en los porcentajes más bajos de Europa.
Se sigue destruyendo empleo a un ritmo superior al de los últimos meses, y la perspectiva no es esperanzadora, según dicen los expertos, y vamos inexorablemente a una subida del IVA después de las elecciones andaluzas. Así se consumará otro engaño.
¿Estas son las recetas de Rajoy? Por mucho menos, han puesto a caer de un burro a Zapatero en los últimos tres años. Me pregunto qué hubiese pasado si estas medidas las hubiese aprobado el gobierno de Zapatero

Pero lo que realmente ha traspasado todos los límites y ha encendido las alarmas en el municipalismo ha sido que, sólo cinco días después de constituir el gobierno, el PP de Rajoy, por Real Decreto de obligado cumplimiento (como se hacía antes) nos ha subido el IBI el 10%. Una injerencia inadmisible en la autonomía municipal, que ningún otro gobierno hasta ahora se había atrevido a traspasar.
Hace poco más de un mes, el Pleno municipal aprobó unas ordenanzas que contemplan una subida del 3’5% del IBI en Ripollet, en consonancia con el IPC. Esta medida fue duramente criticada por los populares de Ripollet, alegando que estábamos incrementado desmesuradamente la presión fiscal a nuestros vecinos, cuando lo que ellos propugnaban era rebajar los impuestos. Esta es la gran mentira del PP y la derecha, que dice una cosa cuando está en la oposición y hace la contraria cuando gobierna. ¿Qué dirá ahora el Sr. Diéguez del PP en los Plenos? ¿Qué les explicará a los vecinos? ¿Defenderá la medida de Rajoy, o defenderá los intereses de los vecinos de Ripollet, como siempre alardea?
Gobernar una ciudad es algo más que palabras bonitas y mensajes vacíos. Hay que gestionar el día a día y sus problemas, y eso se hace desde la responsabilidad y no desde la demagogia.
Este año, los vecinos de Ripollet verán un recibo del IBi incrementado un 13’5% por culpa del Sr. Rajoy, que trata a todos los Ayuntamientos por igual. Desde el gobierno municipal estamos de acuerdo en que se incrementen las aportaciones a los Ayuntamientos a través de las aportaciones del Estado que es quien recauda el IVA y el IRPF (también de los vecinos de Ripollet), y siempre lo hemos defendido, gobierne quien gobierne. Lo que es inadmisible es que nos obliguen a incrementar los ingresos a costa de subir la presión fiscal a nuestros vecinos, que bastantes problemas tienen ya.
Si el PP quiere ayudar a los Ayuntamientos, que apruebe, tal y como se ha comprometido, una ley de financiación local que acabe con las penurias económicas de todos los Ayuntamientos de España.
Esta decisión del Partido Popular del Sr. Rajoy deslegitima definitivamente el discurso machacón del PP de Ripollet y del Sr. Diéguez. Se les ha visto el plumero en poco menos de un mes.

Enlace con el R.D. 20/2011 (ver páginas 1465884-85)
 

lunes, 2 de enero de 2012

2011, un any políticament capicua


Fa un any, per aquestes dates tots parlàvem de la crisi i de quan s’acabaria. Però l’eix central del discurs polític eren els canvis de govern necessaris per frenar-la. Havia calat el missatge de desgast de l’oposició: la crisi era culpa dels governants de llavors. «Que en vinguin uns altres» s’havia convertit en la gran exigència al llarg del 2010. Aquí, a Catalunya, també a Espanya, i seguint un cercle concèntric cada vegada més ampli, així mateix a Europa.
Dotze mesos després som allà mateix, seguim parlant de la crisi i de quan s’acabarà, però a partir d’una altra realitat: hem tancat el cicle de tots els relleus governamentals possibles. I tenim gairebé tots els paràmetres empitjorats: hi ha més atur, l’economia no es reactiva, ningú resol l’escassetat de crèdit…A sobre, estem més endeutats que llavors malgrat que ens han retallat/degradat les prestacions socials, han congelat el salari mínim I els sous van a la baixa.
Seria injust dir que la culpa és dels que acaben d’arribar, especialment en el cas del Partit Popular, que ni tan sols ha tingut temps de començar a actuar. M’atreveixo a estendre aquesta mateixa consideració al Govern d’Artur Mas, que fa un any que pilota els comandaments –i ja ha cremat una quarta part de la seva legislatura– i als ajuntaments renovats al maig. Però rebutjo la gran excusa dels entrants, que diuen que el problema és la mala herència rebuda dels seus antecessors. O l’estenc, com a argument, a aquests mateixos predecessors, que en tot cas havien rebut al seu torn herències amb plom a
les ales. No van ser els governs ja descavalcats els que es van inventar la bombolla immobiliària, el descontrol sobre el món financer, el gegantisme d’una Administració pública afectada per les duplicitats o la deficient estructuració del mercat de treball. CiU distorsionava la veritat quan atribuïa al tripartit tot el que anava malament i prometia canvis miraculosos quan governés, i aviat tindrem la prova que també ho feia el Partit Popular a l’atribuir a Zapatero l’exclusivitat dels errors. A més de reconèixer això, s’ha d’afegir que CiU i PP s’equivocaven quan feien la traveta a les politiques dels seus ara antecessors amb actituds negatives i creant –jo crec que deliberadament– un profund pessimisme popular. ¿Per què? Perquè les dues formacions fan ara i faran
en el futur coses idèntiques a aquelles: retallar, acceptar les realitats que imposen les instàncies europees de les quals depenem, i començar a reestructurar les nostres coordenades internes ineficaces. En la mateixa línia, se li ha d’exigir a l’esquerra desallotjada del poder que no faci el mateix tipus d’oposició que li va tocar patir a ella. Com altres vegades, la història exigeix a l’esquerra que, després de fer de banyuda, es deixi castigar pels seus seguidors pel pecat de ser més responsable a l’oposició del que ho va ser la
dreta.
L’últim baròmetre català situa les crítiques de l’opinió pública al Govern de CiU per sobre de les que proferia contra el tripartit. Els ciutadans que accepten la necessitat objectiva de retallades estan contra les tisorades poc mesurades i poc equitatives de l’equip d’Artur Mas, que a més no van acompanyades de
reformes de fons i s’amaneixen amb errors formals importants. Estan
desconcertats per la política d’impotències que té voluntàriament
presoner el president de la Generalitat no de Mariano Rajoy, ai, sinó
d’Alicia Sánchez-Camacho, i als antípodes de totes les sensibilitats socials i nacionals que prometia.
Respecte a la política espanyola, els catalans saben que paradoxalment la complicitat Partit Popular-CiU de moment ja s’ha traduït en el fet que l’assaig general del que porten sota el braç els nous oracles econòmics, Montoro i De
Guindos, l’ha fet, i aquí, no a Castella-la Manxa, Mas-Colell; que el ministre català no és Duran sinó Jorge Fernández Díaz, encara que tal com estan les coses podria haver estat perfectament Boi Ruiz sense que cruixís res.
¿N’Aprendrem d’una vegada? ¿Es tornarà seriosa la política interior i exterior catalana després del que estem vivim? ¿Anirem cap al just i necessari reequilibri fiscal català sense insistir en la trampa del concert econòmic impossible? ¿Deixarem de jugar la carta que davant l’adversitat els nostres governants es consolin amb l’increment del sentiment generalitzat de frustració? Perquè aquest està sent fins ara el plantejament, malgrat que el desànim ciutadà agreuja la dimensió de la crisi i dificulta/frena la possibilitat que els emprenedors i les empreses que treballen bé trobin un mercat interior amb més confiança. Aquesta crisi dura més del que hauria d’haver durat a causa, entre altres coses, d’aquella desmoralització excessiva inicial provocada per afavorir el relleu polític, i per la tendència actual a amagar el verdader camí de sortida, que és treballar més així com reestructurar a fons tot el que és improductiu, a base de continuar agitant banderes partidistes tant des de la riba espanyolista com des de la riba sobiranista.
Aquest article ha estat publicat avui pel periodista Antonio Franco a El Periódico