Interessant article publicat ahir a El Periódico por Miquel Iceta.
El “dret a decidir”, entès com a
figura jurídica reconeguda en el Dret internacional, no existeix. No hi ha cap
Tribunal davant del qual reclamar l’exercici d’aquest dret. El “dret a decidir”
busca fer prevaldre el principi democràtic en els casos en que el “dret d’autodeterminació”,
aquest sí reconegut internacionalment, no és aplicable segons els criteris
establerts per Nacions Unides.
Habitualment s’utilitza l’expressió
“dret a decidir” com a sinònim de “referèndum sobre la independència”, com si
la única decisió possible sobre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya
fos la de separar-se o seguir junts, com si no hi haguessin d’altres
possibilitats de relació. Des del meu punt de vista, és obvi que pronunciar-se
en referèndum sobre una reforma estatutària o constitucional seria també una
forma d’exercir el “dret a decidir”.
En tot cas, per tal que la
ciutadania de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el futur de les relacions
entre Catalunya i la resta d’Espanya tant sols hi ha un camí: el camí de la
negociació i el pacte entre les institucions catalanes i espanyoles.
En efecte, el sentit comú i fet
que Espanya és un Estat de dret, membre de la Unió Europea, que
reconeix l’existència de nacionalitats i el dret a l’autonomia de les
Comunitats Autònomes, obliga a descartar qualsevol decisió unilateral o
il·legal. Sols cal recordar la recent resposta oficial de la Casa Blanca a la
“petició de suport al poble de Catalunya en el seu esforç de decidir el seu
propi futur” que cito literalment: “Els Estats Units reconeixen la cultura
única i les tradicions de la regió catalana, però considera que l’estatus de
Catalunya és una qüestió interna espanyola. Estem segurs que el Govern i el
poble espanyol resoldran aquesta qüestió d’acord amb les seves lleis i Constitució”.
Per això és tan important que el
Parlament de Catalunya aprovés dimecres amb 104 vots favorables, una resolució
presentada per Pere Navarro (i que abans havia estat presentada al Congrés dels
Diputats per CiU) que deia: “El Parlament de Catalunya insta el Govern de la
Generalitat a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat, per tal de
possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir
sobre el seu futur”.
Difícil i llarg com és, aquest és
l’únic camí per poder exercir el dret a decidir, un camí radicalment diferent a
l’assenyalat per la declaració unilateral de sobirania també aprovada pel
Parlament però amb menys suport, que deia: “El poble de Catalunya té, per raons
de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. No
es pot iniciar una negociació prefigurant el resultat d’una decisió que
correspon exclusivament a la ciutadania. Confio que ningú caurà en l’error d’abandonar
el camí de la legalitat, el diàleg i la negociació, perquè això faria del tot
inviable l’exercici del dret a decidir. Seria una gran irresponsabilitat.
La principal responsabilitat dels
federalistes és la de seguir treballant per assolir el nostre objectiu polític
que no és altre que de fer d’Espanya un Estat federal a través de la
corresponent reforma constitucional que, arribat el moment, haurà de ser
sotmesa a referèndum dels ciutadans de Catalunya i de tota Espanya. Aquest
repte és el que mereix la màxima dedicació i compromís, perquè en la meva
opinió la independència no és la millor manera de servir els interessos de la
majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre país, és el federalisme, la unió
en llibertat, el projecte que millor garanteix el nostre present i el nostre
futur col·lectius.
