El dilluns vam inaugurar a la sala d’exposicions del Centre Cultural una exposició magnífica, la qual, convido a tothom a visitar-la. Es tracta d’una exposició produïda per la Generalitat de Catalunya i que te com a objectiu difondre la important tasca que va desenvolupar una jove mestra suïssa, anomenada Elisabeth Eidenbenz al finalitzar la Guerra Civil, ajudant moltes dones exiliades embarassades, a tenir els seus fills en unes condicions dignes. Una actitud que fa uns anys va estar reconeguda per part de la ciutat d’Elna (Rosselló) i pel propi govern de la Generalitat amb la concessió de la Creu de Sant Jordi.
A més, aquesta exposició forma part de la trobada anual de Gegants que organitza la CRAC, i que tindrà lloc el proper diumenge amb la presencia de l’alcalde d’Elna el senyor Manuel Garcia. La veritat és que la CRAC sempre ens proposa exposicions que ens conviden a reflexionar. En aquest cas, aprofitant el 70 aniversari de l’exili.
Enhorabona i felicitats per la feina feta.
Temps per a la Diversió
Tot no ha de ser feina, i per tal de recuperar forces, encara que les físiques van quedar una mica malmeses, el dissabte vaig compartir una sortida amb els companys regidors i regidores del PSC de Ripollet amb les corresponents famílies. La sortida a Port Aventura ens va permetre compartir moments molt macos. Soc un privilegiat de tenir uns companys com els que tinc. És el meu millor patrimoni.
29 Festes de la Tardor
Aquest cap de setmana, el barri de Tiana-PontVell ha celebrat la 29 edició de les Festes de la Tardor. En el marc d’aquestes festes, el divendres, es va presentar un projecte conjunt entre els Ajuntaments de Cerdanyola del Vallès i Ripollet, que consisteix en iniciar un projecte de recerca per tal de recuperar la història més recent del barri, amb la col·laboració dels veïns i veïnes. El projecte, que porta per títol Pont Vell-Tiana, el vincle de la nostra història compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i és una experiència que donarà relleu a la intensa activitat que ha portat el barri en els darrers 50 anys.
Servei d’Orientació Jurídica del col·legi d’Advocats
La setmana passada vaig participar en una reunió amb la nova Junta del Col·legi d’Advocats de Sabadell que va tenir lloc als Jutjats de Cerdanyola del Vallès, juntament amb companys i companyes alcaldesses de la demarcació. Aquestatrobada s’emmarca dins d’una proposta del Col·legi d’Advocats als Ajuntaments per tal de signar convenis per establir un Servei d’Orientació Jurídica als ciutadans que ho necessitin. En aquest sentit, abans d’aquesta reunió, una delegació de la nova junta, encapçalada pel seu President Juan Antonio García Cazorla ens van presentar a l’Ajuntament de Ripollet aquest projecte i d’altres d’assessorament a les persones que pateixen violència de gènere o xenòfoba. Una bona proposta que caldrà estudiar i valorar.
El Ple municipal d’ahir, va aprovar, entre d’altres assumptes, una moció presentada pels partits del govern municipal, a la qual es declara com a prioritari trobar una solució a l’impacte de la C-58 al seu pas per Ripollet i al mateix temps, es va dissoldre la Comissió que ve treballant des de l’any 2003, perquè considerem que amb la feina d’aquests sis anys, hem esgotat les possibilitats d’arribar a un acord satisfactori.
A partir d’ara, s’obre una nova etapa, la qual, esperem que serveixi per agilitzar el procés i trobar una solució definitiva al problema que venen suportant els nostres veïns des de fa dècades.
El text íntegre de la moció és el següent:
L’impacte de l’autopista C-58 al seu pas per Ripollet és un problema sense resoldre, que el poble de Ripollet arrossega més de 30 anys.
L’any 2003 aquest Ajuntament, reunit en sessió plenària el dia 25 de setembre, va aprovar la creació de la Comissió Municipal de solucions a la C-58, integrada per representants de tots els grups municipals i del Fòrum Soterrem l’Autopista, amb l’objectiu de cercar una solució a l’impacte generat per aquesta via.
Des d’aquell moment fins l’actualitat, la Comissió Municipal ha treballat en un projecte que contempla el soterrament d’un tram de l’autopista i el cobriment d’un altre. Aquest projecte ha estat presentat i debatut en nombroses ocasions tant amb els responsables tècnics com amb els responsables polítics de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, essent sempre rebutjat per part seva. Per contra, des del mateix 2003, els responsables de la Generalitat han presentat fins a tres propostes diferents (cobriment, construcció d’una façana i depressió de l’autopista amb cobriment).
Les dues primeres propostes van estar rebutjades tant per la Comissió com pel veïnat. Quant a la darrera proposta, presentada per la Conselleria l’any 2008, en un primer moment va ser ben vista per la Comissió, sobretot pel que feia a la solució proposada per la banda del carrer de Sant Sebastià. Pel que fa a l’altra banda del pont de vianants, la pròpia Comissió va fer diverses aportacions i suggeriments per a millorar-la. La Conselleria hi va estar treballant i, a petició de la pròpia Comissió, el passat 7 de setembre es va fer una presentació a la qual estaven convidats els veïns i veïnes del barri.
Durant la reunió del dia 7 de setembre les pròpies persones que van fer aportacions per millorar el projecte es van manifestar obertament contràries a la proposta, arribant a afirmar que “era la proposta del govern municipal”. Aquest fet ha dut al govern a decidir que no dedicarà més temps ni esforços en una Comissió en la qual alguns dels seus membres només tenen per objectiu l’enfrontament polític i desgastar el govern municipal. En canvi, aquest govern sempre ha sabut estar a l’alçada, volent consensuar una mesura que realment solucioni el problema dels veïns i veïnes.
El moment actual és un moment clau per prendre decisions. Retardar o bloquejar les propostes només significaria no donar solució als veïns i veïnes que pateixen l’impacte de l’autopista. Els dos grups que integren el govern municipal estem decidits a treballar per solucionar el problema que afecta els nostres veïns i veïnes. Aquest és i ha estat sempre l’objectiu final que ha mogut aquest govern.
Per tot això, els grups municipals sotasignats proposen al Ple de l’Ajuntament l’adopció dels acords següents:
Primer.- Reiterar la importància que té per Ripollet solucionar l’impacte de la C-58 al seu pas pel nostre municipi. Trobar aquesta solució és un objectiu prioritari per al govern municipal.
Segon.- Dissoldre la Comissió Municipal de solucions a la C-58 ja que, amb la perspectiva d'aquests sis anys de funcionament, es fa evident que s'han esgotat les possibilitats que la pròpia Comissió tenia per complir els seus objectius.
Tercer.- Comunicar aquest acord al Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, a la Secretaria General de Mobilitat i a la Direcció General de Carreteres de la Generalitat de Catalunya, i a l’entitat Fòrum Soterrem la C-58.
El diumenge passat Ripollet va acollir el 2n Festival Line Dance organitzat per l’entitat local Ripollet Country, amb un gran èxit de participants i de públic.
Vaig tenir l’oportunitat de gaudir amb la diversitat de balls i coreografies, interpretats per grups de Ripollet i d’altres vinguts de la resta de Catalunya, fins i tot de les terres de l’Ebre. Des de fa temps, un grup de persones de Ripollet, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, treballant entorn l’entitat Ripollet Country, ens obsequia amb les seves actuacions i ens convida a participar i aprendre a ballar. Això ha propiciat que moltes persones s’hagin apropat, i cada vegada són més els que a través de cursets i amb l’estímul del Francesc i companyia col·laboren i participen.
Els tenim a la Festa Major, a la Festa del Avis, en actuacions dintre dels actes programats amb els nostres pobles agermanats, etc... Sempre estan disposats a col·laborar i això és d’agrair.
Moltes felicitats i enhorabona a tots/tes els que han participat en la organització del festival de diumenge. Tot un èxit.
Un altre article sobre el tema Arenys. Aquest és de Joseba Arregui i ha estat publicat avui a El Periódico.
El juego de la independencia
“Va banque!”, dicen que grita el crupier no sé si cuando se juega a la ruleta o a las cartas contra la banca en los casinos. Pero es un grito conocido para indicar que se cierra el juego, o que queda abierto el juego para el que quiera. Para lo que interesa en estas líneas, interprétese como que queda abierto el asalto a la banca, a la caja: se puede jugar todo contra todo.
Los padres vascoparlantes inculcaban antaño a sus hijos la conducta expresada en una frase sencilla: «Jokua ez da jolasa», es decir, el juego –la apuesta– no es un juego. En una sociedad en la que las apuestas en los frontones y en las plazas públicas en torno a los juegos populares eran una epidemia, en una sociedad en la que los predicadores atizaban, a lo largo del siglo XIX, más contra el pecado de la apuesta que contra los pecados del sexo, la frase poseía todo su sentido.
Hoy les resultaría a los padres bastante más difícil transmitir el valor implicado en la frase: todo se ha convertido en un juego. La economía se explica desde la teoría de los juegos, la vida se pone en juego permanentemente, las finanzas internacionales se han convertido en un juego de casino, las viviendas de protección oficial (al menos en Euskadi) se sortean, las relaciones sexuales son para jugar sin pensar en las consecuencias, los ayuntamientos organizan fiestas, guateques, botellones, conciertos a partir de medianoche y hasta aquelarres. ¡La vida es una fiesta, la vida es un juego!
¿Por qué va a quedar la política fuera de las tendencias del tiempo? Todo es posible, todo se puede cambiar, se puede defender algo y su contrario al mismo tiempo, se puede jugar a todo. Y se puede jugar a ser independientes, a declarar la independencia. Yo voy a votar que mi comunidad de vecinos no pague las tasas que nos cobra el Ayuntamiento de Bilbao. Voy a organizar una consulta no vinculante –es decir, voy a jugar a que decido algo sabiendo que no va a tener consecuencias– para declarar la independencia de mi barrio, Abando, del resto de Bilbao. Total: no es más que un juego. De oca en oca y tiro porque me toca.
Y para unos, la cuestión no tiene importancia porque no es más que eso, un juego; para otros, es una manifestación de civismo, porque no ha habido altercados, supongo, o porque no han decidido declarar la guerra a nadie. Otros hablan de que el juego se va a repetir en otros lugares: para, jugando, decidir que no quieren convivir conmigo en el mismo Estado, que no quieren compartir conmigo las mismas estructuras estatales, alguna unidad de derecho, algún ámbito de solidaridad. El ministro del ramo afirma que el asunto no tiene importancia porque no tiene consecuencias jurídicas: lo que no pasa al Boletín Oficial del Estado no existe.
Pero el juego nunca es un simple juego. El juego siempre es más que un simple juego. Quienes organizan estos actos jocosos pretenden que se ponga de manifiesto que en Catalunya hay muchos que no quieren convivir con los españoles, que no quieren compartir las mismas estructuras estatales, que no quieren compartir la lengua española, que no quieren compartir el ámbito de solidaridad, que no quieren compartir el mismo sistema de derecho. Que no quieren estar junto a los españoles, a lo más en las englobantes estructuras europeas. Y quieren que el mundo sepa que eso es así, que el mundo vea cuántos catalanes hay que no quieren ser españoles. Lo demás vendrá por añadidura.
Y lo cierto es que si alguien no quiere vivir junto a otro bajo el mismo paraguas estatal, jurídico y de solidaridad, no se le puede obligar a ello. Lo único que cabe es pedir a todos los que juegan ese juego que se tomen en serio lo que están haciendo y que no se engañen. Porque se pueden encontrar con que el problema de la convivencia se les plantee de forma distinta de la que ellos creen. Porque puede suceder que con el que no quieren convivir no es con el que vive en Madrid, o en Andalucía, o en Murcia, o en Galicia, sino que no quieren convivir con el vecino de al lado, con el catalán que entiende Catalunya de otra manera, con el catalán que siente su ser catalán de forma distinta a quienes están jugando a declarar la independencia. Se pueden encontrar con que quieren anular la convivencia con la mitad, o bastante más, de la población de lo que llaman pueblo catalán.
Y entonces el juego se convierte en algo muy serio. Porque puede suceder que aquellos que son objeto de desamor, o de desafección, como gustan decir algunos líderes catalanes, empiecen a pensar que sí, que es mejor romper las relaciones, que en lugar de seguir jugando es preciso llegar a tomar en serio las cosas: cada uno en su casa, y todos contentos.
Y entonces los catalanes que van montando estos juegos se pueden encontrar con el problema básico de la democracia, que no consiste en otra cosa que no sea el de gestionar el pluralismo, el de encontrar caminos para convivir no con los españoles, o con el resto de españoles, sino con muchos catalanes que prefieren ser más complejos, plurales, ricos en su propia identidad que lo que predican algunas ensoñaciones monistas. Y se encontrarán que en lugar de solucionar un problema se han cargado con otro mucho más serio, grave y difícil de resolver.
Hagan juego, señores, pero sepan que la banca puede quebrar.
Aquets dies els mitjans de comunicació s'estan fent ressò del referèndum per la independència convocat per algunes entitats del municipi de Arenys de Munt. Un ressò mediàtic que va més enllà de l'estricte tractament periodístic. I és que tant per la banda de l'independentisme com per la dels nacionalistes espanyols els interessa aquest debat, perquè els autoalimenta. Es curiós què un acte que podria haver passat quasi desapercebut s'hagi convertit en la notícia del dia a tota Espanya. Quina casualitat. Però si fins i tot a reaparegut la Falange!.
Mentrestant, la majoria de ciutadans s'ho miren amb incredulitat, pensant que totes aquestes energies es podrien dirigir a solucionar els seus problemes, els que veritablement els amoïna.
El Periodico d'ahir va publicar un article de Antonio Franco, periodista i ex-director del mateix diari, que sense traumes ni embuts fa una reflexió sobre tot aquest afer. El considero interessant.
Por mucho que la desprecien, que no se ría nadie de la consulta de Arenys de Munt. Con todo, que no la llamen referendo, porque carece de todo valor oficial y no representa lo que piensa el conjunto de Catalunya. Tampoco aporta grandes novedades: el sí a la independencia ganó con el 96% de los votos emitidos, y ese resultado se ciñe al perfil de lo que suelen expresar los habitantes de este municipio cuando no son elecciones generales. Todos sabemos, además, que en Viladecans o 1.000 municipios distintos más la consulta habría dado una respuesta diferente.
Subrayo que lo recogido en el recuento es coherente con el perfil electoral que ha dado en los últimos tiempos Arenys de Munt. El apoyo oficioso a la independencia es similar al respaldo que obtuvieron allí tanto en las últimas municipales como en las autonómicas los partidos soberanistas, incluyendo, claro está, a Convergència. En Catalunya ya nadie duda de que CiU está en esa órbita, pero vale la pena que se aclaren en el resto de España. Por mucho que coquetee interesadamente con ella el PP por considerarla afecta y leal a España, y aunque demonice a ERC por defender lo mismo, pero diciéndolo abiertamente, sobre Catalunya ya no pueden hacerse sumas y restas serias de sensibilidades sin tener en cuenta esta realidad.
Frente a este bloque, los que no están por la secesión, que los hay, ya que en las generales del 2008 la fuerza más votada fue el PSC, el domingo simplemente se abstuvieron de participar en la fiesta de los vecinos independentistas. Por decirlo de otra manera, en Arenys todo lo que sucedió fue que los soberanistas –ya identificados, electoralmente hablando— votaron a favor de la independencia en una jornada en la que salía gratis decirlo. En todo caso, tal como subrayó la información de ayer de este diario, la noticia estuvo en que “las entidades secesionistas y las formaciones extraparlamentarias exhibieron músculo”, porque, aunque CiU y ERC estaban en el ajo, como viven en buena parte del presupuesto constitucional supieron guardar al máximo la ropa. Por eso se diluyeron detrás de la bandera de que eran la sociedad civil y las entidades amateurs de la sociedad civil quienes llevaban el peso de la convocatoria, aunque lo sucedido también refleja que la vida real se aleja cada vez más de los protagonistas oficiales.
Otro dato técnico fue la participación. Se pronunció el equivalente al 41% del censo, muy por debajo del 70% que fue a votar en las generales e inferior incluso al discreto 56% de la ratificación del Estatut. No se qué dirán ahora quienes atribuyen la alta abstención a la abulia popular respecto al formalismo gris de la política profesional, pero esta vez había movilización y aun así no hubo una cifra contundente de participantes. La mitad de Arenys de Munt no estuvo por el tema. Esta es una de las claves de la compleja situación catalana: el separatismo es una opción minoritaria, aunque esté cada vez más presente y aunque los círculos en los que es mayoritario actúen como si el conjunto de Catalunya pensase como ellos. Cuando se acercan elecciones, los soberanistas juegan sus bazas confiando en que nunca irá a las urnas la mayoría de la Catalunya que tienen enfrente. En Arenys de Munt se cumplió la regla.
El problema que encierra esta situación afecta a lo que aquí llamamos Madrid. La mayor parte de los protagonistas de la vida pública española (los políticos, los altos cargos sociales y económicos, y los creadores de opinión) confían exageradamente en que la mayoría no secesionista que hay en Catalunya encajará por principio y para siempre todos los zurriagazos que se le propinen en nombre de la unidad de España. Es un problema porque, aunque el independentismo crezca despacio, en Catalunya aumenta, mucho más deprisa y más consistentemente, la contrariedad por el trato que nos da el resto del Estado, y el enfado por el anticatalanismo simplista que se ha generalizado. Es cierta la tendencia de fondo hacia la desafección, del mismo modo que, ante la evolución de los acontecimientos en Catalunya, se interpreta cada vez más que se traicionan impunemente en contra suyo la pluralidad nacional y la heterogeneidad que se pactó al crear el Estado de las Autonomías, ya pasado de moda por mucho que cuantitativa y cualitativamente se hayan descentralizado mucho las cosas.
Al hilo de lo sucedido en Arenys, la verdadera consulta interesante que tendríamos que impulsar es preguntar de verdad, en serio, en todos los municipios del resto de España si aceptan o no la Catalunya actual tal como tozudamente ella expresa que es y quiere ser, es decir, con su sentido identitario, su lengua propia y su amplísima pluralidad interna. Porque está pendiente de aclarar cuál es y dónde están los límites de esa España posible en la que yo creo, con un mayor grado de aceptación de las maneras de ser de unos y otros. Me da lo mismo que esta pregunta se haga desde instancias oficiales o desde entidades privadas, aunque agradecería que en esta ocasión todos –empezando por los tribunales y los grandes partidos políticos— actuasen con más respeto a la sensibilidad política y a la libertad de expresión en el sentido moderno y amplio de la palabra. También agradecería que en esa ocasión no se cruce por medio Falange Española, cuya actual reaparición representando los intereses de la unidad de España ha sido un sarcasmo después de que todos hayamos visto cómo se le ponían mil y una zancadillas oficiales a la recuperación de la memoria histórica en un plano democrático.
El passat divendres, el Conseller d’Educació Ernest Maragall va presentar a Ripollet el nou curs escolar 2009-2010, en el marc d’una visita a les instal·lacions de la nova escola Els Pinetons de Ripollet.
A més, va participar directament en una reunió del claustre de mestres que prepara l’inici de curs pel proper 14 de setembre. La visita va consistir en un recorregut per les noves instal·lacions i es va interessar pel projecte de centre, molt innovador.
Aquest curs, comptarà amb 1.204.040 alumnes (23.500 alumnes més que l’any passat) tot i que s’ha produït una disminució en el nombre d’alumnes de P-3. El conseller també va informar de l’estancament dels alumnes d’origen estranger.
Per altra banda, tal i com han informat els mitjans de comunicació els darrers dies, l’institut Can Mas de Ripollet ha estat escollit per participar a l’experiència pilot de l’ensenyament sense llibres (s’utilitzaran els ordinadors).
Efectivament, aquest any hem gaudit d’una Festa major a Ripollet per recordar. Activitats i espectacles per a tots el gustos i per a totes les edats. Una assistència massiva i una gran participació de les nostres entitats locals, sense cap incident remarcable.
A més, aquest any ens ha acompanyat el temps, ja que s’ha trencat la tradició de què a Ripollet sempre plou a la Festa Major.
Molta gent, amb esperit de passar-s’ho be i d’oblidar-se per uns dies de les preocupacions. Gent de Ripollet i també gent de fora que ha volgut compartit amb nosaltres aquests dies.
M’atreviria a dir, que en aquests moments, la nostra Festa Gran és una de les millors de Catalunya.
de Cerdanyola del Vallès, juntament amb companys i companyes alcaldesses de 
