Aquest és el títol de l'article que Francesc-Marc Álvaro ha publicat avui al diari La Vanguardia. Crec que és una bona reflexió d'una persona que no és alcalde.
Us proposo un joc: imagineu, per una estona, que sou l'alcalde de la
vostra ciutat o del vostre poble. Ho heu d'imaginar fent un esforç per
anar al detall: serveis que cal mantenir en funcionament com sigui,
ciutadans que demanen coses, nòmines que cal pagar al dia, proveïdors
que presenten factures, emergències que sorgeixen, queixes que són
competència d'altres administracions però que acaben arribant a la
vostra taula o quan us troben al mig del carrer... Imagineu tot això i, a
més, penseu en les dificultats financeres que, actualment, tenen la
majoria dels ajuntaments d'aquest país. Fet això, demaneu-vos si ser
alcalde és, en aquests moments, un càrrec envejable o una missió
iimpossible. La resposta sincera és ben clara.
Aquests dies, es parla de la voluntat del Govern espanyol d'abordar una simplificació administrativa per la via de reagrupar municipis. És un plantejament que a Catalunya no agrada gaire, ateses les dimensions i característiques del nostre país. En tot cas, qualsevol sap que les realitats locals no poden modificar-se per decret i que hi ha una sèrie de dinàmiques socials i culturals que van més enllà i més ençà dels mapes oficials. El vincle polític principal que manté qualsevol ciutadà d'una democràcia és amb el seu ajuntament i això compromet de manera especial els governants que tenim més a la vora. Potser no hi pensem prou.
Aquest vincle s'intensifica quan augmenten els problemes, com passa arran de la crisi. Els ajuntaments són avui, més que mai, la darrera protecció pública de les persones enmig de la tempesta. Les entitats socials i les famílies són essencials, però el sistema democràtic guanya o perd credibilitat i legitimitat quan els regidors de la nostra població fan o deixen de fer el que és important i per a la qual cosa han estat escollits.
Sempre m'ha semblat injust i desfigurador que les crítiques als polítics posin tothom al mateix sac. Les enquestes i els comentaris de la gent ens indiquen de manera descarnada que l'ofici de gestionar l'interès general desperta animadversions furibundes i menyspreus siderals. El polític és vist com el problema i no pas com l'encarregat de trobar solucions. Al marge de les generalitzacions, el fet és que, quan s'observen dirigents principals d'Espanya i d'Europa, la sensació que ens arriba és de desconfiança i d'inquietud. O no saben el que passa o no ens ho diuen clarament o les dues coses alhora.
Dit això, els nostres alcaldes i regidors no poden fer com alguns consellers i ministres: no poden posar-se de perfil i dissimular. Ells es relacionen amb la realitat sense les barreres que la política grossa col·loca entre governants i governats. Aquesta proximitat és un sinònim de veritat, per això les decisions dels nostres representants municipals demostren avui la qualitat intrínseca de la nostra democràcia. Em sembla, per la cara que fan molts alcaldes catalans, que ells són plenament conscients que, en aquest present que ens ha tocat, gestionen alguna cosa més que els recursos escassos de què disposem. Gestionen -ho dic sense exagerar- la màquina de l'esperança cívica.
Ubicats en aquest context, em sembla higiènic per a la moral col·lectiva fer un elogi públic dels alcaldes i regidors que piloten els ajuntaments. Ja sé que hi són perquè han assumit un compromís lliure i voluntari que, se suposa, els produeix alguna mena de satisfacció. D'acord. Amb tot, reitero el meu elogi a totes les dones i homes que avui dediquen el seu temps a salvar els mobles del nostre sistema democràtic i de benestar des del poder local. No són perfectes ni estan exempts de vicis i manies però són imprescindibles per evitar la sensació de desgavell brutal i desemparament que ens aclapara.
Sabeu quina és avui la feina principal de la majoria d'alcaldes un cop han intentat quadrar els comptes? Acompanyar la gent, sobretot els que ho passen més malament. El verb acompanyar sembla més indicat per explicar la tasca de capellans, psicòlegs i d'altres professionals de l'ànima, però aquí també hi va bé. La política ha de saber acompanyar, sobretot quan el governant no té més remei que dir "no" a moltes demandes de la ciutadania. Els alcaldes i regidors pronuncien la paraula "no" moltes vegades, saben que hi ha pocs cèntims a la caixa i que no es pot prometre el que no es podrà pagar. Fer política en aquestes condicions és un exercici delicat que ens posa a tots a prova.
Enrere queden els temps alegres en què els alcaldes podien inaugurar teatres, piscines, biblioteques i casals veïnals. Enrere queden els dies d'honors i festes, quan el negoci immobiliari generava uns recursos que permetien omplir fàcilment les arques consistorials de tots els pobles i ciutats. Llavors, els alcaldes eren personatges totpoderosos que es permetien viure els seus mandats en termes de competició: faré més que el meu predecessor, seré més popular que els que van manar abans, projectaré amb més força el nom de la meva vila... Ahir, els alcaldes eren simpàtics Reis d'Orient que podien fer realitat moltes il·lusions i avui són tristos gestors de l'escassetat.
Hem aterrat, finalment. Qui vol avui presentar-se a les eleccions municipals? Jo no, per descomptat. Per això tinc un gran respecte per aquells que hem triat perquè ens treguin les castanyes del foc.
Aquests dies, es parla de la voluntat del Govern espanyol d'abordar una simplificació administrativa per la via de reagrupar municipis. És un plantejament que a Catalunya no agrada gaire, ateses les dimensions i característiques del nostre país. En tot cas, qualsevol sap que les realitats locals no poden modificar-se per decret i que hi ha una sèrie de dinàmiques socials i culturals que van més enllà i més ençà dels mapes oficials. El vincle polític principal que manté qualsevol ciutadà d'una democràcia és amb el seu ajuntament i això compromet de manera especial els governants que tenim més a la vora. Potser no hi pensem prou.
Aquest vincle s'intensifica quan augmenten els problemes, com passa arran de la crisi. Els ajuntaments són avui, més que mai, la darrera protecció pública de les persones enmig de la tempesta. Les entitats socials i les famílies són essencials, però el sistema democràtic guanya o perd credibilitat i legitimitat quan els regidors de la nostra població fan o deixen de fer el que és important i per a la qual cosa han estat escollits.
Sempre m'ha semblat injust i desfigurador que les crítiques als polítics posin tothom al mateix sac. Les enquestes i els comentaris de la gent ens indiquen de manera descarnada que l'ofici de gestionar l'interès general desperta animadversions furibundes i menyspreus siderals. El polític és vist com el problema i no pas com l'encarregat de trobar solucions. Al marge de les generalitzacions, el fet és que, quan s'observen dirigents principals d'Espanya i d'Europa, la sensació que ens arriba és de desconfiança i d'inquietud. O no saben el que passa o no ens ho diuen clarament o les dues coses alhora.
Dit això, els nostres alcaldes i regidors no poden fer com alguns consellers i ministres: no poden posar-se de perfil i dissimular. Ells es relacionen amb la realitat sense les barreres que la política grossa col·loca entre governants i governats. Aquesta proximitat és un sinònim de veritat, per això les decisions dels nostres representants municipals demostren avui la qualitat intrínseca de la nostra democràcia. Em sembla, per la cara que fan molts alcaldes catalans, que ells són plenament conscients que, en aquest present que ens ha tocat, gestionen alguna cosa més que els recursos escassos de què disposem. Gestionen -ho dic sense exagerar- la màquina de l'esperança cívica.
Ubicats en aquest context, em sembla higiènic per a la moral col·lectiva fer un elogi públic dels alcaldes i regidors que piloten els ajuntaments. Ja sé que hi són perquè han assumit un compromís lliure i voluntari que, se suposa, els produeix alguna mena de satisfacció. D'acord. Amb tot, reitero el meu elogi a totes les dones i homes que avui dediquen el seu temps a salvar els mobles del nostre sistema democràtic i de benestar des del poder local. No són perfectes ni estan exempts de vicis i manies però són imprescindibles per evitar la sensació de desgavell brutal i desemparament que ens aclapara.
Sabeu quina és avui la feina principal de la majoria d'alcaldes un cop han intentat quadrar els comptes? Acompanyar la gent, sobretot els que ho passen més malament. El verb acompanyar sembla més indicat per explicar la tasca de capellans, psicòlegs i d'altres professionals de l'ànima, però aquí també hi va bé. La política ha de saber acompanyar, sobretot quan el governant no té més remei que dir "no" a moltes demandes de la ciutadania. Els alcaldes i regidors pronuncien la paraula "no" moltes vegades, saben que hi ha pocs cèntims a la caixa i que no es pot prometre el que no es podrà pagar. Fer política en aquestes condicions és un exercici delicat que ens posa a tots a prova.
Enrere queden els temps alegres en què els alcaldes podien inaugurar teatres, piscines, biblioteques i casals veïnals. Enrere queden els dies d'honors i festes, quan el negoci immobiliari generava uns recursos que permetien omplir fàcilment les arques consistorials de tots els pobles i ciutats. Llavors, els alcaldes eren personatges totpoderosos que es permetien viure els seus mandats en termes de competició: faré més que el meu predecessor, seré més popular que els que van manar abans, projectaré amb més força el nom de la meva vila... Ahir, els alcaldes eren simpàtics Reis d'Orient que podien fer realitat moltes il·lusions i avui són tristos gestors de l'escassetat.
Hem aterrat, finalment. Qui vol avui presentar-se a les eleccions municipals? Jo no, per descomptat. Per això tinc un gran respecte per aquells que hem triat perquè ens treguin les castanyes del foc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario