Vistas de página en total

jueves, 4 de octubre de 2007

Educació per a la ciutadania

L’inici d’aquest curs escolar ens ha portat un nou debat social entorn a l’assignatura de l’Educació per a la Ciutadania. Malgrat que la immensa majoria de centres escolars a tot l’Estat espanyol, especialment a Catalunya, han acceptat amb normalitat la incorporació d’aquesta nova assignatura, hi ha un sector, minoritari però amb molt poder mediàtic, que fa sentir la seva veu en contra dels seus continguts.

Es parla d’adoctrinament (I això ens ho expliquen molts dels que ens van obligar a estudiar de petits una assignatura que es deia FEN, és a dir, Formación del Espíritu Nacional). És curiós com en aquella època la jerarquia eclesiàstica no s'escandalitzava per això. Ara, alguns jerarques eclesiàstics se sumen a la pressió que fa l'entorn més dretà del PP i dels mitjans de comunicació afins, per convidar les escoles a incomplir la llei adduint objecció de consciència. Quina manera més curiosa de fomentar el civisme, l'ordre i el respecte a la llei i a la democràcia. Això em recorda l'època en que molts d'aquests, emparant-se en qüestions religioses, estaven en contra de l’avortament i enviaven les seves filles i dones als millors hospitals de Londres a avortar.

Moltes persones, arribat a un punt, diuen que no saben diferenciar entre tesis conservadores o progressistes. Això és un exemple. Dues maneres de veure la nostra societat: una, tancada, arcaica i molt tradicional, i l’altre, oberta, progressista, amb visió de futur i sobretot, fent-se ressò de la realitat social que estem vivim.

Quin problema hi ha en ensenyar als nostres fills actituds de convivència, de respecte a la multiculturalitat, en definitiva de respecte a les persones per sobre de tot, sense tenir en compte quina afiliació té, on va néixer, de quin color és la seva pell o quines són les seves orientacions sexuals?.

En aquest sentit, vull felicitar a les Joventuts Socialistes per la seva campanya de recolzament a l’implantació d’aquesta assignatura.

Us convido a llegir i veure els seus comentaris i un vídeo, que amb sentit de l’humor deixa a cada qual al seu lloc.

http://es.youtube.com/watch?v=1bfwAutwdDA

http://www.jse.org/web/aldia.asp


4 comentarios:

Anónimo dijo...

Estoy muy de acuerdo contigo en esta apreciación,de hecho yo tambien le comenté en mi modestísimo bloc
hace tiempo.
Dejamé aprovechar para felicitarte por el giro que lleva tu blog, y deja ver más posicionamientos personales, cosa que es muy de agredecer en un político.

recuerdos

ricard

Anónimo dijo...

Esto es como aquellos que estaban en contra del divorcio porque se hundiría la família y después se han separado dos o tres veces como el Alvarez Cascos.

Anónimo dijo...

juan,buenas tardes,
que opinas sobre levantarse en clase cuando entra el profesor?
saludos.

Juan Parralejo dijo...

Pues mal.
No sé la edad que tienes, pero me recuerda cuando yo era pequeño y nos hacían levantar cuando entraba el maestro,la maestra o cualquier visita. Pero era peor que para entrar en clase nos hacían poner firmes, cubrirse (muchos, ahora no deben saber ni lo que es eso)y entrar en fila de a uno, como en la mili.
Esto se hacía para tener respeto al profesor y lo que se le tenía era miedo en muchas ocasiones.
Creo que el respeto ha de existir entre alumno-profesor (cosa que ahora por desgracia en muchas ocasiones no ocurre), pero éste se ha de ganar imponiendo la autoridad moral y no la otra. Y esa, cuesta más de ganársela, porque muchas veces exige trabajo, comprensión y dedicación.