Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem, afirmavaMaquiavel, avançant-se
a l'actual situació de la política catalana, que s'ha convertit en un
espectacle en què la ciutadania contempla, a vegades il·lusionada, a vegades
fastiguejada, sovint incrèdula, una escenificació que, més enllà de les
aparents bones intencions i de les crides a l'èpica, no aporta cap resposta
tangible a les demandes legítimes de més autogovern, ni cap mesura concreta que
resolgui els problemes quotidians de la ciutadania.
Constato cada dia les dificultats per canviar aquesta manera de
fer instal·lada en la política catalana gràcies a CiU i al seu soci-principal
partit de l'oposició, ERC. Cap proposta sobre polítiques socials, cap mesura
sobre política industrial, cap actuació de lluita contra l'atur proposades pel
grup socialista tiren endavant, com si la política romana del Panem et circenses s'hagués instal·lat a la Catalunya
actual, però sense pa.
La banalització del llenguatge també forma part d'aquesta nova
política. Paraules com dignitat o democràcia són desvirtuades a força de ser
utilitzades com a pedres contra l'adversari polític. Apel·lava a la dignitat,
des d'aquestes mateixes pàgines dilluns passat, el màxim dirigent del partit
que ha permès tirar endavant uns pressupostos que van contra la dignitat del
poble de Catalunya.
Però
poc digne és aprovar un pressupost amb 200 milions de noves retallades en
educació, amb 800 milions de noves retallades en salut, amb l'increment dels
copagaments pels serveis d'atenció a la dependència. Poca dignitat hi ha a
consignar 2.300 milions en ingressos que no saben d'on trauran i que temo que
acabaran sent més retallades que pagarem, com fins ara, els treballadors i les
classes mitjanes. Molt poques lliçons pot donar qui s'ha convertit en còmplice
dels seculars aliats de la dreta, CiU i PP, i que ha sumat els seus vots a
polítiques de retallades.
La
voluntat popular i la llei electoral van situar ERC com a principal partit de
l'oposició. Però a Catalunya vivim el fet insòlit de veure com l'oposició s'ha
convertit en la crossa del Govern, una decisió legítima que no ha anat
acompanyada de la renúncia al rol de cap de l'oposició. Vivim, doncs, la poc
democràtica situació que el soci del Govern és el cap de l'oposició.
Mentrestant,
l'atenció política i mediàtica se centra en les estratègies parlamentàries per
fer possible la consulta. Una demanda de la ciutadania que els socialistes
compartim i recolzem. Crec fermament que els catalans i les catalanes tenim
dret a decidir la nostra relació amb Espanya. I estic convençut que les
estratègies que s'estan seguint aparentment per aconseguir aquesta consulta no
contribuiran a fer-la possible.
Ni
les decisions unilaterals d'una pregunta i una data, ni la presentació de
propostes al Congrés destinades a ser tombades per les majories, contribueixen
a la consulta. Contribueixen a engrossir la llista de greuges, a fomentar la
confrontació. Contribueixen, en definitiva, a aparentar que es treballa per a
la consulta quan només s'actua d'acord amb interessos electorals.
No
podem renunciar a lluitar contra la crisi, perquè fiar-ho tot a un futur
idíl·lic seria no estar a l'altura de les nostres responsabilitats. Catalunya
ens necessita. Ens necessita ara i aquí per tornar a la ciutadania els drets
que ha perdut, i per evitar que se'n perdin encara més, com pot passar amb la
reforma de la llei de l'avortament. Ens necessita per tornar a reconstruir el
sistema de benestar que tant ens havia costat construir i que en tan poc temps
les polítiques d'austeritat han tirat per terra.
Ens
necessita per posar en marxa verdaderes polítiques de reactivació econòmica
capaces d'invertir en el millor recurs que tenim, el capital humà. Ens
necessita per impulsar els sectors essencials per al nostre futur. Ens
necessita per fer possible, sense aparentar, un futur en què puguem decidir
democràticament i viure dignament. Aquesta és la verdadera lliçó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario