Páginas vistas en total

miércoles, 30 de enero de 2013

Catalunya devora el centre



Interessant article de M. Dolores García publicat dilluns a La Vanguardia

Sotmesa a un triple estrès, econòmic, identitari i polític, la societat catalana està immersa en una fase de polarització inèdita. Per alguns, aquesta radicalització ha estat provocada per les elits polítiques, interessades a tensar els seus votants o a desprestigiar l'adversari en moments de desconfiança col·lectiva i animositat cap als dirigents. Per d'altres, es tracta d'un moviment que sorgeix de la societat i força els partits a moure's. Sigui com sigui, el debat polític s'ha convertit en una goma que, en estirar-la, queda reduïda a un fràgil fil al centre que no sembla que interessi a ningú.

No és un fenomen exclusiu d'aquí. Diversos països europeus veuen com s'aprima el centre polític a causa de la impotència per afrontar aquesta crisi amb criteris de justícia social. Però a Catalunya s'han encavalcat diverses tensions: la de l'atur, la identitària i la política (corrupció i ineptitud per regenerar la vida pública). Tot barrejat és un còctel explosiu.

En aquest escenari, les dues forces polítiques que des de fa 30 anys ocupaven l'espai social de centre, CiU i PSC, s'estan dessagnant. I en el seu si s'obren esquerdes que amenacen la seva estructura. Podrà al·legar-se que totes dues han tingut sempre crisis internes, però ara és diferent. Les tradicionals friccions entre Unió i Convergència es devien sobretot a lluites de poder, que van arribar al clímax quan Pujol va designar Mas com a delfí. Al PSC, les disputes entre el Baix Llobregat i els anomenats catalanistes tenien més a veure amb la lluita pel control de l'aparell del partit que amb cap altra cosa. Però ara les dues formacions viuen una divisió ideològica.

De tot això ERC en sorgeix com a gran beneficiada. Una Esquerra sense lligams del passat ni llast de corrupcions o mala gestió perquè la seva cúpula és nova. ERC ha aconseguit escorar l'eix de la política catalana en situar en el primer pla el seu principal argument: la independència. Els republicans estiren Convergència, temorosa de perdre més vots, cosa que obliga Unió a córrer amb la llengua fora. Però també arrosseguen ICV i part del PSC. Fins i tot obliguen l'altre bloc a endurir les seves posicions. I, en aquest bàndol, Ciutadans rep els rèdits d'aquesta tensió. També sense la rèmora de governar i amb un nítid espanyolisme, Ciutadans pot permetre's un discurs ambivalent entre dreta i esquerra en les qüestions econòmiques.

Tots els partits catalans han situat l'argument independentista en la primera línia de la seva actuació. I en tensar-lo, els que defensaven posicions més tèbies han quedat als llimbs o assetjats fins i tot dins de les seves pròpies cases. La paradoxa és que l'agudesa de la crisi o la regeneració democràtica no han provocat que els partits radicalitzin les seves posicions de la mateixa manera. Ni CiU ha canviat la seva política econòmica ni el PSC el seu discurs en aquesta matèria. Ni cap d'aquests partits no ha tingut dissidències internes d'importància per aquests motius... Deu ser un fet diferencial.

La crisi del PSC

En la crisi interna del PSC hi conflueixen molts factors, però n'hi ha un que té a veure amb el vessant territorial. Alguns dels dirigents que pressionen la direcció per acostar-se més als postulats de CiU procedeixen de Girona o Lleida, on l'independentisme es viu com una realitat intensa, mentre que entre els dirigents que porten les regnes del partit en aquests moments predominen els de l'àrea metropolitana, on aquesta pressió és molt menor.

Intermediaris i tercera via

ICV vol fer el paper d'intermediari entre el bloc CiU-ERC i el PSC sobre el procés sobiranista, encara que en la declaració del Parlament no aconseguís sumar-hi els socialistes. La direcció del PSC, per la seva part, també intenta que el partit aparegui com una tercera via entre l'independentisme de CiU-ERC i el centralisme del PP. Tampoc no ho ha aconseguit de moment.

El recurs de la consulta

El Govern de Rajoy respondrà a la consulta que pretén convocar el Govern per la via ordinària, la de l'article 161.2, de la Constitució, pel qual "el Govern podrà impugnar davant el Tribunal Constitucional les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de les comunitats autònomes, la qual cosa produirà la suspensió de la disposició" com a mínim per un termini de cinc mesos.

No hay comentarios: