Vistas de página en total

jueves, 20 de octubre de 2011

Per què aquesta crisi és tan llarga

Una altra bona reflexió sobre la maleïda crisi. Sembla que tot això sigui el peix que es mossega la cua, i que avui per avui, no hi ha cap economista ni especialista que sigui capaç de preveure la fi de la crisi i sobretot com sortir-ne. Reflexions com les que aporta Anton Costas al seu article publicat avui a El Periodico aporten una mica de llum a la qüestió, però em fa l'efecte que el camí tant conservador que ha agafat aquesta economia global, no va en la línia que marca el catedràtic de l'UB.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/per-que-aquesta-crisi-tan-llarga-1189147

sábado, 8 de octubre de 2011

Discurso de Daniel Cohn-Bendit sobre la ayuda económica a Grecia.


Mi amigo Alberto me ha enviado este link. Son sólo seis minutos y medio. Es difícil decir tanto en tan poco tiempo. A más de uno se le tendría que caer la cara de vergüenza.

miércoles, 5 de octubre de 2011

Reduir, reformar, recordar


Aquest és el títol de l’article que publicava ahir Francisco Longo a El Periódico.

No està gens malament que hi hagi persones, en aquest cas una de reconegut prestigi, que posi una mica de llum a algunes coses de les que estan passant. Si veritablement volem aprofitar aquesta maleïda crisi per avançar, i per no repetir errors, hem de començar per tenir consciència de la realitat, encara que aquesta sigui dura.

Us deixo l’enllaç:

lunes, 3 de octubre de 2011

Ha mort Ernest Boquet, fill predilecte de Ripollet

La mort d'Ernest Boquet ha estat una gran pèrdua. L’església de Sant Esteve de Ripollet, va acollir ahir diumenge, plena de gom a gom, l'últim adéu al nostre fill predilecte.
Justament ara fa un any què el Ple de l'Ajuntament li va distingir amb aquest guardó.
L'Ernest, una personalitat en el mon de la biomedicina, internacionalment conegut i reconegut ha estat sempre vinculat al seu poble, Ripollet, i sempre ha estat orgullós de ser-ho allà on ha anat. Vinculat també des de petit al bàsquet local, ha estat un gran impulsor d'aquest esport al poble.
Darrerament, degut a una infermetat degenerativa, no ha pogut exercir la seva feina, però la seva vitalitat innata li ha permès dedicar-se a  escriure, entre d'altres coses, conjuntament amb Modest Serra el llibre del 75 aniversari del Club de Bàsquet Ripollet. Però sobretot, ha dedicat temps a la seva estimada família, especialment a les seves netes.
He tingut la sort de poder xerrar en més d'una ocasió amb l'Ernest i en tot moment he tingut la sensació de estar davant d'una persona intel·ligent i d'una gran persona.
Des d’aquí, vull expressar el meu condol a tota la família. 

martes, 27 de septiembre de 2011

Bicicletada contra el canvi climàtic a Ripollet



Diumenge passat, més de 100 persones varem participar a la bicicletada popular contra el canvi climàtic. Una activitat organitzada per la Regidoria de Medi Ambient i el Patronat Municipal d’Esports, dins del marc de les Festes de la Tardor del barri de Can Tiana-Pont Vell.
Aquesta activitat que es repeteix des de fa anys, forma part del programa d’activitats de la setmana de la mobilitat, que tracta de conscienciar la gent perquè en els trajectes curts, es desplaci a peu o en bicicleta.

lunes, 19 de septiembre de 2011

Rubalcaba transmet confiança

Aquest cap de setmana he pogut escoltar i també xerrar amb el candidat del PSOE a les properes eleccions generals del 20 de novembre Alfredo Pérez Rubalcaba.
De la intervenció que va fer ahir en el marc de la Festa de la Rosa del PSC tinc poca cosa a comentar perquè els mitjans de comunicació ja s’han fet prou ressò de l’acte. Una intervenció compromesa amb Catalunya i la nostra llengua. Rubalcaba convenç perquè té les idees mols clares i a més, sap transmetre el seu missatge. Parla clar i no diu tonteries. Va ser contundent amb el PP i el seu candidat Mariano Rajoy al recordar que ha estat el PP qui va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional i qui recollia signatures per tota Espanya en contra del català. Una greu irresponsabilitat que no pot quedar impune, com si això no fos amb ells.
Aquest matí he tingut l’oportunitat de compartir una estona amb ell i altres companys i companyes de la comarca. Si és indubtable que és un gran comunicador de masses, en les distàncies curtes és genial, fresc, intel·ligent i atent. Transmet confiança. I això és molt important, perquè té un camí difícil a recórrer aquests dos mesos. Ell és conscient de les dificultats que tenim per endavant, però les afronta amb optimisme i molta tranquil·litat. Estic segur i convençut que amb aquest candidat, el resultat de les eleccions de novembre no seran com molts s’imaginen.
Avui fins i tot feia broma amb el seu Madrid de l’alma, que ahir va perdre al camp del Llevant per 1 a 0. Un dia després que el seu etern rival guanyés a l’Osasuna per 8-0.
És que no es pot tenir tot.

martes, 13 de septiembre de 2011

Una nova política fiscal per a l'esquerra



Ara que s’està debatent l’oportunitat o no de recuperar l’impost sobre el patrimoni, aquest article de l’economista Julio Jiménez, publicat ahir a El Periódico, ens dóna una mica de llum sobre quines hauríem de ser les noves polítiques fiscals que hauria d’aplicar l’esquerra. Molt interessant.

domingo, 11 de septiembre de 2011

Reflexions entorn el sou i el patrimoni dels polítics


Aquest tema sempre és recurrent. És motiu de comentaris a la cua del forn, a la feina, o amb qualsevol reunió familiar o d’amics. És la repetició de frases fetes i de tòpics: polítics lladres, que s’omplen les butxaques a costa dels nostres impostos, que només pensen en ells, que son tots iguals, etc...
Fins aquí, ja ho sabem. A més, els mitjans de comunicació i sobretot alguns tertulians, curiosament normalment de dretes, ajuden a difondre aquests missatges i tòpics. Com si la resta dels mortals ens dediquéssim a esventar que els periodistes són tots uns mercenaris que es venen al millor postor, o que els taxistes son tots uns estafadors.
Val a dir, que tots aquells que decideixen dedicar-se a la política, sigui local o parlamentària, han de tenir clar que temes com els seus sous o el seu patrimoni, ha de ser públic. És bo que sigui així, com a símptoma de normalitat democràtica, de transparència i de tranquil·litat pel propi polític. El que no te res a amagar no ha de tenir cap problema en ensenyar els seus comptes o que l’aturi la policia per demanar-li la documentació. Segurament, això ens hauria estalviat alguns casos de corrupció passats, quan tot valia.
El que passa, és que això de política genera contradiccions. Una vegada li vaig sentir dir a Felipe  González que la política es allò que tothom es pensa que és un xollo, però que cap pare vol que es dediquin els seus fills. Crec que queda tot resumit.

Aquests darrers dies es parla molt d’aquests temes, perquè els diputats del Congrés han fet públic els seus patrimonis i sembla ser que alguns han quedat espantats. Al marge d’algunes excepcions que criden l’atenció, tampoc hi ha grans coses a ressaltar. Avui, qualsevol que tingui un pis o una cas en propietat te un patrimoni de 300.000 euros o més. Sense comptar moltes persones que tenen patrimoni d’herències familiars. Crec que el problema no està en el patrimoni sinó en com s’ha fet aquest patrimoni. Un pot tenir un patrimoni de 100.000 euros però els pot haver aconseguit robant o delinquint.
També s’anuncia que l’any que ve, també els diputats al Parlament hauran de fer públic el seu patrimoni. Amb tota aquesta informació, sembla que fins ara, la qüestió era opaca i poc transparent, i és a partir d’ara quan tots ens quedarem tranquils.
Al respecte he de dir, que des de que soc regidor i alcalde sempre he fet, igual que tots els meus companys i companyes de consistori, la declaració de bens al començar cada mandat. Per tant, a la política local ja es fa des de fa molts anys, per llei. Es pot veure a cada Ajuntament quin era el patrimoni a l’entrar i al sortir. Això son faves contades.

Si ara s’ha de fer públic, cap problema. Res a amagar. I no estaria malament publicar l’històric, és a dir, la trajectòria des de la incorporació, perquè no tothom arriba a la política amb els mateix patrimoni.

Deixo dos enllaços d’articles publicats a El Periódico que parlen sobre aquest tema. Un, del periodista Joan Barril i l’altre del subdirector adjunt Juancho Dumall.

lunes, 5 de septiembre de 2011

Algo se está moviendo en el capitalismo salvaje

Desde hace unas semanas, diferentes representantes del mundo empresarial-capitalista, todos multimillonarios, de distintos países, están pidiendo cambios a los diferentes gobiernos en las políticas fiscales.
Esto no sería chocante, si no fuera porque lo que están pidiendo es que se suban los porcentajes impositivos que gravan los grandes capitales. Y esta situación, no es la primera vez que pasa. Resulta que el capitalismo inteligente, cuando es consciente de que la cuerda se ha estirado más de la cuenta, y se corre el riesgo de que todo el sistema se desmonte, entonces, recurren a estas propuestas, que dejan en evidencia a los representantes políticos y trasladan al conjunto de la ciudadanía un análisis, que a priori parece lúcido.
Al margen de que lógicamente, estas propuestas, que se están extendiendo por varios países europeos (curiosamente, no a España) van encaminadas a preservar sus intereses, no deja de sorprender, e incluso, es un toque de atención que es necesario reflexionar.
Últimamente se han escrito varios artículos al respecto. El pasado viernes, el economista Jordi Alberich escribía en El Periódico un artículo relacionado con este tema, titulado “Solidaridad e inteligencia”.
 http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/solidaridad-inteligencia-1137769

viernes, 2 de septiembre de 2011

La Constitució i el futur de l'euro

De nou, enllaço un article que publicava ahir a El Periódico el catedràtic d’economia aplicada de l’UAB Josep Oliver.

És una bona reflexió sobre el que està passant i sobre el que ens ve a sobre. En política, no hi ha res pitjor que no prendre decisions per por a equivocar-se.
http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/constitucion-futuro-del-euro-1136554

martes, 30 de agosto de 2011

Una gran Festa Major


Aquesta matinada, amb el ball de confetti ha finalitzat la Festa Major de Ripollet 2011. Una gran festa, ben organitzada, popular i participativa.
Des de fa uns anys la nostra festa gran, amb la incorporació de la comissió de Festa Major, integrada per veïns i veïnes de diferents edats, representants d’entitats culturals, esportives, juvenils, etc., ha experimentat una evolució positiva sense perdre la seva essència, basada en la tradició d’una festa arrelada al poble.
D’aquesta manera, s’han incorporat nous espais i noves activitats i sobretot la participació de les entitats en la organització d’activitats, el que li ha donat un caràcter més popular. El resultat és que hem aconseguit una festa magnífica, on qualsevol veí pot gaudir-la i pot trobar alguna activitat del seu gust. Una festa accessible i gratuïta on tenir o no diners no és cap impediment per gaudir dels diferents espectacles. Aquest aspecte, sempre és ben valorat pels veïns, però potser en aquests moments, on moltes famílies ho estan passant malament, encara es valora més.
Tot un èxit. Felicitats a tots els que ho han fet possible.

martes, 5 de julio de 2011

Treballem per reactivar l’activitat econòmica



Ahir vaig participar a la inauguració de l’ampliació de l’empresa Lid’l ubicada entre Ripollet i Montcada i Reixac, juntament amb el President de la Generalitat Artur Mas, l’alcaldessa de Montcada Maria Elena Pérez i el Director General de Lid’l Michael Aranda.

Aquesta important empresa (entre les 15 més importants de Catalunya) fa uns anys va decidir establir la seu central de tota Espanya en uns terrenys a cavall entre Montcada i Ripollet. L’entesa entre les dos administracions locals i l’empresa va afavorir la seva instalació.

Ara, en uns moments de recessió econòmica, aquesta empresa fa un pas important, ampliant les instal·lacions en més de 8.000 metres quadrats i generant al voltant de 300 llocs de treball directes. Cal felicitar aquesta estratègia, en uns moments en els quals, ens estem acostumant massa a les notícies d’empreses amb problemes, reestructuracions o tancaments, que provoquen angoixa i preocupació en moltes famílies per les pèrdues de llocs de treball.

A més, a través d’aquesta empresa, molts proveïdors catalans poden col·locar els seus productes a l’estranger, afavorint la exportació, que com sabem, és un dels elements claus per sortir de la crisi.

Des de el govern municipal tenim el repte i la prioritat de treballar per afavorir l’activitat econòmica i la generació de llocs de treball. En aquest sentit, l’acte d’ahir és una gran notícia, com també ho és l’acord de la Junta de Govern Local de fa una setmana, on varem aprovar la construcció de 22 naus industrials al nou polígon de El Martinet. Són notícies que generen confiança en la ciutadania, un altre element essencial per restablir l’activitat econòmica i el consum.


jueves, 23 de junio de 2011

Un artículo para la reflexión


Es Periódico publica hoy un artículo del catedrático Josep Oliver que creo que merece la pena leer y reflexionar sobre su contenido. Artículos como éste suben el nivel de la discusión sobre algunas cuestiones que plantea el movimiento 15-M, dando un toque de rigurosidad a los argumentos.

Indignados del sur y del norte

La cuestión neurálgica es si sobrevivirán el euro y el sueño europeo a tanta indignación

Los manifestantes del pasado domingo, nuestros indignados, dejaron meridianamente clara su oposición a la situación actual. Como buena parte de la ciudadanía, simpatizo con algunas de esas posiciones, aunque, en general, pecan de simplistas. Y hoy el peor favor que nos podemos hacer es simplificar el debate. Porque, simplificando en exceso, rápidamente se traspasa la línea que separa la crítica fundada, y las propuestas razonables, de la fácil demagogia y los sueños infantiles. Déjeme el lector destacar cuatro mitos (o mentiras) de entre los que han aparecido.

Primer mito: la crisis viene del exterior, generada por la codicia de los mercados financieros. Lamento informarle de que eso no es más que, parcialmente, cierto. Y, ya sabe, medias verdades equivalen a mentiras. Porque no todo el planeta está sufriendo las consecuencias de la codicia de Wall Street y el dominio de la tesis de la economía más ortodoxa, sin ningún fundamento científico, de que la mejor regulación de los mercados es la que no existe. Ciertamente, aumentos del crédito del 30% en Brasil, China, Turquía o Rusia no se dan en fases de recesión. O, más cerca de aquí, el paro se sitúa en valores muy aceptables: las tasas de desempleo de Holanda, Austria, Alemania y los países nórdicos, o incluso de Francia, oscilan entre el 7% y el 3%. Mientras los ritmos de crecimiento de Alemania superan el 6% anualizado, en Francia son más del 4%, y Holanda, Dinamarca, Finlandia o Suecia muestran también avances del PIB muy elevados. En casa, en cambio, práctico estancamiento, en paralelo al de Gran Bretaña, Irlanda o EEUU, es decir, en línea con aquellos que siguieron un modelo de expansión financiera basado en un insólito crecimiento del crédito, y que encontró en la construcción un natural destino. Por tanto, formamos parte de un reducido grupo de países que usaron la amplia liquidez y los bajos tipos de interés como combustible de la expansión, provocando con ello un aumento de la deuda de familias y empresas a niveles que hoy son de difícil retorno. Una buena parte de esta crisis, nos guste o no, es nuestra.

Segundo mito: tenemos que plegarnos a los mercados. Esta afirmación obvia la respuesta a una pregunta más relevante: ¿qué margen de maniobra tenemos? Las familias deben a las instituciones financieras un billón de euros; las empresas inmobiliarias, cerca de 400.000 millones, y el resto de empresas, otros 600.000. Ahí habría que sumar otro tipo de deuda distinta del crédito bancario. De esta forma, la deuda del sector privado no financiero ha pasado del 150% al 300% del PIB entre el 2000 y el 2010. Añada usted aquí el 60% del PIB (unos 650.000 millones más) en forma de deuda pública. Y una parte no menor de la misma se ha contraído en el exterior: lo que debe España (descontado lo que tenemos fuera) se acerca al billón de euros. ¿De dónde viene? Pues de invertir un 30% del PIB y ahorrar solo el 20%, como hacíamos antes de la crisis. Y ¿quién nos prestaba? Pues las frauen alemanas o los fondos de pensiones europeos, asiáticos o americanos o vaya usted a saber qué maléficos mercados, con el dinero de gente que, como usted o como yo, había ahorrado previamente. Y que, como todo hijo de vecino y buen padre de familia, esperan recuperar su inversión. ¿O no lo esperaría usted?

Tercer mito: dado que no tenemos que cargar con la crisis, ya que no la hemos generado, es indiferente quién lidere su salida. Lo contrario es lo cierto: dado que el ajuste es inevitable, es de justicia un reparto equitativo. Es decir, que los que más tienen, más contribuyan. Y aquí, enzarzados en otros debates, este reparto se dibuja de forma contradictoria. Se ha elevado el IRPF

hasta el 46% y, en el caso catalán, al 48%, medidas que van en la buena dirección. Pero, al mismo tiempo, se liquida el impuesto sobre el patrimonio y, en Catalunya, los impuestos de sucesiones y donaciones que solo benefician a los contribuyentes de rentas más altas.

Cuarto mito: la Unión Europea debería ayudarnos sin imponer condiciones. Lamento informar de que las ayudas a Grecia, Irlanda y Portugal no proceden del cielo. Y alguien, y más concretamente el contribuyente alemán o centroeuropeo, es el que afloja el bolsillo. Además, pagan aquellos que soportan una presión fiscal en sus países más elevada que en los nuestros. ¿No estarían ustedes también indignados si, con sus impuestos, se ayudara a países que han vivido por encima de sus posibilidades y que ahora no pueden, o no quieren, hacer frente a sus obligaciones? ¿Y qué, encima, tributan menos que usted?

En los países del sur se extiende un movimiento de indignados bajo la bandera de no con mi consentimiento. En el norte y centro de Europa, otra ola de indignación avanza también con fuerza al grito de no con mis impuestos. Cuidado. No vaya a ser que ambas fuerzas acaben destruyendo el sueño, ese sí importante, europeo. Porque esta es, hoy y ahora, la cuestión neurálgica: ¿sobrevivirá el euro a tanta indignación?

Josep Oliver Alonso Catedrático de Economía Aplicada (UAB)

jueves, 16 de junio de 2011

Declaració institucional de rebuig a la violència


Declaració conjunta del president de la Generalitat, de la presidenta i la Mesa del Parlament, i dels presidents i portaveus dels grups parlamentaris, per la qual es rebutja l'intent d'aturar l'activitat del Parlament de Catalunya

Llegida en el Ple del Parlament el dia 15 de juny de 2011

El Parlament de Catalunya, la institució que representa el poble català, és l'expressió de la voluntat popular manifestada a les urnes i està al servei de les llibertats i dels valors democràtics i de convivència en un estat de dret.

Per això, rebutgem rotundament les agressions i les coaccions que han sofert els representants del poble català, els treballadors de la institució i els representants dels mitjans de comunicació, i també rebutgem l'intent d'aturar el Parlament, amb el benentès que, fidels a la democràcia, entenem que no pot acceptar-se de cap de les maneres que res ni ningú pugui aturar el treball d'un parlament democràtic com el nostre i les sessions que hi estiguin convocades.

Volem agrair la feina de totes aquelles persones que amb el seu esforç i professionalitat han fet possible el desenvolupament del Ple, treballadors, mitjans de comunicació social i especialment l'esforç de les forces i cossos de seguretat per tal de garantir la integritat de les persones que havien d'accedir al Palau del Parlament.

I, finalment, la democràcia garanteix que es puguin defensar plantejaments ciutadans d'acord i de discrepància política dins i fora del Parlament, però mai des de la coerció i la violència.

Palau del Parlament, 15 de juny de 2011

Tot el que va passar ahir a la porta del Parlament de Catalunya va ser el mateix que va passar dissabte a molts Ajuntaments en el Ple de constitució, inclòs el de Ripollet, encara que no va tenir el ressò mediàtic d’ahir. La mateixa violència verbal, insults, amenaces, persecucions als regidors i regidores i a les seves famílies. En fi, tot un espectacle. A Ripollet, a més, amb un agravant: el moviment està manipulat pel grup polític del COP, amb representació municipal. Aquest fet, va quedar ben clar al llarg de Ple, on el portaveu del COP anava donant consignes als manifestants de fora. A Ripollet ha tornat, després d’una anys, la estratègia de la kale borroka. Els del COP, que han perdut un regidor a les darreres eleccions, deuen pensar que tornant a la línia de la crispació tenen més a guanyar. En aquest ambient, es mouen com a peix a l’aigua.

Una pregunta: Perquè el moviment 15-M no es va organitzar a Ripollet fins el dia 24 de maig i no abans com a la majoria de pobles?. És evident, perquè els seus membres estaven ocupats en la campanya electoral.

Llàstima d’unes quantes persones que amb la il.lusió de canviar les coses s’apropen a aquestes reunions i son manipulats, alguns, sense adonar-se. No trigaran temps en percebre que al costat d’aquesta gent només trobaran sectarisme, violència i actituds poc democràtiques, tot el contrari del que persegueixen.

Espero que totes aquestes persones, que lluiten pacíficament perquè volen canviar la nostra societat, es desmarquin i condemnin aquests fets violents. Espero també que es comencin a dirigir les mirades al sector econòmic i financer, que és el veritable responsable de la situació que estem patint i s’estan sortint de rosetes. Tot el que està passant, inclòs els esdeveniments d’ahir al Parlament, els hi deu fer gràcia, i ho veuen des de la llunyania. Quina injustícia! Lluitem per aconseguir un poder polític que estigui per sobre de l’econòmic, proposant normes i lleis que vagin en aquest sentit, i començant la casa pels fonaments. Després, vindran les modificacions de les lleis electorals, de la constitució o el que calgui. Si no és així, només s’aconseguirà generar més frustració.

Les concentracions, en lloc de fer-les per evitar la celebració de sessions en el Parlament o els Ajuntaments, adrecem-les a les portes de les grans entitats financeres i segurament, comptarem amb més simpaties i suport de la societat, polític i mediàtic, no solament nacional, també internacional. Però els moviments assemblearis, que sobre el paper són idíl·lics, en realitat estan evitant canalitzar les veritables reivindicacions, que la societat espectant comença a reclamar ja.

Declaració de Stéphane Hessel, autor de ¡Indignaos!, davant dels aconteixements d'ahir:

http://estaticos.elperiodico.com/resources/pdf/8/1/1308219062418.pdf

viernes, 10 de junio de 2011

Què és Plataforma per Catalunya? Qui és Josep Anglada?


Per si algú encara te dubtes del que representa Plataforma per Catalunya i el seu líder Josep Anglada, amb aquest vídeo segur que se l’esvairan.

http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA