Vistas de página en total

jueves, 23 de junio de 2011

Un artículo para la reflexión


Es Periódico publica hoy un artículo del catedrático Josep Oliver que creo que merece la pena leer y reflexionar sobre su contenido. Artículos como éste suben el nivel de la discusión sobre algunas cuestiones que plantea el movimiento 15-M, dando un toque de rigurosidad a los argumentos.

Indignados del sur y del norte

La cuestión neurálgica es si sobrevivirán el euro y el sueño europeo a tanta indignación

Los manifestantes del pasado domingo, nuestros indignados, dejaron meridianamente clara su oposición a la situación actual. Como buena parte de la ciudadanía, simpatizo con algunas de esas posiciones, aunque, en general, pecan de simplistas. Y hoy el peor favor que nos podemos hacer es simplificar el debate. Porque, simplificando en exceso, rápidamente se traspasa la línea que separa la crítica fundada, y las propuestas razonables, de la fácil demagogia y los sueños infantiles. Déjeme el lector destacar cuatro mitos (o mentiras) de entre los que han aparecido.

Primer mito: la crisis viene del exterior, generada por la codicia de los mercados financieros. Lamento informarle de que eso no es más que, parcialmente, cierto. Y, ya sabe, medias verdades equivalen a mentiras. Porque no todo el planeta está sufriendo las consecuencias de la codicia de Wall Street y el dominio de la tesis de la economía más ortodoxa, sin ningún fundamento científico, de que la mejor regulación de los mercados es la que no existe. Ciertamente, aumentos del crédito del 30% en Brasil, China, Turquía o Rusia no se dan en fases de recesión. O, más cerca de aquí, el paro se sitúa en valores muy aceptables: las tasas de desempleo de Holanda, Austria, Alemania y los países nórdicos, o incluso de Francia, oscilan entre el 7% y el 3%. Mientras los ritmos de crecimiento de Alemania superan el 6% anualizado, en Francia son más del 4%, y Holanda, Dinamarca, Finlandia o Suecia muestran también avances del PIB muy elevados. En casa, en cambio, práctico estancamiento, en paralelo al de Gran Bretaña, Irlanda o EEUU, es decir, en línea con aquellos que siguieron un modelo de expansión financiera basado en un insólito crecimiento del crédito, y que encontró en la construcción un natural destino. Por tanto, formamos parte de un reducido grupo de países que usaron la amplia liquidez y los bajos tipos de interés como combustible de la expansión, provocando con ello un aumento de la deuda de familias y empresas a niveles que hoy son de difícil retorno. Una buena parte de esta crisis, nos guste o no, es nuestra.

Segundo mito: tenemos que plegarnos a los mercados. Esta afirmación obvia la respuesta a una pregunta más relevante: ¿qué margen de maniobra tenemos? Las familias deben a las instituciones financieras un billón de euros; las empresas inmobiliarias, cerca de 400.000 millones, y el resto de empresas, otros 600.000. Ahí habría que sumar otro tipo de deuda distinta del crédito bancario. De esta forma, la deuda del sector privado no financiero ha pasado del 150% al 300% del PIB entre el 2000 y el 2010. Añada usted aquí el 60% del PIB (unos 650.000 millones más) en forma de deuda pública. Y una parte no menor de la misma se ha contraído en el exterior: lo que debe España (descontado lo que tenemos fuera) se acerca al billón de euros. ¿De dónde viene? Pues de invertir un 30% del PIB y ahorrar solo el 20%, como hacíamos antes de la crisis. Y ¿quién nos prestaba? Pues las frauen alemanas o los fondos de pensiones europeos, asiáticos o americanos o vaya usted a saber qué maléficos mercados, con el dinero de gente que, como usted o como yo, había ahorrado previamente. Y que, como todo hijo de vecino y buen padre de familia, esperan recuperar su inversión. ¿O no lo esperaría usted?

Tercer mito: dado que no tenemos que cargar con la crisis, ya que no la hemos generado, es indiferente quién lidere su salida. Lo contrario es lo cierto: dado que el ajuste es inevitable, es de justicia un reparto equitativo. Es decir, que los que más tienen, más contribuyan. Y aquí, enzarzados en otros debates, este reparto se dibuja de forma contradictoria. Se ha elevado el IRPF

hasta el 46% y, en el caso catalán, al 48%, medidas que van en la buena dirección. Pero, al mismo tiempo, se liquida el impuesto sobre el patrimonio y, en Catalunya, los impuestos de sucesiones y donaciones que solo benefician a los contribuyentes de rentas más altas.

Cuarto mito: la Unión Europea debería ayudarnos sin imponer condiciones. Lamento informar de que las ayudas a Grecia, Irlanda y Portugal no proceden del cielo. Y alguien, y más concretamente el contribuyente alemán o centroeuropeo, es el que afloja el bolsillo. Además, pagan aquellos que soportan una presión fiscal en sus países más elevada que en los nuestros. ¿No estarían ustedes también indignados si, con sus impuestos, se ayudara a países que han vivido por encima de sus posibilidades y que ahora no pueden, o no quieren, hacer frente a sus obligaciones? ¿Y qué, encima, tributan menos que usted?

En los países del sur se extiende un movimiento de indignados bajo la bandera de no con mi consentimiento. En el norte y centro de Europa, otra ola de indignación avanza también con fuerza al grito de no con mis impuestos. Cuidado. No vaya a ser que ambas fuerzas acaben destruyendo el sueño, ese sí importante, europeo. Porque esta es, hoy y ahora, la cuestión neurálgica: ¿sobrevivirá el euro a tanta indignación?

Josep Oliver Alonso Catedrático de Economía Aplicada (UAB)

jueves, 16 de junio de 2011

Declaració institucional de rebuig a la violència


Declaració conjunta del president de la Generalitat, de la presidenta i la Mesa del Parlament, i dels presidents i portaveus dels grups parlamentaris, per la qual es rebutja l'intent d'aturar l'activitat del Parlament de Catalunya

Llegida en el Ple del Parlament el dia 15 de juny de 2011

El Parlament de Catalunya, la institució que representa el poble català, és l'expressió de la voluntat popular manifestada a les urnes i està al servei de les llibertats i dels valors democràtics i de convivència en un estat de dret.

Per això, rebutgem rotundament les agressions i les coaccions que han sofert els representants del poble català, els treballadors de la institució i els representants dels mitjans de comunicació, i també rebutgem l'intent d'aturar el Parlament, amb el benentès que, fidels a la democràcia, entenem que no pot acceptar-se de cap de les maneres que res ni ningú pugui aturar el treball d'un parlament democràtic com el nostre i les sessions que hi estiguin convocades.

Volem agrair la feina de totes aquelles persones que amb el seu esforç i professionalitat han fet possible el desenvolupament del Ple, treballadors, mitjans de comunicació social i especialment l'esforç de les forces i cossos de seguretat per tal de garantir la integritat de les persones que havien d'accedir al Palau del Parlament.

I, finalment, la democràcia garanteix que es puguin defensar plantejaments ciutadans d'acord i de discrepància política dins i fora del Parlament, però mai des de la coerció i la violència.

Palau del Parlament, 15 de juny de 2011

Tot el que va passar ahir a la porta del Parlament de Catalunya va ser el mateix que va passar dissabte a molts Ajuntaments en el Ple de constitució, inclòs el de Ripollet, encara que no va tenir el ressò mediàtic d’ahir. La mateixa violència verbal, insults, amenaces, persecucions als regidors i regidores i a les seves famílies. En fi, tot un espectacle. A Ripollet, a més, amb un agravant: el moviment està manipulat pel grup polític del COP, amb representació municipal. Aquest fet, va quedar ben clar al llarg de Ple, on el portaveu del COP anava donant consignes als manifestants de fora. A Ripollet ha tornat, després d’una anys, la estratègia de la kale borroka. Els del COP, que han perdut un regidor a les darreres eleccions, deuen pensar que tornant a la línia de la crispació tenen més a guanyar. En aquest ambient, es mouen com a peix a l’aigua.

Una pregunta: Perquè el moviment 15-M no es va organitzar a Ripollet fins el dia 24 de maig i no abans com a la majoria de pobles?. És evident, perquè els seus membres estaven ocupats en la campanya electoral.

Llàstima d’unes quantes persones que amb la il.lusió de canviar les coses s’apropen a aquestes reunions i son manipulats, alguns, sense adonar-se. No trigaran temps en percebre que al costat d’aquesta gent només trobaran sectarisme, violència i actituds poc democràtiques, tot el contrari del que persegueixen.

Espero que totes aquestes persones, que lluiten pacíficament perquè volen canviar la nostra societat, es desmarquin i condemnin aquests fets violents. Espero també que es comencin a dirigir les mirades al sector econòmic i financer, que és el veritable responsable de la situació que estem patint i s’estan sortint de rosetes. Tot el que està passant, inclòs els esdeveniments d’ahir al Parlament, els hi deu fer gràcia, i ho veuen des de la llunyania. Quina injustícia! Lluitem per aconseguir un poder polític que estigui per sobre de l’econòmic, proposant normes i lleis que vagin en aquest sentit, i començant la casa pels fonaments. Després, vindran les modificacions de les lleis electorals, de la constitució o el que calgui. Si no és així, només s’aconseguirà generar més frustració.

Les concentracions, en lloc de fer-les per evitar la celebració de sessions en el Parlament o els Ajuntaments, adrecem-les a les portes de les grans entitats financeres i segurament, comptarem amb més simpaties i suport de la societat, polític i mediàtic, no solament nacional, també internacional. Però els moviments assemblearis, que sobre el paper són idíl·lics, en realitat estan evitant canalitzar les veritables reivindicacions, que la societat espectant comença a reclamar ja.

Declaració de Stéphane Hessel, autor de ¡Indignaos!, davant dels aconteixements d'ahir:

http://estaticos.elperiodico.com/resources/pdf/8/1/1308219062418.pdf

viernes, 10 de junio de 2011

Què és Plataforma per Catalunya? Qui és Josep Anglada?


Per si algú encara te dubtes del que representa Plataforma per Catalunya i el seu líder Josep Anglada, amb aquest vídeo segur que se l’esvairan.

http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA

miércoles, 8 de junio de 2011

Darrer Ple del mandat


Dilluns passat l’Ajuntament de Ripollet va celebrar el darrer Ple del mandat. Un Ple carregat d’emocions, on es van acomiadar set regidors i una regidora, que no continuaran el proper mandat: Pere Calviño i Francisco Jiménez del PP; Jordi Martínez, Jacint Padró i José Luís Muñoz del CpR; Alberto Castro, Antoni Francolí i Rosa Espàrrach del PSC.

Gràcies a tots ells per la seva dedicació i el seu treball per millorar Ripollet. Especialment els regidors i la regidora del PSC que han compartit govern i per tant, hem compartit moments i decisions importants. Espero que els hi vagi be i que guardin un bon record pel seu pas per l’ajuntament.

És cert que els que decidim dedicar part del nostre temps a la política municipal, ho fem sense que ningú ens obligui i sense esperar res a canvi. Però també és veritat que no tothom està disposat a fer-ho, i crec que totes aquestes persones es mereixen un respecte i un agraïment per la seva dedicació.

Al marge de les divergències polítiques, ens uneix a tots el nostre compromís amb Ripollet i la il·lusió d’aconseguir que el nostre poble millori dia a dia.