Aquest tema sempre és recurrent. És motiu de comentaris a la cua del forn, a la feina, o amb qualsevol reunió familiar o d’amics. És la repetició de frases fetes i de tòpics: polítics lladres, que s’omplen les butxaques a costa dels nostres impostos, que només pensen en ells, que son tots iguals, etc...
Fins aquí, ja ho sabem. A més, els mitjans de comunicació i sobretot alguns tertulians, curiosament normalment de dretes, ajuden a difondre aquests missatges i tòpics. Com si la resta dels mortals ens dediquéssim a esventar que els periodistes són tots uns mercenaris que es venen al millor postor, o que els taxistes son tots uns estafadors.
Val a dir, que tots aquells que decideixen dedicar-se a la política, sigui local o parlamentària, han de tenir clar que temes com els seus sous o el seu patrimoni, ha de ser públic. És bo que sigui així, com a símptoma de normalitat democràtica, de transparència i de tranquil·litat pel propi polític. El que no te res a amagar no ha de tenir cap problema en ensenyar els seus comptes o que l’aturi la policia per demanar-li la documentació. Segurament, això ens hauria estalviat alguns casos de corrupció passats, quan tot valia.
El que passa, és que això de política genera contradiccions. Una vegada li vaig sentir dir a Felipe González que la política es allò que tothom es pensa que és un xollo, però que cap pare vol que es dediquin els seus fills. Crec que queda tot resumit.
Aquests darrers dies es parla molt d’aquests temes, perquè els diputats del Congrés han fet públic els seus patrimonis i sembla ser que alguns han quedat espantats. Al marge d’algunes excepcions que criden l’atenció, tampoc hi ha grans coses a ressaltar. Avui, qualsevol que tingui un pis o una cas en propietat te un patrimoni de 300.000 euros o més. Sense comptar moltes persones que tenen patrimoni d’herències familiars. Crec que el problema no està en el patrimoni sinó en com s’ha fet aquest patrimoni. Un pot tenir un patrimoni de 100.000 euros però els pot haver aconseguit robant o delinquint.
També s’anuncia que l’any que ve, també els diputats al Parlament hauran de fer públic el seu patrimoni. Amb tota aquesta informació, sembla que fins ara, la qüestió era opaca i poc transparent, i és a partir d’ara quan tots ens quedarem tranquils.
Al respecte he de dir, que des de que soc regidor i alcalde sempre he fet, igual que tots els meus companys i companyes de consistori, la declaració de bens al començar cada mandat. Per tant, a la política local ja es fa des de fa molts anys, per llei. Es pot veure a cada Ajuntament quin era el patrimoni a l’entrar i al sortir. Això son faves contades.
Si ara s’ha de fer públic, cap problema. Res a amagar. I no estaria malament publicar l’històric, és a dir, la trajectòria des de la incorporació, perquè no tothom arriba a la política amb els mateix patrimoni.
Deixo dos enllaços d’articles publicats a El Periódico que parlen sobre aquest tema. Un, del periodista Joan Barril i l’altre del subdirector adjunt Juancho Dumall.
1 comentario:
segurament, deus dir alguna veritat quan veig que ningú s'ha atrevit a fer-te cap comentari en contra... Per la gent, és molt fàcil xerrar sense tenir ni idea... Gràcies per informar-nos!
Publicar un comentario