Ripollert disposa d'un nou tanatori

Dissabte passat varem inaugurar el nou tanatori a Ripollet. Un edifici emblemàtic i modern, al carrer Bilbao i al costat del vial del riu Ripoll.

A la inauguració oficial es van acostar regidors i regidores de l'Ajuntament, representants d'entitats i Associacions de Veïns del poble així com membres de l'empresa adjudicatària del servei i tècnics que han col.laborat en la construcció.

Ahir diumenge, durant dues hores, tots els veïns que van voler van poder realitzar una visita guiada.

El meu discurs d'inauguració:

Segurament, per a un alcalde, inaugurar un nou equipament,  és una de les tasques més agraïdes de la seva feina.

Inaugurar un equipament, com el que inaugurem avui, en aquests moments difícils, encara té més valor. Per desgràcia, no son temps en què els Ajuntaments incorporin nous equipaments als seus municipis.
La difícil situació econòmica que vivim, a la qual, els Ajuntaments no som aliens, la falta d’un finançament just i les noves lleis que ens afecten de manera negativa, fan que sigui molt complicat, quasi impossible, poder fer inversions directes. I no hi ha dubte, que això també afecta negativament a l’economia local, perquè els Ajuntaments, som uns dels motors econòmics més importants dels nostres pobles i ciutats.
Aquest nou tanatori donarà resposta a una reivindicació veïnal i a un compromís del govern municipal que tinc l’honor de presidir.
Aquest nou tanatori millorarà notablement les condicions i la qualitat d’un servei bàsic per als nostres veïns i veïnes. I és cert que mai ens agradaria visitar-lo ni fer-lo servir, perquè quan ens apropem a un tanatori normalment és per donar condols o acomiadar persones estimades.
Però també és cert què son moments què necessitem instal·lacions modernes, amb espais agradables, amplis, lluminosos, accessibles, amb aparcaments i amb tots els serveis necessaris. Aquest tanatori te tot això.
Ripollet, a poc a poc ha anat configurant una xarxa important d’equipaments que donen un servei de qualitat als veïns i veïnes. I ens hem de sentir orgullosos, perquè tot i ser un municipi amb recursos escassos, estem a l’alçada de qualsevol altre municipi del nostre entorn.
Equipaments com el teatre-auditori, el molí d’en rata, la biblioteca, el centre cultural, el casal d’avis, el mercat o el poliesportiu son bons exemples de gestió i d’utilització. Equipaments molt valorats pels usuaris, com també ho serà aquest tanatori. Estic convençut.
Tot i la crisi, des de el govern municipal sempre hem apostat per mantenir els serveis públics i la seva qualitat. Els pressupostos municipals així ho reflecteixen. És una qüestió de prioritats.
A vegades, però, hi ha serveis què, per les seves característiques, els Ajuntaments, tot i mantenir la titularitat del servei públic, els administrem a través de concessions amb el sector privat. L’exemple dels serveis funeraris és un d’ells. I creiem que això és positiu, perquè permet, entre d’altres coses, facilitar la incorporació de nous equipaments i serveis.
Amb tota seguretat, sense el concurs de l’adjudicatari, l’empresa Truyols, difícilment Ripollet disposaria avui d’aquest equipament. Un cost de 2’7 milions d’euros què no ha tingut cap repercussió en les finances locals, i què d’altra manera, ni per qüestions de disponibilitat pressupostària ni tampoc per la obligada aplicació de la llei d’estabilitat pressupostària, l’Ajuntament de Ripollet hauria pogut assumir.
Des del govern municipal ens sentim orgullosos d’aquesta gestió i d’aquest equipament, el projecte més important d’aquest mandat.
Per acabar, deixeu-me que us digui que, a nivell personal, el dia d’avui és un dia especial. Perquè,durant els darrers quatre anys, juntament amb els regidors de serveis municipals, l’anterior,  Antoni Francolí i l’actual, Joan Fandos hem viscut aquest projecte molt a prop. Amb molta il·lusió i en alguns moments, amb molta angoixa. Perquè realitzar aquest projecte no ha estat fàcil, hi ha hagut complicacions, que en un moment determinat, inclús va posar en risc el propi projecte.
I és per això que vull donar les gràcies a tots els que ho han fet possible: els serveis municipals de l’Ajuntament, els jurídics, els serveis tècnics, l’arquitecte del projecte, l’empresa constructora i especialment l’empresa concessionària Montserrat Truyols, què tot i les dificultats sempre ha sabut surti’ns-en.
Des d’avui disposem del millor tanatori i del millor servei. Els veïns i veïnes de Ripollet s’ho mereixen.


Moltes gràcies.

http://info.ripollet.cat/asp/llistat_noticies.asp?ID=19988

http://www.revistaderipollet.cat/?p=8858

Ciudadanos de Cataluna

Aquest és el títol de l’article que publica avui el prestigiós jurista Francisco Rubio Llorente a La Vanguardia. Recomano la seva lectura.

http://www.caffereggio.net/2014/01/23/ciudadanos-de-catalunya-de-francisco-rubio-llorente-en-la-vanguardia/
Tinc la sensació, què el debat més important de la història recent de Catalunya no s’està fent amb rigor. Hi ha excessiva manipulació de l’opinió pública, massa utilització partidista dels mitjans de comunicació, massa militància mal informada exaltada i radical, que es dedica a catalogar entre bons i dolents catalans, a vegades, acusant de traïdors els què no pensen com ells (la setmana passada van aparèixer a les xarxes socials les fotos dels diputats del PSC que no van votar al Parlament junt amb el bloc independentista acusant-los de traïdors).

Es veu que caminem cap el pensament únic, això que és tant perillós en democràcia, i què la història ens ha ensenyat cap a on deriva. La fractura social dels catalans s’està eixamplant a gran velocitat, mentre els nostres responsables polítics miren cap a altre costat, si no és el cas que la fomenten.

El cert és que el debat soberanista ho tapa tot. Ahir es van aprovar al Parlament els pressupostos més restrictius de la democràcia, i la notícia va ser que s’havia canviat de lloc al tres diputats denominats díscols del PSC. No anem be.

Per sort, cada vegada més, hi ha persones (d’aquelles que s’anomenen no polititzades) que introdueixen nous elements a aquest debat tant important, si més no, per fomentar la reflexió. Crec que això ho hauria de fomentar el propi govern, a través dels mitjans de comunicació públics. Debats relaxats, amb persones qualificades, amb diferents punts de vista, que ens poguessin explicar els pros i contres de tot això que ens estan venent com si fos un Shangri-La. Estem saturats d’informació (cansats diria jo) i en canvi estem desinformats. És un contrasentit.

Els elements que ens posa sobre la taula el catedràtic de dret constitucional i ex president del Consell d’Estat Francisco Rubio Llorente, i la reflexió que fa al voltant d’aquesta qüestió no hauria de passar desapercebuda i s’hauria de tenir en compte en una societat madura. Però em temo que aquí estem per altres coses.

Vuelta a la normalidad

El día de Reyes marca el final de las llamadas fiestas navideñas (para algunos, vacaciones de Navidad).

Mañana se retoma el curso escolar. Seguramente el hecho más significativo que nos devuelve de lleno a la normalidad: trasiego de gente por las calles, coches arriba y abajo en los horarios de entradas y salidas, ese sonido maravilloso de niños por todos sitios, etc.

Dicen que el consumo se ha incrementado estas fiestas, en comparación con el año pasado, que se están vendiendo más coches, que se prevé una gran campaña de rebajas, que la famosa prima de riesgo ha bajado de los 200 puntos, que en 2013 ha bajado el paro (aunque sea como consecuencia de que hay menos personas que lo buscan), y en Ripollet concretamente durante 2013 se ha reducido en 315 personas (un 7’5%).

Son datos positivos, que ayudan a levantar la moral colectiva, que falta hace, pero que aún no es suficiente para volver a ilusionar a una sociedad triste y decaída. El impacto de la crisis en todas (o casi todas) las familias ha sido brutal. Cualquiera que se pare a analizar su situación hace 5 años y la compare con la de ahora, se dará cuenta del gran retroceso que se ha producido. Un retroceso material (ganamos menos y trabajamos más) pero sobre todo, un retroceso en derechos y bienestar (sanidad, educación, pensiones, servicios sociales, derechos civiles, laborales,…)

Sin duda, saldremos de la crisis y nos recuperaremos como sociedad, pero los derechos perdidos tardaremos mucho más en recuperarlos, si es que los recuperamos. Me entristece ver que nuestro país, puntero a nivel mundial en derechos civiles retrocede a los años más oscuros de nuestra reciente historia, con la aprobación de leyes como la reforma (mejor dicho, contrarreforma) del aborto. Y eso no es culpa de la crisis, es pura ideología.

Tenemos por delante un año 2014 movidito (también apasionante) políticamente hablando: elecciones europeas (el primer test al gobierno de Mariano Rajoy), Primarias en el PSC y por primera vez en el PSOE, y por supuesto, el debate soberanista, que lo tapa todo, con la famosa consulta pendiente (al final, serán elecciones) y Rajoy mirando hacia otro lado.

Esperemos que podamos conservar la magnífica convivencia que disfrutamos y que nuestros representantes políticos sepan hacer bien su trabajo, que no es otro que solucionar nuestros problemas.

Salud y Feliz Año!

Salud para el 2014

 

Mucha salud para el próximo año 2014, porque la vamos a necesitar. Brindo porque seamos felices, porque seamos capaces de superar las dificultades, porque se vean cumplidos nuestros deseos y porque seamos capaces de mantener ese bien tan preciado que es la convicencia entre las personas.

Els ajuntaments diem PROU!

Avui, dia 12 del 12,a les 12, els ajuntaments d’Espanya sortim al carrer per dir prou!

Prou d’atacs i ingerències a l’autonomia local.

Perquè aquesta llei envaeix l’autonomia local, perquè envaeix competències de l’estatut d’autonomia de Catalunya, perquè és una llei que va contra el principi de subsidiarietat que estableix la Carta Europea d’autonomia local, perquè representa una regressió democràtica, perquè és una llei que no estalvia recursos econòmics, però sí retalla serveis bàsics que es presten als ciutadans i que garanteixen la cohesió social dels nostres pobles i ciutats, perquè és una llei clarament ideològica que pretén un canvi de model en la nostra estructura social i democràtica.

Per tot això, els ajuntaments, sindicats, treballadors públics i entitats rebutgem el projecte de llei de reforma local.

http://www.acm.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Manifest%20LRSAL_ACM-FMC-UGT-CCOO.pdf

 

El ‘efecto túnel’ de la recuperación

Este artículo ha sido publicado hoy en El Periódico por el catedrático de política económica de la UAB Antón Costas. Un análisis comparativo, con un ejemplo más que elocuente de lo que le puede pasar a la sociedad española si la recuperación económica no se traduce en una mejora para todos y en una disminución de las desigualdades que ha acrecentado esta crisis.

España tiene experiencia en las nefastas consecuencias de un mal reparto de la mejora de la riqueza

La economía española ha dejado atrás la recesión, pero muchos ciudadanos no se lo acaban de creer. Ellos no notan ninguna mejora en su situación.

 Sin embargo, no solo el Gobierno, sino muchos financieros y grandes empresarios, afirman que se ha iniciado la recuperación. El banquero Emilio Botín ha dicho que el dinero entra a raudales en España. Para César Alierta, presidente de Telefónica, la recuperación es un hecho. La liquidez en las cajas de las grandes empresas mejora notablemente. Y la bolsa experimenta un fuerte repunte.

 Pero esta mejora no llega, al menos de momento, a la población de a pie. Esta percepción de desigualdad puede dar lugar a un efecto túnel con graves consecuencias para el crecimiento económico y la vida política. Déjenme explicar esta metáfora.

 Imaginemos que vamos circulando por una carretera de dos carriles, entramos en un túnel y de repente la circulación se para. No sabemos lo que ocurre, ni vemos la salida. Estamos enfadados, pero ver que todos están en la misma situación nos hace tolerantes. Contenemos nuestro enfado, apagamos el motor y esperamos.

 Después de un rato más o menos largo, observamos que los coches del carril de la derecha comienzan a moverse. Nosotros aún no, pero suponemos que de un momento a otro también nuestro carril se pondrá en marcha. Toleramos que los otros mejoren, porque esperamos que nosotros también lo haremos. Ante esa expectativa, encendemos el motor y quedamos expectantes.

 Pero va pasando el tiempo y no arrancamos, a la vez que vemos con irritación que los coches de nuestra derecha circulan cada vez a más velocidad. Comenzamos a mosquearnos. Para más inri, algunos de los conductores de la derecha que pasan a nuestro lado se vanaglorian de su mejora y nos hacen algún gesto provocador con la mano Llegados a este punto, nuestro malestar llega al límite y dejamos de ser tolerantes. O todos o nadie. Y cruzamos nuestro coche bloqueando el tráfico.

 ¿Es una simple ficción lo que acabo de contarles? No. Los cambios repentinos en la tolerancia de la sociedad hacia una recuperación desigual son frecuentes. La historia de nuestro país nos ofrece un ejemplo significativo para el momento actual.

 Ocurrió en la segunda mitad de los años 80. En 1986 la economía española comenzó a salir del largo túnel de la recesión que se había iniciado con la segunda crisis mundial del petróleo de 1979. El primer Gobierno socialista de la democracia, presidido por Felipe González, aplicó a partir de 1983 una política no pactada de reducción de los salarios nominales. El objetivo era favorecer la recuperación de los excedentes empresariales. El argumento del ministro de Economía, Miguel Boyer, fue que esa política impulsaría la inversión empresarial, la recuperación y el empleo y acabaría siendo beneficiosa para todos.

 Los dos grandes sindicatos mayoritarios, UGT y CCOO, mal que bien contuvieron su malestar y dieron un margen al Gobierno a la espera de ver si la recuperación tenía los resultados anunciados. La recuperación se inició en 1985, coincidiendo con la entrada de España en la Comunidad Económica Europea. Los capitales extranjeros comenzaron a entrar a raudales. Los primeros beneficiados fueron los inversores especulativos. La bolsa española se disparó.

 Pero esa mejora solo estaba beneficiando a los que circulaban por el «carril de la derecha». Una gran parte de la sociedad española inicialmente toleró esa mejora parcial. Pero poco a poco comenzó a mosquearse con la situación de desigualdad que creaba la recuperación. Los sindicatos comenzaron a reclamar el dividendo social de la recuperación. Y viendo que la cosa no mejoraba, cambiaron su tolerancia con la desigualdad y convocaron la primera huelga general de la democracia, el 14 de diciembre de 1988. El éxito fue enorme. El país se paralizó totalmente durante 24 horas.

 Aquel giro en la tolerancia hacia el reparto desigual de los beneficios de la recuperación aumentó el conflicto social y debilitó la capacidad reformadora del Gobierno de Felipe González. El nuevo ministro de Economía, Carlos Solchaga, confió entonces las reformas a la presión que vendría de fuera con la entrada de la peseta en el sistema monetario europeo. El resultado fue un fiasco. Muchas pequeñas y medianas empresas tuvieron que cerrar. El modelo productivo español se orientó hacia las actividades especulativas y en contra de la industria.

 La moraleja de este cuento es que una recuperación mal gestionada puede dar lugar a un efecto túnel, con consecuencias sociales y económicas perversas. Nuestros gobiernos y nuestras élites empresariales deberían tenerlo en cuenta y aprender de esta historia.

Un escenari desitjable per al 2015

Aquest article publicat ahir a El Periódico pel Vicepresident de Federalistes d'Esquerres Antonio Sitges-Serra sembla el conte de la lletera. Tothom te dret a somniar, i a vegades, els somnis es fan realitat.

«En la història d'Espanya, els separadors han precedit els separatistes».
Luis Moreno

D'aquí dos anys tindran lloc les eleccions legislatives més transcendents de la democràcia. Hi ha en joc la credibilitat d'Espanya i el prestigi de la política. Mentrestant...

1. El Rei haurà abdicat en el seu fill, Felip. A Joan Carles li resulta cada vegada més difícil complir amb els seus compromisos; però la salut no és la raó per la qual el Monarca es retira al seu escorial. Assumeix que la seva missió s'ha acabat i que Espanya enfila una segona regeneració moral i política per a la qual fan falta nous ànims i sang jove. En el seu fill hi ha dipositada la confiança de la Casa Reial; reté encara cert carisma i s'ha fet amb l'elit política mundial amb discreció i cortesia.

2. A Catalunya la consulta ha fracassat; o bé no s'ha arribat a celebrar o s'ha fet en un clima crispat al voltant d'una pregunta inacceptable per més de la meitat dels catalans. El carreró sense sortida en el qual es van endinsar Mas i Junqueras s'ha tornat fosc i solitari. CiU es troba a un pas de l'abisme electoral i a un pas de desaparèixer. Alguns dels seus notables ja han abandonat el vaixell. ERC perd la seva raó de ser. Ciutadans recull les despulles del PP i creix. L'esquerra federalista remunta. Molts catalans se senten traïts, però s'adhereixen a la realpolitik i accepten negociar un nou estatus per a Catalunya que no impliqui canviar la senyera de Guifré el Pilós per l'estelada messiànica.

3. Novembre del 2015: eleccions legislatives. L'anèmica recuperació econòmica no arriba a beneficiar les classes mitjanes. Minat pels casos de corrupció, el PP rep un càstig a les urnes. El PSOE -que ha abandonat el jacobinisme com va abandonar al seu dia el marxisme- guanya sense majoria absoluta. El vot es fragmenta i el país es troba en una situació econòmica, política i educacional crítica. El sentit comú i la imperiosa necessitat d'abordar units el mal pas pel qual estem passant s'imposa als interessos de partit. La nova fornada de polítics al Congrés pacta un govern pluripartidista de concentració -a l'estil del que passa a Alemanya des del 2005- presidit pel PSOE. El rei Felip promou i beneeix l'acord entre forces, i els ciutadans, admirats, atorguen un vot de confiança a les institucions de l'Estat.

4. En l'agenda política una qüestió prioritària: la reforma constitucional. Aborda dos temes urgents: la regeneració democràtica i la política territorial. Es constitueixen les corresponents comissions amb profund sentit d'Estat. La insostenible desafecció política obliga a: 1) una nova llei de partits i el seu finançament, 2) una suspensió de la disciplina de vot, 3) llistes obertes i 4) eleccions primàries obligades.

5. La qüestió territorial es tracta amb generositat, amplitud de mires i amb ànim de trobar una solució que aspiri a ser definitiva. No pot ser cap altra que la federalització d'Espanya. Compartir el poder, evitar duplicitats, aprimar l'Administració, assegurar polítiques socials d'abast universal i reequilibrar les polítiques fiscals entre les autonomies amb especial consideració amb les nacionalitats històriques. El Senat es converteix en el fòrum de representació territorial. Els senadors no s'escullen per províncies.

6. Es convoca la ciutadania a un referèndum en el qual s'aprova la reforma constitucional per àmplia majoria malgrat les reticències del nacionalisme populista i dels republicans de l'elit intel·lectual. L'ambient al carrer és festiu. La unitat entre els partits per fer sortir el país del profund impàs en què es troba comença a donar els seus fruits i és celebrada pel poble que es manifesta. A Europa, el país comença a recuperar la credibilitat perduda per tantes picabaralles, tant totxo dolent i tants informes Pisa desfavorables.

7. La política recupera l'agenda social i posa els mercats al seu lloc. Havent vist el que s'ha vist, el neoliberalisme cedeix terreny: els ciutadans no permetran mai més que les decisions sobre el seu present i el seu destí es prenguin als despatxos de la banca o de les multinacionals. Amb això es posa límit, entre altres coses, a la medicalització social i es pacta una cartera de serveis sanitaris mínims sostenible i comuna a tots els espanyols; aquests, al seu torn, assumeixen més responsabilitat en la gestió de la seva salut. Repunta la natalitat i, per primera vegada en molts anys, l'edat materna del primer part baixa.

Ens queden dos anys perquè es facin possibles molts somnis. Som-hi.

Pere Navarro a Ripollet

El nostre Primer Secretari Pere Navarro va participar ahir al Consell obert de Federació que es va celebrar a Ripollet.

El Teatre Auditori del Mercat Vell va acollir la trobada on militants i simpatitzants varem poder adreçar-nos directament al Primer Secretari del PSC traslladant inquietuds i reflexions en aquests moments políticament tant intensos i transcendents.

El format de l’acte, destinat a debatre sobre els temes que interessen als assistents va ser tot un èxit. Dues hores i mitja on es van traslladar diferents preguntes relacionades amb la situació política actual, no només amb les qüestions territorials, si no sobretot amb la preocupació per les retallades en l’estat del benestar.

Pere Navarro va contestar totes les preguntes sense refusar cap tema. Va reconèixer errors del passat i també va insistir en reivindicar totes aquelles conquestes socials aconseguides amb governs socialistes i que el govern del PP està liquidant dia rere dia.

Per la part que ens toca, agraïm a la Federació del Vallès Sud haver escollit Ripollet per a la celebració d’aquest Consell.

El triunfo de la intransigencia

Un buen artículo de Antoni Puigverd publicado en La Vanguardia. Recomiendo su lectura

El riesgo de incendio aumenta a ojos vista. Desde la sentencia del TC sobre el Estatuto (2010) la tensión política no ha dejado de aumentar. Nada queda al margen de la tensión. Plazas y carreteras se han convertido en medidores de fuerza política. Ventanas y balcones privados se convierten en abanderadas embajadas. Cenas de trabajo o de amistad se transforman en ágoras de discusión o de forzadas elipsis. Los medios de comunicación hierven cada día, cocinados con declaraciones y contradeclaraciones de tono pétreo, terco, recalcitrante. Cada día un histrión llama a la puerta. Será un cantante en horas bajas, un exministro ocioso o un vendedor de humo. Cada uno de ellos obtiene una cuota de audiencia infinitamente superior a su valor. Los pícaros hacen su agosto en tiempos de intransigencia.

Las posiciones equilibradoras han perdido esmalte y audiencia. La tensión entre estelada y rojigualda no admite matices, borra todas las gradaciones de color. Eso llena de felicidad a los que buscaban la confrontación (para saber en qué momento arranca el proceso actual basta con analizar los resultados que obtiene la ERC de Carod cuatro años después de la mayoría absoluta de Aznar). Pero mientras los partidarios del todo o nada están eufóricos, un amplio segmento de la ciudadanía se está quedando huérfano.

Los intransigentes están convencidos de que se acerca una solución histórica (la independencia de Catalunya, la sumisión definitiva de Catalunya). Mientras tanto, la inquietud se apodera de un sector que cree estar siendo empujado hacia el precipicio. Este segmento no conforma un bloque monolítico. Contiene ideologías y sentimientos de pertenencia diversos, no siempre coincidentes, a menudo contradictorios. Pero convergen en un punto: no querían que las cosas tomaran ese cariz intransigente. Conscientes de la complejidad interna catalana y de la complejidad española, se habían acostumbrado hasta ahora a los equilibrios inestables que genera el país real. Habían aprendido a desconfiar de las soluciones mágicas, definitivas. Consideraban que, en un país tan diverso como el nuestro, el triunfo de la civilidad consistía en aprender a practicar el arte de ceder el paso. Ahora lamentan la contumacia de unos y el aventurerismo de otros; temen el choque de trenes; lamentan que las emociones nacionales contaminen las relaciones de amistad o de trabajo; están viendo comprometidos sus negocios, sus intereses, sus empleos.

No comparten la idea, tan extraña a la tradición catalana, del “o patria o muerte”. El soberanismo sostiene que, de persistir las circunstancias actuales, Catalunya está abocada a la desaparición; pero esta creencia es discutible. Es una opinión, más o menos argumentada, transformada en dogma determinista. Muchos no la comparten. El irredentismo es muy sugestivo y popular, pero deja el relato político catalán sin un plan B. Los que temen la ruptura que el proceso actual puede suscitar, no comparten el relato catastrofista. Ni quieren jugar todo a una sola carta. Lo que más les asusta es la separación de los catalanes en dos bloques nacionales.

El catalanismo había compartido siempre un valor sagrado: la unidad civil. La unidad encabezaba la jerarquía ideológica del catalanismo desde mucho antes de la clandestina Assemblea de Catalunya (desde 1947, cuando catalanes que habían combatido a una y otra trinchera, se reconciliaron simbólicamente en Montserrat). Para garantizar, salvar o promover esta unidad, todas las corrientes catalanistas que combatieron el franquismo y que construyeron la autonomía renunciaban a sus objetivos máximos. El desplazamiento del catalanismo transversal hacia el soberanismo o al españolismo está implicando, entre otras muchas cosas, la quiebra del valor de la unidad transversal. El soberanismo cree que la ruptura con España es esencial para supervivencia de Catalunya. Tan esencial que -sostienen- debe pasar por encima del riesgo de desunión civil.

El riesgo de la desunión ya se observa en el derecho a decidir. Ciertamente, las encuestas están dando una mayoría abrumadora a los que desean un referéndum. Ahora bien, el derecho, innegable, de los que quieren romper o mantenerse unidos ha pasado como una apisonadora por encima de un segmento muy amplio: el que no quería decidir. Durante años, el futbolista que expresaba los sentimientos de esa mayoría era Xavi, el centrocampista del Barça. Preguntado por los periodistas sobre qué selección elegiría, en caso de que pudiera hacerlo, él respondía: “¡No me obliguéis a elegir!”. El derecho de los que sí querían elegir, como Guardiola, era idéntico al de Xavi, por supuesto. Lo afirman los soberanistas: el derecho a romper tiene el mismo valor que el derecho a unirse. Estoy de acuerdo. Camacho o Rivera se equivocan cuando acusan a los soberanistas de dividir: también dividen los que imponen la unidad basándose en una interpretación restrictiva de una Constitución que ni los ponentes (Miquel Roca, Herrero de Miñón) reconocen como propia. Ahora bien, para conseguir que los separadores y los separatistas puedan dirimir su pleito, ha sido necesario rasgar los sentimientos e intereses de la mayoría catalana que quería la unión en la diversidad.

Los intransigentes están ganando. Los que están siendo obligados a ceder son los inclusivos. Estos están siendo obligados a elegir bando. Será una decisión democrática, dicen los soberanistas. No digo que no. Pero será una democracia cortada a medida de los intransigentes.

19 de Octubre 2013. Día Contra el Cáncer de Mama.

Primero, un nuevo acuerdo; después, la consulta

Execelente artículo de Ramón Jáuregui. Una mente lúcida.
http://www.lavanguardia.com/politica/20130930/54388153406/primero-acuerdo-despues-consulta.html