Ahir sortia publicat al diari Avui aquest article que defineix molt be una iniciativa molt engrescadora, innovadora i amb molt de futur: Les Aules per a la Gent Gran.
UNA INICIATIVA CULTURAL QUE MOU MILERS DE PERSONES ARREU DEL PAÍS
Les Aules per a la Gent Gran
Antoni Dalmau / EScriptor
No tot són debats agres ni males notícies, esclar. I no tota la vida pública del nostre país es redueix a les gestes esportives, a les peripècies dels famosos o a les controvèrsies polítiques, ara que l'obstinat virus preelectoral ja ho contamina tot (més que normalment, vull dir...). Al costat de la superfície més aparent i més visible de les coses, sovint en passen algunes d'imperceptibles que, sense platerets ni bombo, constitueixen una esplèndida notícia, fins i tot un exemple. Concretament, fa temps que vull parlar d'una realitat cultural catalana que m'omple sincerament d'admiració. De fet, i malgrat la seva transcendència, ningú no en parla gaire en veu alta, a desgrat de mobilitzar milers de persones, d'una manera certament discreta. Es tracta del que podríem designar com a Aules per a
VET AQUÍ QUE, APROXIMADAMENT un cop a la setmana, a mitja tarda, i en una distribució geogràfica realment impressionant per tot el nostre territori, milers i milers de persones, majoritàriament dones i majoritàriament d'una certa edat -aquesta és la realitat-, acudeixen amb una puntualitat extrema a algun local públic del seu municipi per escoltar una conferència. No es tracta dels socis de cap entitat convencional, com ara un ateneu o un centre excursionista, sinó de gent que paga una modesta quota per tenir accés a aquesta via de coneixement, de reciclatge, de culturització. Amb tota la intenció, els temes de què s'hi tracta són d'allò més variats, des del món de les humanitats fins a la salut, passant pels viatges o
POTSER ELS QUE S'HO MIREN DE LLUNY se'n poden fer una idea equivocada, però convé advertir-ho de seguida: no es tracta d'un simple entreteniment, una manera civilitzada de passar la tarda per a jubilats que tal vegada no saben què fer, ni tampoc un ensenyament estrictament reglat, que finalitza quan s'assoleix un determinat nivell i tothom se'n torna a casa seva. Tot al contrari: és una autèntica revolució cultural, una dosi regular de coneixements que s'administra de forma lleu però sistemàtica, que eixampla els horitzons de la gent, que contribueix a això que ara està tan de moda: la formació permanent, el reciclatge. Per això, i encara que a vegades es vinculi a alguna universitat, no és aquesta la via d'actuació principal o, si més no, única de les aules catalanes, que ofereixen algunes variants en el seu model concret. Al capdavant de l'organització, persones entusiastes que contacten amb els conferenciants, que administren els diners, que dediquen hores i esforços a garantir que tot rutlli, que tot vagi com una seda. I tot hi va, com una seda: el qui això signa en dóna testimoni, ja que l'han cridat una colla de vegades... Per damunt de l'estructura local, les aules s'associen en l'Agrupació d'Aules de Formació Permanent per a
NO SÉ SI AQUESTA INICIATIVA ÉS GAIRE USUAL fora de Catalunya, ni pretenc oferir-ne un retrat exhaustiu en aquest article de diari. Pel que m'han dit, sembla que caldria buscar-ne l'antecedent en les Universités du Troisième Age que el professor Pierre Vellas va endegar a França a l'inici dels anys setanta del segle passat. En qualsevol cas ens honora, perquè la força i l'arrelament que té entre nosaltres és realment impressionant. Val la pena posar-lo com a exemple d'una tasca silenciosa i encomiable que a mi em recorda dos altres àmbits ben diferents en què, tanmateix, els catalans ens hem sabut distingir: la xarxa de les publicacions periòdiques i les emissores de ràdio i televisió d'abast local i comarcal, dos corrents poderosos que han assolit en els anys de la nostra vida democràtica recent una expansió que ningú no hauria estat capaç d'imaginar. Si completem aquest triplet relativament jove amb la força tradicional, molt més antiga i consolidada, que representa el nostre amplíssim teixit associatiu, tenim un país que, més enllà de l'autoflagel·lació constant amb què a alguns els agrada castigar-se, qualsevol diria que és ben travat i complet: la societat civil que s'organitza, que canalitza les seves inquietuds culturals, que no es resigna a esperar que els poders públics li ho facin tot. En aquest sentit, el model sembla realment impecable: les administracions hi són al darrere, per ajudar i per empènyer sempre que convingui, però la capacitat d'organització i decisió pertany a la gent que s'agrupa amb un objectiu comú, que decideix què vol fer i com ho vol fer, de manera que les intromissions ideològiques o polítiques hi resulten francament difícils.
REALMENT, ELS ÀMBITS DE SOCIABILITAT canvien i els hàbits de la gent també. D'altra banda, la vida s'allarga i cada vegada hi ha més gent que té al seu davant la perspectiva d'ocupar una àmplia franja de temps amb activitats que li mantinguin l'esperit amatent i li omplin les hores i els dies de sentit. Per això és difícil de predir quina serà l'evolució que anirà seguint aquesta iniciativa plural, cada cop més estesa, cada vegada més rica, que conviu de forma natural amb el simple entreteniment, amb els serveis voluntaris i les ajudes solidàries de tota mena, amb els viatges de la tercera edat, amb les obligacions de caràcter familiar. Però constatar que entre tots hem estat capaços de crear un instrument de formació i de cultura que trenca la solitud individual, que fa apagar unes hores la televisió per sortir al carrer a trobar-se amb altra gent i mirar d'aprendre alguna cosa que no saps, resulta realment reconfortant...
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dimecres, 3 de febrer del 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario