Bicicletada contra el canvi climàtic a Ripollet

Diumenge passat, més de 100 persones varem participar a la bicicletada popular contra el canvi climàtic. Una activitat organitzada per la Regidoria de Medi Ambient i el Patronat Municipal d’Esports, dins del marc de les Festes de la Tardor del barri de Can Tiana-Pont Vell.

Aquesta activitat que es repeteix des de fa anys, forma part del programa d’activitats de la setmana de la mobilitat, que tracta de conscienciar la gent perquè en els trajectes curts, es desplaci a peu o en bicicleta.

Rubalcaba transmet confiança

Aquest cap de setmana he pogut escoltar i també xerrar amb el candidat del PSOE a les properes eleccions generals del 20 de novembre Alfredo Pérez Rubalcaba.

De la intervenció que va fer ahir en el marc de la Festa de la Rosa del PSC tinc poca cosa a comentar perquè els mitjans de comunicació ja s’han fet prou ressò de l’acte. Una intervenció compromesa amb Catalunya i la nostra llengua. Rubalcaba convenç perquè té les idees mols clares i a més, sap transmetre el seu missatge. Parla clar i no diu tonteries. Va ser contundent amb el PP i el seu candidat Mariano Rajoy al recordar que ha estat el PP qui va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional i qui recollia signatures per tota Espanya en contra del català. Una greu irresponsabilitat que no pot quedar impune, com si això no fos amb ells.

Aquest matí he tingut l’oportunitat de compartir una estona amb ell i altres companys i companyes de la comarca. Si és indubtable que és un gran comunicador de masses, en les distàncies curtes és genial, fresc, intel·ligent i atent. Transmet confiança. I això és molt important, perquè té un camí difícil a recórrer aquests dos mesos. Ell és conscient de les dificultats que tenim per endavant, però les afronta amb optimisme i molta tranquil·litat. Estic segur i convençut que amb aquest candidat, el resultat de les eleccions de novembre no seran com molts s’imaginen.

Avui fins i tot feia broma amb el seu Madrid de l’alma, que ahir va perdre al camp del Llevant per 1 a 0. Un dia després que el seu etern rival guanyés a l’Osasuna per 8-0.

És que no es pot tenir tot.

Una nova política fiscal per a l'esquerra

Ara que s’està debatent l’oportunitat o no de recuperar l’impost sobre el patrimoni, aquest article de l’economista Julio Jiménez, publicat ahir a El Periódico, ens dóna una mica de llum sobre quines hauríem de ser les noves polítiques fiscals que hauria d’aplicar l’esquerra. Molt interessant.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/una-nueva-politica-fiscal-para-izquierda-1147281

Reflexions entorn el sou i el patrimoni dels polítics

Aquest tema sempre és recurrent. És motiu de comentaris a la cua del forn, a la feina, o amb qualsevol reunió familiar o d’amics. És la repetició de frases fetes i de tòpics: polítics lladres, que s’omplen les butxaques a costa dels nostres impostos, que només pensen en ells, que son tots iguals, etc...

Fins aquí, ja ho sabem. A més, els mitjans de comunicació i sobretot alguns tertulians, curiosament normalment de dretes, ajuden a difondre aquests missatges i tòpics. Com si la resta dels mortals ens dediquéssim a esventar que els periodistes són tots uns mercenaris que es venen al millor postor, o que els taxistes son tots uns estafadors.

Val a dir, que tots aquells que decideixen dedicar-se a la política, sigui local o parlamentària, han de tenir clar que temes com els seus sous o el seu patrimoni, ha de ser públic. És bo que sigui així, com a símptoma de normalitat democràtica, de transparència i de tranquil·litat pel propi polític. El que no te res a amagar no ha de tenir cap problema en ensenyar els seus comptes o que l’aturi la policia per demanar-li la documentació. Segurament, això ens hauria estalviat alguns casos de corrupció passats, quan tot valia.

El que passa, és que això de política genera contradiccions. Una vegada li vaig sentir dir a Felipe  González que la política es allò que tothom es pensa que és un xollo, però que cap pare vol que es dediquin els seus fills. Crec que queda tot resumit.

Aquests darrers dies es parla molt d’aquests temes, perquè els diputats del Congrés han fet públic els seus patrimonis i sembla ser que alguns han quedat espantats. Al marge d’algunes excepcions que criden l’atenció, tampoc hi ha grans coses a ressaltar. Avui, qualsevol que tingui un pis o una cas en propietat te un patrimoni de 300.000 euros o més. Sense comptar moltes persones que tenen patrimoni d’herències familiars. Crec que el problema no està en el patrimoni sinó en com s’ha fet aquest patrimoni. Un pot tenir un patrimoni de 100.000 euros però els pot haver aconseguit robant o delinquint.

També s’anuncia que l’any que ve, també els diputats al Parlament hauran de fer públic el seu patrimoni. Amb tota aquesta informació, sembla que fins ara, la qüestió era opaca i poc transparent, i és a partir d’ara quan tots ens quedarem tranquils.

Al respecte he de dir, que des de que soc regidor i alcalde sempre he fet, igual que tots els meus companys i companyes de consistori, la declaració de bens al començar cada mandat. Per tant, a la política local ja es fa des de fa molts anys, per llei. Es pot veure a cada Ajuntament quin era el patrimoni a l’entrar i al sortir. Això son faves contades.

Si ara s’ha de fer públic, cap problema. Res a amagar. I no estaria malament publicar l’històric, és a dir, la trajectòria des de la incorporació, perquè no tothom arriba a la política amb els mateix patrimoni.

Deixo dos enllaços d’articles publicats a El Periódico que parlen sobre aquest tema. Un, del periodista Joan Barril i l’altre del subdirector adjunt Juancho Dumall.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/hay-alguien-que-quiera-ser-politico-1144324

http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/son-ricos-los-politicos-1146628

Algo se está moviendo en el capitalismo salvaje

Desde hace unas semanas, diferentes representantes del mundo empresarial-capitalista, todos multimillonarios, de distintos países, están pidiendo cambios a los diferentes gobiernos en las políticas fiscales.

Esto no sería chocante, si no fuera porque lo que están pidiendo es que se suban los porcentajes impositivos que gravan los grandes capitales. Y esta situación, no es la primera vez que pasa. Resulta que el capitalismo inteligente, cuando es consciente de que la cuerda se ha estirado más de la cuenta, y se corre el riesgo de que todo el sistema se desmonte, entonces, recurren a estas propuestas, que dejan en evidencia a los representantes políticos y trasladan al conjunto de la ciudadanía un análisis, que a priori parece lúcido.

Al margen de que lógicamente, estas propuestas, que se están extendiendo por varios países europeos (curiosamente, no a España) van encaminadas a preservar sus intereses, no deja de sorprender, e incluso, es un toque de atención que es necesario reflexionar.

Últimamente se han escrito varios artículos al respecto. El pasado viernes, el economista Jordi Alberich escribía en El Periódico un artículo relacionado con este tema, titulado “Solidaridad e inteligencia”.

 http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/solidaridad-inteligencia-1137769

La Constitució i el futur de l'euro

De nou, enllaço un article que publicava ahir a El Periódico el catedràtic d’economia aplicada de l’UAB Josep Oliver.

És una bona reflexió sobre el que està passant i sobre el que ens ve a sobre. En política, no hi ha res pitjor que no prendre decisions per por a equivocar-se.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/constitucion-futuro-del-euro-1136554

Una gran Festa Major

Aquesta matinada, amb el ball de confetti ha finalitzat la Festa Major de Ripollet 2011. Una gran festa, ben organitzada, popular i participativa.

Des de fa uns anys la nostra festa gran, amb la incorporació de la comissió de Festa Major, integrada per veïns i veïnes de diferents edats, representants d’entitats culturals, esportives, juvenils, etc., ha experimentat una evolució positiva sense perdre la seva essència, basada en la tradició d’una festa arrelada al poble.

D’aquesta manera, s’han incorporat nous espais i noves activitats i sobretot la participació de les entitats en la organització d’activitats, el que li ha donat un caràcter més popular. El resultat és que hem aconseguit una festa magnífica, on qualsevol veí pot gaudir-la i pot trobar alguna activitat del seu gust. Una festa accessible i gratuïta on tenir o no diners no és cap impediment per gaudir dels diferents espectacles. Aquest aspecte, sempre és ben valorat pels veïns, però potser en aquests moments, on moltes famílies ho estan passant malament, encara es valora més.

Tot un èxit. Felicitats a tots els que ho han fet possible.

Treballem per reactivar l’activitat econòmica

Ahir vaig participar a la inauguració de l’ampliació de l’empresa Lid’l ubicada entre Ripollet i Montcada i Reixac, juntament amb el President de la Generalitat Artur Mas, l’alcaldessa de Montcada Maria Elena Pérez i el Director General de Lid’l Michael Aranda.

Aquesta important empresa (entre les 15 més importants de Catalunya) fa uns anys va decidir establir la seu central de tota Espanya en uns terrenys a cavall entre Montcada i Ripollet. L’entesa entre les dos administracions locals i l’empresa va afavorir la seva instalació.

Ara, en uns moments de recessió econòmica, aquesta empresa fa un pas important, ampliant les instal·lacions en més de 8.000 metres quadrats i generant al voltant de 300 llocs de treball directes. Cal felicitar aquesta estratègia, en uns moments en els quals, ens estem acostumant massa a les notícies d’empreses amb problemes, reestructuracions o tancaments, que provoquen angoixa i preocupació en moltes famílies per les pèrdues de llocs de treball.

A més, a través d’aquesta empresa, molts proveïdors catalans poden col·locar els seus productes a l’estranger, afavorint la exportació, que com sabem, és un dels elements claus per sortir de la crisi.

Des de el govern municipal tenim el repte i la prioritat de treballar per afavorir l’activitat econòmica i la generació de llocs de treball. En aquest sentit, l’acte d’ahir és una gran notícia, com també ho és l’acord de la Junta de Govern Local de fa una setmana, on varem aprovar la construcció de 22 naus industrials al nou polígon de El Martinet. Són notícies que generen confiança en la ciutadania, un altre element essencial per restablir l’activitat econòmica i el consum.

Un artículo para la reflexión

Es Periódico publica hoy un artículo del catedrático Josep Oliver que creo que merece la pena leer y reflexionar sobre su contenido. Artículos como éste suben el nivel de la discusión sobre algunas cuestiones que plantea el movimiento 15-M, dando un toque de rigurosidad a los argumentos.

Indignados del sur y del norte

La cuestión neurálgica es si sobrevivirán el euro y el sueño europeo a tanta indignación

Los manifestantes del pasado domingo, nuestros indignados, dejaron meridianamente clara su oposición a la situación actual. Como buena parte de la ciudadanía, simpatizo con algunas de esas posiciones, aunque, en general, pecan de simplistas. Y hoy el peor favor que nos podemos hacer es simplificar el debate. Porque, simplificando en exceso, rápidamente se traspasa la línea que separa la crítica fundada, y las propuestas razonables, de la fácil demagogia y los sueños infantiles. Déjeme el lector destacar cuatro mitos (o mentiras) de entre los que han aparecido.

Primer mito: la crisis viene del exterior, generada por la codicia de los mercados financieros. Lamento informarle de que eso no es más que, parcialmente, cierto. Y, ya sabe, medias verdades equivalen a mentiras. Porque no todo el planeta está sufriendo las consecuencias de la codicia de Wall Street y el dominio de la tesis de la economía más ortodoxa, sin ningún fundamento científico, de que la mejor regulación de los mercados es la que no existe. Ciertamente, aumentos del crédito del 30% en Brasil, China, Turquía o Rusia no se dan en fases de recesión. O, más cerca de aquí, el paro se sitúa en valores muy aceptables: las tasas de desempleo de Holanda, Austria, Alemania y los países nórdicos, o incluso de Francia, oscilan entre el 7% y el 3%. Mientras los ritmos de crecimiento de Alemania superan el 6% anualizado, en Francia son más del 4%, y Holanda, Dinamarca, Finlandia o Suecia muestran también avances del PIB muy elevados. En casa, en cambio, práctico estancamiento, en paralelo al de Gran Bretaña, Irlanda o EEUU, es decir, en línea con aquellos que siguieron un modelo de expansión financiera basado en un insólito crecimiento del crédito, y que encontró en la construcción un natural destino. Por tanto, formamos parte de un reducido grupo de países que usaron la amplia liquidez y los bajos tipos de interés como combustible de la expansión, provocando con ello un aumento de la deuda de familias y empresas a niveles que hoy son de difícil retorno. Una buena parte de esta crisis, nos guste o no, es nuestra.

Segundo mito: tenemos que plegarnos a los mercados. Esta afirmación obvia la respuesta a una pregunta más relevante: ¿qué margen de maniobra tenemos? Las familias deben a las instituciones financieras un billón de euros; las empresas inmobiliarias, cerca de 400.000 millones, y el resto de empresas, otros 600.000. Ahí habría que sumar otro tipo de deuda distinta del crédito bancario. De esta forma, la deuda del sector privado no financiero ha pasado del 150% al 300% del PIB entre el 2000 y el 2010. Añada usted aquí el 60% del PIB (unos 650.000 millones más) en forma de deuda pública. Y una parte no menor de la misma se ha contraído en el exterior: lo que debe España (descontado lo que tenemos fuera) se acerca al billón de euros. ¿De dónde viene? Pues de invertir un 30% del PIB y ahorrar solo el 20%, como hacíamos antes de la crisis. Y ¿quién nos prestaba? Pues las frauen alemanas o los fondos de pensiones europeos, asiáticos o americanos o vaya usted a saber qué maléficos mercados, con el dinero de gente que, como usted o como yo, había ahorrado previamente. Y que, como todo hijo de vecino y buen padre de familia, esperan recuperar su inversión. ¿O no lo esperaría usted?

Tercer mito: dado que no tenemos que cargar con la crisis, ya que no la hemos generado, es indiferente quién lidere su salida. Lo contrario es lo cierto: dado que el ajuste es inevitable, es de justicia un reparto equitativo. Es decir, que los que más tienen, más contribuyan. Y aquí, enzarzados en otros debates, este reparto se dibuja de forma contradictoria. Se ha elevado el IRPF

hasta el 46% y, en el caso catalán, al 48%, medidas que van en la buena dirección. Pero, al mismo tiempo, se liquida el impuesto sobre el patrimonio y, en Catalunya, los impuestos de sucesiones y donaciones que solo benefician a los contribuyentes de rentas más altas.

Cuarto mito: la Unión Europea debería ayudarnos sin imponer condiciones. Lamento informar de que las ayudas a Grecia, Irlanda y Portugal no proceden del cielo. Y alguien, y más concretamente el contribuyente alemán o centroeuropeo, es el que afloja el bolsillo. Además, pagan aquellos que soportan una presión fiscal en sus países más elevada que en los nuestros. ¿No estarían ustedes también indignados si, con sus impuestos, se ayudara a países que han vivido por encima de sus posibilidades y que ahora no pueden, o no quieren, hacer frente a sus obligaciones? ¿Y qué, encima, tributan menos que usted?

En los países del sur se extiende un movimiento de indignados bajo la bandera de no con mi consentimiento. En el norte y centro de Europa, otra ola de indignación avanza también con fuerza al grito de no con mis impuestos. Cuidado. No vaya a ser que ambas fuerzas acaben destruyendo el sueño, ese sí importante, europeo. Porque esta es, hoy y ahora, la cuestión neurálgica: ¿sobrevivirá el euro a tanta indignación?

Josep Oliver Alonso Catedrático de Economía Aplicada (UAB)

Declaració institucional de rebuig a la violència

Declaració conjunta del president de la Generalitat, de la presidenta i la Mesa del Parlament, i dels presidents i portaveus dels grups parlamentaris, per la qual es rebutja l'intent d'aturar l'activitat del Parlament de Catalunya

Llegida en el Ple del Parlament el dia 15 de juny de 2011

El Parlament de Catalunya, la institució que representa el poble català, és l'expressió de la voluntat popular manifestada a les urnes i està al servei de les llibertats i dels valors democràtics i de convivència en un estat de dret.

Per això, rebutgem rotundament les agressions i les coaccions que han sofert els representants del poble català, els treballadors de la institució i els representants dels mitjans de comunicació, i també rebutgem l'intent d'aturar el Parlament, amb el benentès que, fidels a la democràcia, entenem que no pot acceptar-se de cap de les maneres que res ni ningú pugui aturar el treball d'un parlament democràtic com el nostre i les sessions que hi estiguin convocades.

Volem agrair la feina de totes aquelles persones que amb el seu esforç i professionalitat han fet possible el desenvolupament del Ple, treballadors, mitjans de comunicació social i especialment l'esforç de les forces i cossos de seguretat per tal de garantir la integritat de les persones que havien d'accedir al Palau del Parlament.

I, finalment, la democràcia garanteix que es puguin defensar plantejaments ciutadans d'acord i de discrepància política dins i fora del Parlament, però mai des de la coerció i la violència.

Palau del Parlament, 15 de juny de 2011

Tot el que va passar ahir a la porta del Parlament de Catalunya va ser el mateix que va passar dissabte a molts Ajuntaments en el Ple de constitució, inclòs el de Ripollet, encara que no va tenir el ressò mediàtic d’ahir. La mateixa violència verbal, insults, amenaces, persecucions als regidors i regidores i a les seves famílies. En fi, tot un espectacle. A Ripollet, a més, amb un agravant: el moviment està manipulat pel grup polític del COP, amb representació municipal. Aquest fet, va quedar ben clar al llarg de Ple, on el portaveu del COP anava donant consignes als manifestants de fora. A Ripollet ha tornat, després d’una anys, la estratègia de la kale borroka. Els del COP, que han perdut un regidor a les darreres eleccions, deuen pensar que tornant a la línia de la crispació tenen més a guanyar. En aquest ambient, es mouen com a peix a l’aigua.

Una pregunta: Perquè el moviment 15-M no es va organitzar a Ripollet fins el dia 24 de maig i no abans com a la majoria de pobles?. És evident, perquè els seus membres estaven ocupats en la campanya electoral.

Llàstima d’unes quantes persones que amb la il.lusió de canviar les coses s’apropen a aquestes reunions i son manipulats, alguns, sense adonar-se. No trigaran temps en percebre que al costat d’aquesta gent només trobaran sectarisme, violència i actituds poc democràtiques, tot el contrari del que persegueixen.

Espero que totes aquestes persones, que lluiten pacíficament perquè volen canviar la nostra societat, es desmarquin i condemnin aquests fets violents. Espero també que es comencin a dirigir les mirades al sector econòmic i financer, que és el veritable responsable de la situació que estem patint i s’estan sortint de rosetes. Tot el que està passant, inclòs els esdeveniments d’ahir al Parlament, els hi deu fer gràcia, i ho veuen des de la llunyania. Quina injustícia! Lluitem per aconseguir un poder polític que estigui per sobre de l’econòmic, proposant normes i lleis que vagin en aquest sentit, i començant la casa pels fonaments. Després, vindran les modificacions de les lleis electorals, de la constitució o el que calgui. Si no és així, només s’aconseguirà generar més frustració.

Les concentracions, en lloc de fer-les per evitar la celebració de sessions en el Parlament o els Ajuntaments, adrecem-les a les portes de les grans entitats financeres i segurament, comptarem amb més simpaties i suport de la societat, polític i mediàtic, no solament nacional, també internacional. Però els moviments assemblearis, que sobre el paper són idíl·lics, en realitat estan evitant canalitzar les veritables reivindicacions, que la societat espectant comença a reclamar ja.

Declaració de Stéphane Hessel, autor de ¡Indignaos!, davant dels aconteixements d'ahir:

http://estaticos.elperiodico.com/resources/pdf/8/1/1308219062418.pdf

Què és Plataforma per Catalunya? Qui és Josep Anglada?

Per si algú encara te dubtes del que representa Plataforma per Catalunya i el seu líder Josep Anglada, amb aquest vídeo segur que se l’esvairan.

http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA

Darrer Ple del mandat

Dilluns passat l’Ajuntament de Ripollet va celebrar el darrer Ple del mandat. Un Ple carregat d’emocions, on es van acomiadar set regidors i una regidora, que no continuaran el proper mandat: Pere Calviño i Francisco Jiménez del PP; Jordi Martínez, Jacint Padró i José Luís Muñoz del CpR; Alberto Castro, Antoni Francolí i Rosa Espàrrach del PSC.

Gràcies a tots ells per la seva dedicació i el seu treball per millorar Ripollet. Especialment els regidors i la regidora del PSC que han compartit govern i per tant, hem compartit moments i decisions importants. Espero que els hi vagi be i que guardin un bon record pel seu pas per l’ajuntament.

És cert que els que decidim dedicar part del nostre temps a la política municipal, ho fem sense que ningú ens obligui i sense esperar res a canvi. Però també és veritat que no tothom està disposat a fer-ho, i crec que totes aquestes persones es mereixen un respecte i un agraïment per la seva dedicació.

Al marge de les divergències polítiques, ens uneix a tots el nostre compromís amb Ripollet i la il·lusió d’aconseguir que el nostre poble millori dia a dia.

Ripollet resiste el tsunami electoral

Los socialistas de Ripollet hemos vivido una victoria agridulce. La victoria del PSC es clara y contundente, pero la situación general nos ha pasado factura.

Somos la primera fuerza política en votos y en porcentaje. Hemos ganado en 34 de las 41 mesas electorales, en todos los barrios, pero hemos perdido dos concejales.

La representación política en Ripollet se incrementa con la irrupción de ICV (no tenía representación y ha obtenido dos concejales). CiU, nuestro socio de gobierno incrementa un concejal (pasa de 3 a 4) i el COP-CpR, en la oposición, pierde un concejal (de 5 a 4). El PP mantiene sus 4 concejales y rompe la tendencia alcista en Catalunya y en el cinturón de Barcelona.

Por otro lado, los partidos de extrema derecha PxC y MSR no han obtenido representación. Una buena noticia.

La abstención ha vuelto a ser alta (52’65%) a pesar de que se ha reducido un 1’2%, siguiendo la tendencia general. En relación a este tema, se oyen muchos comentarios y opiniones, pero pocas propuestas, ni en Ripollet ni en ningún otro sitio.

Aprovecho para agradecer a todos nuestros votantes su renovada confianza en nuestro proyecto, que en momentos difíciles y con casi todo en contra, han permitido una victoria clara del PSC. Dicen que resistir es vencer, y nosotros hemos resistido.

Más información sobre la jornada electoral de Ripollet en:

http://ripollet.cat/asp/showstatic.asp?main=/static/emu11_escrutini.html

La hora de la verdad

El próximo domingo está cerca. Para mí será un día especial, de nervios y de emociones. Estoy tranquilo porque creo que junto a mi equipo, hemos hecho los deberes durante estos cuatro años. Espero que amanezca un día espléndido y que los vecinos y vecinas de Ripollet recompensen nuestro esfuerzo dando su confianza a nuestro proyecto.

Debat electoral a Ripollet ràdio

Ahir a la tarda, Ripollet ràdio ens va convocar a set dels vuit candidats a l’alcaldia a un debat (el representant de Plataforma de Catalunya no va assistir-hi), que per primera vegada es transmetia amb imatge per Internet i es va poder seguir per les xarxes socials http://www.ripolletradio.cat

El debat es va dividir en tres parts: valoració dels darrers quatre anys, propostes de futur i conclusions.

Al marge de la opinió que cada candidat va oferir de la seva visió de la política local i la situació de Ripollet, em va sobtar la falta de propostes concretes de futur per part dels candidats dels dos dels grups que actualment tenen representació municipal: Víctor Diéguez del PP i Eduardo Giménez del COP (CpR).

Tant l’un com l’altre van oferir un seguit de frases fetes, inconnexes, que no diuen res, només generalitats. Governar un poble com Ripollet requereix de compromisos concrets, que els veïns els coneguin per poder fer seguiment i demanar comptes, tal com ha fet el PSC amb l’edició d’un programa electoral amb propostes concretes, realistes i d’acord amb les necessitats que ens demanen els nostres veïns, el qual ha estat bustiat a tot el poble. Ni el PP ni el COP van fer cap proposta. Molt pobre.

Tot i així, es van dedicar a criticar estils de govern i carregant les tintes amb els polítics. Què son ells?

Estic segur que aquesta actitud és perquè se senten per sobre de tot i de tothom. Quan li vaig dir al representant del Col·lectiu Obrer Popular (COP) que la seva paraula estava en entredit, perquè fa uns anys, quan era un líder veïnal, va dir que mai utilitzaria les mobilitzacions de l’Ecoparc per fer política, i ara es presenta com a cap de llista d’un partit polític, no va saber què respondre. Ja ha aconseguit el que volia, ha trigat 8 anys, però ho ha aconseguit. Al menys que no doni lliçons a ningú, i menys amb un discurs, quasi insultant i agressiu.

El cas del representant del PP encara es pitjor. En la seva pugna amb els partits neofascistes Plataforma per Catalunya (PxC) i Moviment Socials Republicà (MSR) per disputar-se els vots, han plantejat un discurs racista: PRIMER ELS DE CASA. Quan li vaig preguntar quim eren els de casa, va respondre: ELS DE CASA SON ELS ATURATS!!! i es va quedar tan panxo. És increïble, però cert. Es una irresponsabilitat jugar amb aquestes coses i només espero que el PP pagui algun dia el mal que està fent a la nostra societat amb aquests debats. Ripollet és un model de convivència, un dels nostres bens més preuats, que no és casual, sinó fruit d’una política seriosa feta des de fa molts anys, on des de sempre s’ha treballat per integrar als nouvinguts, des de l’escola a la integració a la nostra xarxa social. No ens mereixem aquests personatges.

Aquests són els mateixos que prediquen el mes per menys. Volen abaixar impostos i taxes i incrementar serveis i ajudes. Però no expliquen com. Quin és el seu model? On s’aplica el model PP per anar a veure’l? A Madrid? La ciutat més endeutada d’Espanya? A València o Murcia? Les comunitats amb més atur d’Espanya? Aquest discurs, amb els temps que corren, ja no cola.

Em va sorprendre també el desconeixent tan important del funcionament de l’administració local per part de la majoria dels candidats (els del PP i COP no tenen excusa perquè son regidors de l’Ajuntament). Queda molt be dir que si ells governessin contractarien per fer les obres a les empreses de Ripollet i a treballadors de Ripollet. Què no saben que existeix una llei de contractes de l’administració pública? És que volen contractar irregular i il·legalment?

Si volem dignificar la política, el primer que hem de fer tots plegats és no enganyar la gent. No tot si val. Podem debatre sobre com ho farem per reactivar l’economia local, per generar ocupació, per atraure empreses, però sense dir bestieses com la de contractar només “els de casa”.

El PSC ofereix un seguit de propostes adaptades a la nostra realitat, a la situació econòmica, ambicioses però realistes, fruit d’un procés participatiu amb entitats locals i amb nombrosos veïns que ens han fet arribar les seves idees i les seves inquietuds http//ripollet.municipals2011.cat. I plantegem portar-les a terme amb l’aval de la feina feta, amb transparència en la gestió dels recursos públics, i amb la serietat d’un grup de persones que estimen Ripollet, preparades, honestes i treballadores.

El proper diumenge els veïns i veïnes de Ripollet decidiran si guanya la serietat o la demagògia.

foto:ripollet.cat