Catalunya i Espanya en una cruïlla

Després d'una setmana de la gran manifestació independentista de l'Onze de Setembre, amb la perspectiva que dóna el temps i els esdeveniments, declaracions i actes d'aquests dies, em plantejo una sèrie de qüestions amb serenitat, intentant no caure en el discurs fàcil o partidista. 

La manifestació va ser tot un èxit. Tot i el ball de xifres, el cert és que ha estat la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya. Una altra qüestió és que, a partir de la manifestació de l'any 1979, on es va assumir que hi havia un milió de persones sense cap fonament, des d'aquell moment les xifres sempre es comparen amb aquella. Diuen alguns experts que en l'espai que va ocupar la manifestació difícilment hi caben 300.000 persones. 

A favor dels convocants de la manifestació s'ha de dir que no van enganyar ningú. Van deixar ben clar el motiu de la manifestació i que, tot aquell que assistís, seria comptat com a independentista. Per tant, tot i que amb total seguretat hi havia moltes persones que no combreguen amb aquesta tesi, sabien perfectament on anaven. 

La cobertura dels mitjans de comunicació va ser excepcional, especialment de la televisió pública TV3, que va desplegar un dispositiu de mitjans tècnics i humans com jo mai havia vist. Crec que TV3 és una de les televisions més professionals i plurals que tenim, però amb el tractament de la manifestació de la Diada va estar en exclusiva al servei d'una idea i no de la pluralitat real del poble de Catalunya. Gairebé relataven l’entrada dels autocars d'un en un, com si es tractés d'una desfilada. No va existir durant tot el dia ni una sola veu crítica. 

És evident que administrar tot aquest sentiment col.lectiu no serà fàcil. Qui té més responsabilitat és el President de la Generalitat, Artur Mas, que va fer seu l'esperit de la manifestació i va encoratjar els catalans i el seu propi govern a assistir-hi. El President Mas no ho tindrà fàcil. Com va dir el propi Jordi Pujol, s'han acabat els temps de fer "la puta i la ramoneta", i per tant, li serà molt difícil navegar entre dos aigües, com ens te acostumats CiU. A partir d'ara, CiU ha d'escollir entre pacte fiscal o independència. Les dues coses a la vegada són incompatibles. I haurà de parlar d'independència de Catalunya en els seus discursos i en el seu programa electoral, tot i que li costi dir-ho. Ja no valen subterfugis i eufemismes com "les estructures d'estat" o refredar les coses amb calendaris incerts que ens portaran a una transició permanent, que justament és el que menys necessita aquest país. Diuen que Mas ha dit que, si no treu res de positiu a l'entrevista de demà amb Mariano Rajoy, convocarà eleccions el proper 25 de novembre. Amenaça? Sembla que Artur Mas està disposat a jugar fort en aquest carreró sense sortida en que s'ha ficat. En qualsevol cas, difícilment la seva posició te marxa enrere. Crec que la millor expressió democràtica són les urnes, i la realitat diu que, en aquests moments, dels 135 diputats al Parlament, només 14 es van presentar amb un programa nítidament independentista. 

El moment i la situació delicada que estem vivim obliguen a parlar clar. No es pot decebre els sentiments de la gent amb mentides i enganys. Prou desanimada està ja la nostra societat amb la crisi econòmica. Els nacionalismes català i espanyol es retroalimenten a base del conflicte permanent, i tinc por que tota aquesta moguda només serveixi com a cortina de fum per tapar els veritables problemes socials. És a dir, tot escenografia pura, de dos partits nacionalistes, el Partit Popular i CiU, que després pacten les seves polítiques i retallades tant a Madrid com a Catalunya. Però és cert que mai, a la nostra democràcia, havia crescut tant i tant ràpid la tensió territorial entre Catalunya i la resta d'Espanya. Segurament les polítiques recentralitzadores i regresives del PP tenen molt a veure, així com les declaracions contra Catalunya d'alguns dels seus dirigents, veritables màquines de fer independentistes. 

La difícil situació que pateixen moltes famílies i les retallades amb drets fonamentals com la salut, l'assistència social o l'educació, són el millor caldo de cultiu per a que prosperin aquestes idees, pensant, amb ingenuïtat o de bona fe que amb la independència es solucionaran els seus problemes. 

En tot aquest procés, el paper del PSC serà clau, determinant. Per això, és el gran adversari del sobiranisme i dels mitjans de comunicació nacionalistes, que el sotmeten a una pressió constant que d'altres no tenen. És significatiu que hagi tingut més ressò mediàtic l'assistència d'un grapat de militants del partit a la manifestació o el que un altre escriu al seu twitter, que els missatges del partit a través dels seus dirigents. Crec que, en aquests moments, hi ha dos criteris per mesurar els missatges d'uns i altres, que no són recollits de la mateixa manera. No obstant això, no és la primera vegada que això passa i, per tant, el PSC ho ha de combatre de la manera més efectiva: fent bé les coses, amb un missatge clar i unitari, sense complexos i amb claredat. Al PSC se li presenta una gran oportunitat, en uns moments en què Catalunya està dividida i necessita missatges clars i respostes ràpides. Tots plegats ens equivocaríem si oblidéssim els catalans i les catalanes que conscientment no van participar a la manifestació, però que comparteixen la preocupació sobre un autogovern insuficient i un finançament injust. En aquesta línea, el Primer Secretari del PSC, Pere Navarro, ha expressat amb claredat la posició del Partit. El PSC no està per la independència. La tradició i l'esperit del partit és inequívocament federalista i és aquest el millor encaix de Catalunya a Espanya, que necessita ser reconeguda pels seus fets diferencials. Com ha dit el mateix Navarro: Espanya serà federalista o no serà. 

I també s'ha de solucionar la qüestió del finançament d'una vegada per totes, i dotar a Catalunya d'uns recursos suficients per fer de motor econòmic que lideri la recuperació econòmica d'Espanya. El PSC ha de fer de pont i conciliar els necessaris consensos entre Catalunya i Espanya, començant pel PSOE, que ha d'agafar decididament la via del federalisme, i traslladant a la resta d'Espanya un discurs integrador, radicalment oposat al que aquests darrers anys i actualment està traslladant el Partit Popular, que enfronta permanentment a Catalunya amb la resta d'Espanya amb l'únic objectiu de replegar vots. Ja n’hi ha prou de jugar amb aquestes coses!!! 

Si fruit de tot aquest debat seré i amb totes les postures sobre la taula, sense enganys ni manipulacions, es considera oportú que els ciutadans de Catalunya s'expressin lliurement a través d'un referèndum si volen o no la independència d'Espanya, que així sigui. No cal dramatitzar. El PSC, tot i no estar d'acord, segur que no s'hi oposarà.