Fa un any, per aquestes dates tots parlàvem de la crisi i de quan s’acabaria. Però l’eix central del discurs polític eren els canvis de govern necessaris per frenar-la. Havia calat el missatge de desgast de l’oposició: la crisi era culpa dels governants de llavors. «Que en vinguin uns altres» s’havia convertit en la gran exigència al llarg del 2010. Aquí, a Catalunya, també a Espanya, i seguint un cercle concèntric cada vegada més ampli, així mateix a Europa.
Dotze mesos després som allà mateix, seguim parlant de la crisi i de quan s’acabarà, però a partir d’una altra realitat: hem tancat el cicle de tots els relleus governamentals possibles. I tenim gairebé tots els paràmetres empitjorats: hi ha més atur, l’economia no es reactiva, ningú resol l’escassetat de crèdit…A sobre, estem més endeutats que llavors malgrat que ens han retallat/degradat les prestacions socials, han congelat el salari mínim I els sous van a la baixa.
Seria injust dir que la culpa és dels que acaben d’arribar, especialment en el cas del Partit Popular, que ni tan sols ha tingut temps de començar a actuar. M’atreveixo a estendre aquesta mateixa consideració al Govern d’Artur Mas, que fa un any que pilota els comandaments –i ja ha cremat una quarta part de la seva legislatura– i als ajuntaments renovats al maig. Però rebutjo la gran excusa dels entrants, que diuen que el problema és la mala herència rebuda dels seus antecessors. O l’estenc, com a argument, a aquests mateixos predecessors, que en tot cas havien rebut al seu torn herències amb plom a
les ales. No van ser els governs ja descavalcats els que es van inventar la bombolla immobiliària, el descontrol sobre el món financer, el gegantisme d’una Administració pública afectada per les duplicitats o la deficient estructuració del mercat de treball. CiU distorsionava la veritat quan atribuïa al tripartit tot el que anava malament i prometia canvis miraculosos quan governés, i aviat tindrem la prova que també ho feia el Partit Popular a l’atribuir a Zapatero l’exclusivitat dels errors. A més de reconèixer això, s’ha d’afegir que CiU i PP s’equivocaven quan feien la traveta a les politiques dels seus ara antecessors amb actituds negatives i creant –jo crec que deliberadament– un profund pessimisme popular. ¿Per què? Perquè les dues formacions fan ara i faran
en el futur coses idèntiques a aquelles: retallar, acceptar les realitats que imposen les instàncies europees de les quals depenem, i començar a reestructurar les nostres coordenades internes ineficaces. En la mateixa línia, se li ha d’exigir a l’esquerra desallotjada del poder que no faci el mateix tipus d’oposició que li va tocar patir a ella. Com altres vegades, la història exigeix a l’esquerra que, després de fer de banyuda, es deixi castigar pels seus seguidors pel pecat de ser més responsable a l’oposició del que ho va ser la
dreta.
L’últim baròmetre català situa les crítiques de l’opinió pública al Govern de CiU per sobre de les que proferia contra el tripartit. Els ciutadans que accepten la necessitat objectiva de retallades estan contra les tisorades poc mesurades i poc equitatives de l’equip d’Artur Mas, que a més no van acompanyades de
reformes de fons i s’amaneixen amb errors formals importants. Estan
desconcertats per la política d’impotències que té voluntàriament
presoner el president de la Generalitat no de Mariano Rajoy, ai, sinó
d’Alicia Sánchez-Camacho, i als antípodes de totes les sensibilitats socials i nacionals que prometia.
Respecte a la política espanyola, els catalans saben que paradoxalment la complicitat Partit Popular-CiU de moment ja s’ha traduït en el fet que l’assaig general del que porten sota el braç els nous oracles econòmics, Montoro i De
Guindos, l’ha fet, i aquí, no a Castella-la Manxa, Mas-Colell; que el ministre català no és Duran sinó Jorge Fernández Díaz, encara que tal com estan les coses podria haver estat perfectament Boi Ruiz sense que cruixís res.
¿N’Aprendrem d’una vegada? ¿Es tornarà seriosa la política interior i exterior catalana després del que estem vivim? ¿Anirem cap al just i necessari reequilibri fiscal català sense insistir en la trampa del concert econòmic impossible? ¿Deixarem de jugar la carta que davant l’adversitat els nostres governants es consolin amb l’increment del sentiment generalitzat de frustració? Perquè aquest està sent fins ara el plantejament, malgrat que el desànim ciutadà agreuja la dimensió de la crisi i dificulta/frena la possibilitat que els emprenedors i les empreses que treballen bé trobin un mercat interior amb més confiança. Aquesta crisi dura més del que hauria d’haver durat a causa, entre altres coses, d’aquella desmoralització excessiva inicial provocada per afavorir el relleu polític, i per la tendència actual a amagar el verdader camí de sortida, que és treballar més així com reestructurar a fons tot el que és improductiu, a base de continuar agitant banderes partidistes tant des de la riba espanyolista com des de la riba sobiranista.
Aquest article ha estat publicat avui pel periodista Antonio Franco a El Periódico
No hay comentarios:
Publicar un comentario